El Barcelona guanya per la via ràpida l'Athletic (2-0)

Al Barça només li va caldre mig partit per liquidar l’Athletic. Mig partit molt ben jugat, a un excel·lent nivell, que va deixar desconcertat el seu rival. Li va marcar més gols en l’ànima que a la porteria: només dos (Alcácer i Messi), més tres pals (dos de Coutinho i un de Paulinho), suficients per anotar la victòria, la 36a jornada d’imbatibilitat, i arribar a l’última parada de seleccions amb unes perspectives extraordinàries en les tres competicions que disputa.

Després de tota una Lliga resolent els partits en les segones parts, el Barça ha decidit tancar com més aviat millor els seus assumptes. Ho ha estat fent així en els últims sis partits: 12 dels últims 15 gols van arribar en la fase inicial. Si el Chelsea va començar a caure en el minut dos, l’Athletic va trigar una mica més: en el set. Però el bombardeig que va patir va ser molt més intens, i tan acomplexant que el va invalidar per a la represa, quan el seu propòsit d’esmena només va servir per a aturar la imatge a ulls de la seva afició. 

DESCANS COMPLET

Va quedar la percepció, també, que el Barça va reduir les revolucions. Distès i satisfet amb la seva letal irrupció, va pensar que cedint terreny i estalviant esforços podria ampliar el triomf al contraatac. Sense tensió, l’equip es va vulgaritzar. Amb dificultats per sortir des del darrere, embotellament per moments, els 12 xuts del primer temps es van reduir a la meitat després. El seu descans no va durar els 15 minuts legals. Els de Valverde se’n van prendre 45 més. 

L’Athletic havia pagat ja la seva innocència quan Ziganda va fer sortir els davanters (Williams i Aduriz) que havia assegut d’inici creient que podria reingressar en el partit. Feia estona que l’havia perdut. Messi ja havia desconnectat, Alcácer no en va rascar cap més i Coutinho anava buscant el gol negat per la fusta, conscient que ha de fer mèrits. I més que n’haurà de fer si queda investit com el substitut d’Iniesta. El capità, forçat per jugar a la Champions, va sortir en el minut 63 per començar a acomiadar-se del Camp Nou.

COUTINHO, EL RELLEU

A Iniesta se’l trobarà a faltar moltes vegades llevat que Coutinho sigui un futbolista constant i procuri jugar tenint en compte les necessitats de l’equip. Ell pot fer-ho. No pot fer-ho, en canvi, Paulinho, l’altre interior, les virtuts del qual no tenen res d’organitzatives, al contrari. Els dos brasilers van ser els interiors del Barça en un signe dels canvis que venen, mentre Rakitic, immens, exercia el comandament al lloc de Busquets. Alcácer va ocupar, naturalment, el lloc de Suárez. Dembélé té guanyat el seu propi, i, en un altre partit de marcatges tebis i metres per córrer, va enganxar un altre cupó a la cartilla de crèdit. 

Els culers de més edat van enyorar els vells duels amb l’Athletic. Aquella incertesa pel resultat, aquella emoció pel desenllaç incert, aquella confrontació d’estils i no tant per la càrrega d’agressivitat i duresa que ha quedat extraviada.

COMPAREIXENÇA LLASTIMOSA

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

La compareixença d’aquest Athletic va ser llastimosa, i va fer comprensible el desencant de l’afició blanc-i-vermella amb el seu equip, més enllà dels resultats i per molt alt que deixés Valverde el llistó. Potser va influir en les pobres prestacions ofertes l’onze que va alinear, sense els davanters titulars. El caràcter defensiu de l’alineació ni es va entreveure, estovat al darrere, sacsejat pels atacs blaugranes que venien de tot arreu, amb Messi al capdavant tocant la corneta.

L’Athletic va canviar en el descans. Va millorar. No podia fer-ho en sentit contrari. Va endurir el peu i es va emportar la majoria de les pilotes dividides. No va arribar a amenaçar el resultat del Barça, però es va salvar de la pallissa que li va ser perdonada per un Barça que feia estona que assaboria la victòria.