Reacció miraculosa del Barça a Vallecas

4

Es llegeix en minuts

Albert Guasch

Per què confiar en El Periódico

Madrid 03 de novembre del 2018. Actualitzada 04 de novembre del 2018 a les 00:54

0 Comentaris

No hi ha qui entengui el Barça d’aquesta temporada. Capaç de guanyar i fins a aclaparar Tottenham, Sevilla i Madrid. Dubitatiu i fràgil en estadis on s’hauria de presentar a complir un tràmit. Va caure a Butarque contra el Leganés i gairebé torna a fer-ho contra el Rayo Vallecano. Com si no sabés contenir ni superar la hipermotivació del contrincant dèbil. Tot just quan semblava que havia trobat la tendència positiva, la manera d’agradar-se a si mateix, fins i tot sense Messi, es va posar a Vallecas a una casella que es creia que havíem superat. El Rayo va merèixer guanyar els blaugrana, però el futbol té les seves pròpies lleis i la seva pròpia justícia. I el Barça va acabar executant una remuntada que no semblava possible. Segueix líder. Potser és l’únic bo que es pot dir del partit de Vallecas.

A Butarque va perdre en un minut absurd. A Vallecas l’equip de Valverde va guanyar fruit de tres minuts inversemblants. Va esgotar-se com si hagués patit un atac d’asfíxia. El Rayo va desarborar la defensa i el migcamp del Barça com si haguessin sigut empesos en una salvatge atracció de fira de la qual només es baixa marejat. Tot va fer voltes estranyes. El penúltim de la taula va jugar amb cames d’acer. El líder, amb cames tremoloses. Però al final, sense un mètode reconeixible, sense els futbolistes més emblemàtics sobre el camp, amb més cor que finor, es va emportar una victòria sorprenent, certificada amb un gran xut de Dembelé i una rematada d’ariet que ha estat en mil batalles de Suárez.

El fantasma de Butarque

Havia posat el partit a foc lent l’equip blaugrana després d’avançar-se al marcador, esperant que es cogués sol, sense afegir res més, sense regirar l’olla, sense agregar sal. Res de res. Només confiant en la innòcua possessió. Però ni això va fer bé. El Rayo va collar fort. No es va ensorrar. Com per sorpresa va anar descobrint que era possible contraatacar. Va guanyar l’esquena als defenses i va empatar el gol inicial del davanter uruguaià. Un golàs de Pozo, una rosca impossible per a Ter Stegen. El fantasma de Butarque, la derrota incomprensible contra el Leganés de fa unes setmanes, va sobrevolar pels caps dels futbolistes.  Una altra remuntada en contra que a Vallecas va semblar materialitzar Álvaro en el minut 52 després d’un altre desgavell defensiu.

Luis Suárez se situa Pitxitxi de la Lliga amb 9 gols. / RODRIGO JIMÉNEZ

El posicionament enrere va donar molts ensurts als blaugrana. En van fallar molts. No només dos o tres. Era una caixa oberta on el Rayo ficava la mà i hi treia bitllets. I això que el partit va començar de forma balsàmica per al Barça, amb una jugada summament reconeixible, protagonitzada per Jordi Alba. Ara que hi ha càmeres ubiqües, quina pena que no n’hi hagi cap en primer pla sobre Luis Enrique. ¿Com ha de reaccionar veient la prodigiosa acceleració d’Alba? ¿Quina cara deu fer?¿Es tapa amb un coixí del sofà de casa? Va repetir Alba a Vallecas aquesta carrera curiosa per la seva banda que ja sembla un bucle instrumental, i que acaba en gol.

Però va ser una jugada que va ser oblidada pels vaivens del partit. El Rayo no havia guanyat ni un sol partit en el que va de curs. Un penúltim de la taula amb la confiança fosa. I malgrat això, Valverde no es va equivocar en no estalviar de cara a dimarts a San Siro. Va posar tot el capital sobre el camp de Vallecas. El que no significa que li donés rendiment. L’equip que va triturar el Madrid i va deixar fet farinetes a Lopetegui es va confiar amb el gol de Suárez. No es pot entendre de cap altra manera. El col·lapse que va patir es va cobrir les seves víctimes en la segona part.  Rafinha no va defensar amb dents i ungles la seva renovada titularitat. Va fer un partit anodí, beneit, a l’altura del de Coutinho, l’actuació del qual obligava també a pensar en el canvi.

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Rafinha i Coutinho van ser substituïts i va quedar al camp un equip estrany, amb Dembelé, amb Vidal i amb Munir. Va millorar el cor dels blaugrana. Però no la fluïdesa. El Rayo va continuar xiuxiuejant a l’oïda de Ter Stegen. Semblava que s’aprofitaria del caos barcelonista i, en canvi, van arribar els gols de Dembélé i Suárez. De les victòries més rares de l’era Valverde. No es guanyaran gaires més partits així. Ha caigut injustament el Rayo. Ha caigut també el miratge que es pot jugar bé sense Messi sovint.

Així ho hem narrat en directe.