Iniesta, l'ànima del talent

De vegades, i no només en el futbol, sembla transparent, fins i tot invisible. Hi és i se’l veu, però no se'l detecta. Calla, mira, observa i, després, com quan tenia set anys i anava perseguint una pilota blanca que es colava a les cases dels veïns de Fuentealbilla, fa cas del seu instint. Ell no parla, ell juga. És manxec, però se sent igual de català, arrelat com està a una terra que li va obrir les portes quan era un nen. Porta molt més temps a Barcelona (22 anys) que al seu poble (12) i tota la seva vida ha girat entorn d'un paisatge idèntic, atapeït de rutines maniàtiques: La Masia-Camp Nou-ciutat esportiva de Sant Joan Despí-Sant Feliu (casa dels seus pares), Esplugues (casa seva). No s'ha mogut d'aquí en les dues últimes dècades.

Al principi estava sol. José Antonio Iniesta (pare i paleta de professió a la Manxa, penjat sempre d’una bastida) i Mari Luján (dona vivint abnegadament darrere de la barra del bar Luján) estaven 500 quilòmetres més avall. Perdent-se, per descomptat, la infantesa amb Maribel, la seva germana petita. Però Andrés va resistir perquè tenia sempre una pilota entre els seus peus. Llavors, quan ploraven fins a les velles pedres d'una Masia ara tancada, es refugiava en la pilota. "Tots vam veure plorar l’Andrés, plorar en silenci", recordava Víctor Valdés, amic, còmplice, confident i vigilant d'aquestes llàgrimes. Ho recordava en el llibre autobiogràfic del capità blaugrana:La jugada de la meva vida. La jugada de la seva vida no va ser el gol de Stamford Bridge (2009), pròleg d'un any en què va viure turmentat per la desgràcia i incapaç de trobar una sortida. Ni de bon tros. Tampoc no va ser el gol de Johannesburg (2010) la jugada de la seva vida, epíleg a mesos depressius en què el futbol va deixar de ser el futbol.

"Tots vam veure plorar l’Andrés, plorar en silenci. Es va convertir en una roca" (Víctor Valdés)

"Es va convertir en una roca", va explicar també Valdés, orgullós que aquest nen petit i escanyolit, amb cara Porcelanosa, anés fent caure fronteres que semblaven tabús. Utopies inabastables. "No sabíem de quin planeta havia vingut. Era un extraterrestre", va revelar Pedro Camacho, un dels seus primers entrenadors a l'Albacete, quan va veure sortir pel camp de terra un jugador diminut a qui li sobrava samarreta i pantalons per tots els racons del cos. Al final, i després d'insistir-hi, tots van fer cas a Manu, el cosí d'Iniesta, que feia dies que clamava per aquest desconegut extraterrestre. "Tinc un cosí molt petitó, però és boníssim. Boníssim!". A fora, ningú s'adonava d'ell. A dins, era impossible no fixar-s’hi. "Era una meravella veure'l amb la pilota, tan petitó com era", recorda Balo, un altre dels seus primers entrenadors. "Ho sabia tot sense que jo li digués res", apunta Catali, exjugador de l'Albacete, un altre tècnic que va gaudir de la seva màgia.

"Ni crida ni esbronca ningú, és un líder diferent, silenciós" (Jordi Alba)

Ningú no li va ensenyar res. Juga avui igual que fa gairebé 30 anys. «El veig jugar al Barça i penso: “l’Andrés juga igual que quan jugava amb nosaltres. Igual!”», exclama Chapi, un dels seus amics d'infantesa. Sí, li dien Chapi a Albacete en honor al  Ferrer, aquell petit però poderós lateral dret del Barça que cavalcava per la banda. Amb tot après des del bressol (el seu pare, José Antonio, va arribar a jugar a la Tercera Divisió manxega amb l'Atlético Ibañés), Iniesta no deixava de parlar amb la pilota. "S'expressa amb la pilota. Té ulls al clatell", afirma Luis Suárez. "Ni crida ni esbronca ningú, és un líder diferent, silenciós," apunta Jordi Alba. "Et tomba amb el cos, ni tan sols necessita moure la pilota", assegura Mascherano.

