Messi + el Barça dels centrecampistes

1.- La nit que esperava (i necessitava) Arthur

Messi no va estar sol. Era un centre del camp absolutament diferent. Defenses que eren especialistes,centrecampistes que eren centrecampistes i davanters que eren davanters. Sembla obvi, però no ho és. Valverde va apostar per acompanyar Busquets amb interiors de tota la vida, dels que fan de la conservació de la pilota el seu principal ofici,més en el cas d’Arthur que de Rakitic. Però ‘Busi’, que havia viscut sol fins ara, va saber aprofitar aquests socis perquè, a més, Messi va entendre que havia d’anar cap al centre, al costat de Coutinho.

De nou,el Barça va recuperar el gust pel toc i es va convertir en un equip curt, tenint sempre línies de passada obertes i oferint una imatge que no se li recorda, almenys en l’època de Valverde. I allà va emergir la figura d’un jove brasiler, atrevit i fiable amb la pilota, ja que no la va regalar en cap moment. Arthur va tenir la nit que esperava (i necessitava).

L’equip blaugrana va governar el partit amb aquelles maneres que acostumava a destil·lar, i alhora va tenir la contundència necessària per imposar-se al futbol aspre, de vegades dur i fora del reglament. Però el Barça dels centrecampistes va saber llegir el partit en cada moment, sobreposant-se a cada gol. Busquets va manar, Rakitic i Arthur la tocaven i Messi decidia.

2.- La carrera del 10, el retrat d’un líder

El gol, el quart, l’últim, potser va ser el més fàcil per a Messi, que va firmar una actuació antològica a Wembley. Antològica perquè va oferir una exhibició de passades (en només 30 minuts va iniciar la jugada dels dos primers gols, a més de deixar sol Suárez davant de Lloris) i antològica perquè el Tottenham no va saber desxifrar en cap moment els seus moviments. I mira que són ben coneguts.

Però en el quart i últim gol blaugrana,Leo Messi va enviar el missatge més potent. Va lluitar la pilota a la banda dreta, convertit més en lateral de tota la vida, per generar una ocasió que, a més, va denotar la fúria i el compromís d’un líder. Lloris es va tirar a la seva dreta, com sempre sense saber que l’argentí la ficaria a l’esquerra amb una delicadesa increïble. El gol no va ser transcendent. El millor va ser la carrera per rescatar la pilota. Es va comportar com un líder, un paio amb paraula. Això va tenir més valor fins i tot que els seus dos gols o els seus dos xuts consecutius al mateix pal.

3.- Alba regala tres assistències de gol

Va tornar la vella connexió. Va tornar la connexió “màgica”, com sosté sempre Messi, entre un geni i un lateral disfressat d’extrem esquerre. Gràcies a aquest fals 4-3-3 que va traçar Valverde a Wembley va quedar, de nou, un buit en aquesta banda, on va percudir, una vegada i una altra, Jordi Alba. Fins a tres, sí, ¡tres assistències de gol!, va regalar el defensa blaugrana, que va esquinçar el Tottenham fins a despullar-lo.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Se suposa que Pochettino, un tècnic estudiós com pocs, tenia analitzat el Barcelona, però no va saber desactivar-lo. Alba corria, Messi esperava el seu moment iSuárez, intel·ligent, va assistir el seu veí deixant passar la pilota entre les cames en els dos gols.

El Barça es va inclinar cap a l’esquerra en atac i li va sortir de meravella, a més de trobar un recurs que no solia tenir la temporada passada. No és gens casual que els dos primers gols (Coutinho i Rakitic) arribessin amb xuts des de fora de l’àrea. Un registre nou que permet fer dubtar qualsevol defensa, especialment quan no ho esperava gairebé ningú. És a dir, Messi la passa. És a dir, Alba corre i assisteix. És a dir, Suárez no espatlla la jugada i el Barça surt de Wembley firmant quatre gols imponents.