Juga amb la mateixa naturalitat que a la pista de l'escola de Fuentealbilla, a l'ombra d'un enorme pi que encara avui s'enlaira desafiador. Allà, i sempre contra nens grans (no n’hi havia de la seva edat), va activar la seva intuïció per sobreviure. Ja llavors corbava el seu cos per evitar patacades o caure en el maleït ciment, que et destrossava la pell. "La seva manera de girar. Això és. Com gira amb la pilota! Això és el que el fa realment únic", explica David Silva, el mag canari del Manchester City. "L’Andrés no corre, l’Andrés llisca", remarca Pep Guardiola, el company que va avisarXavi de l'esdeveniment històric que estaven vivint al vell camp de La Masia quan Serra Ferrer li va obrir la porta del primer equip amb tot just 16 anys.

"Jo no vaig descobrir res. L’Andrés era un fenomen, un geni de la naturalesa" (Serrar Ferrer, el tècnic que el va fer entrenar-se amb el primer equip amb només 16 anys"

"Jo no vaig descobrir res. L’Andrés era un fenomen, un geni de la naturalesa", explica l'ara director esportiu del Betis. Espantat com estava, no sabia com creuar la barrera del Camp Nou. Va ser llavors quan Antonio Calderón, l'encarregat, va demanar a Luis Enrique que el portés a l’estadi amb el cotxe. "L'afortunat no va ser l’Andrés, l'afortunat vaig ser jo de poder portar-lo", recorda l'extècnic blaugrana. Continuava espantat quan va obrir la porta del santuari per dins. Però quan va trepitjar la gespa tot va canviar. "Tu, Xavi, em retiraràs a mi. Però aquest –en al·lusió a Iniesta–, "ens retirarà a tots dos". Així va ser.

La profecia de Pep es va complir davant d'un jugador dels d’abans. Dels d’abans perquè entén el futbol com una qüestió d'honor, fugint de la propaganda i de la indústria, adorat des dels seus primers i tempestuosos dies a La Masia. "Com està avui ?", solia preguntar, de manera metafòrica, Jaume Olivé, un dels gurus del planter blaugrana, l'home que, juntament amb l’enyorat professor Oriol Tort, el veritable tòtem, un revolucionari perquè va canviar el punt de vista respecte als nens. El físic va quedar aixafat per l'enginy.

"Andrés és màgia, pura màgia. Li diem Harry Potter" (Luis Enrique, extècnic del Barça)

"Andrés és màgia, pura màgia. Li diem Harry Potter, perquè fa màgia al camp. Amb la seva visió perifèrica calibra abans i no necessita mirar cap enrere per saber què ha de fer amb la pilota", revela Luis Enrique. "Crec que el Paco el va definir perfectament", explica Guardiola referint-se a Paco Seirulo, expreparador físic del Barça. "L’Andrés és un dels més grans. Per què? Perquè és un mestre de la relació espai-temps. Sempre sap on és i què passa al seu voltant, no necessita ni portar la pilota".

"De vegades penses que Andrés és a la grada i no al camp", diu sorprès Vicente del Bosque, el seleccionador amb qui va compartir la ruta cap a l'eternitat a Sud-àfrica. "Per què ho dic això? Perquè tu, des d'allà a dalt, dius: ‘Ara hauries de passar la pilota allà’ I va l’Andrés i la passa allà. ‘Jo faria això!’ Llavors, apareix l’Andrés, com si hagués baixat de la graderia, i ho fa amb tota la naturalitat".

"L’Andrés és un dels més grans. Per què? Perquè és un mestre de la relació espai-temps" (Guardiola, tècnic del City)

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Sempre ha semblat invisible, fins i tot quan les altes tanques publicitàries del vell Camp Nou li impedien veure el futbol quan exercia d'aplegapilotes. Semblava invisible quan sense ser mig centre va fer partits descomunals. Invisible quan li va tocar ser fals extrem, sempre suplintGiuly. O invisible fins i tot per als mateixos futbolistes. "Practica el futbol , té un do especial, és un jugador de PlayStation", diu Neymar.

"De vegades pots pensar que no fa res, però resulta que ho fa tot. Té una cosa que em meravella. Hi ha un moment que penses que l'atraparàs i que li trauràs la pilota. Però mai l’atrapes”, afirma amb admiració Messi. “El més difícil en el futbol és aconseguir que cada jugada sembli fàcil, com si no costés res. Tot el que fa amb la pilota és increïble i sembla que no hi doni importància. Amb naturalitat, com si res. Quan el partit es posava aspre, jo sempre li deia: ‘Andrés, apropa't!”, afegeix Leo. Ja no el tindrà al seu costat.