Mor Josep Lluís Núñez, el president del Barça més longeu

L’expresident del FC Barcelona Josep Lluís Núñez ha mort aquest dilluns als 87 anys. Nascut a Barakaldo (Biscaia) el 7 de setembre de 1931, va ser el president més longeu de la història del Barça, club que va aconseguir 27 títols en la secció de futbol durant el seu mandat de 22 anys. Destacat empresari de la construcció, va ser també el propietari de l’empresa Núñez i Navarro.

Molt abans de ser president del FC Barcelona, Josep Lluís (abans José Luis) Núñez Clemente ja era el rei de les cantonades (o dels xamfrans). Va arribar a Barcelona amb la seva família des del País Basc quan tenia set mesos. Va començar a treballar en el sector immobiliari, es va casar amb la filla d’un petit constructor, Maria Lluïsa Navarro, i va crear la constructora Núñez i Navarro, que, emparada en els desafurs urbanístics del porciolisme, va omplir Barcelona d’edificis a les cantonades de l’Eixample, tots iguals, amb balcons correguts, d’una arquitectura despersonalitzada i monòtona.

Núñez no respectava ni la història ni el patrimoni arquitectònic, cosa que, amb l’efervescència en la Transició dels moviments veïnals, va començar a crear-li conflictes. Un dels més coneguts va ser el de la modernista Casa Golferichs (cantonada de Viladomat amb Gran Via), obra de Joan Rubió i Bellver, coneguda per El Xalet, que va ser adquirida pel constructor i salvada de la demolició el 1979 després d’una campanya veïnal. Deu anys després, una vegada rehabilitada, es va convertir en un centre cívic.

Quan Núñez va cedir i va acceptar un acord amb l’ajuntament ja era president del Barça, càrrec al qual va accedir el maig de 1978 en les primeres eleccions democràtiques de l’entitat. Va ser el president que més anys va estar al càrrec (22), el que més títols va conquerir (140 en totes les seccions, 27 amb el primer equip de futbol) i el que va fer més gran el club, que va passar de 78.000 socis a 106.000 durant el seu mandat i va passar de tenir un centenar de penyes només a Espanya a 1.300 de repartides per tot el món. Com a bon constructor, Núñez va ampliar i va reformar diverses vegades el Camp Nou, va aixecar el Miniestadi i va ampliar el Palau Blaugrana.

Sempre va defensar que calia governar el club com una empresa i va ser pioner en els negocis dels drets de televisió, imatge dels jugadors, publicitat i marxandatge.

Malgrat això, mai va ser gaire estimat pel barcelonisme, dividit durant el seu llarg mandat entre nuñistes i antinuñistes, una bretxa entre bons i dolents que el seu personalisme i la seva propensió a satanitzar els contraris van potenciar. Es va enfrontar amb nombrosos periodistes, entre ells el malaguanyat primer cap d’esports d’EL PERIÓDICO, Alex J. Botines, a qui va declarar persona no grata per les seves informacions. Com si fes honor a les seves cantonades, tenia un caràcter cantellut, desconfiat i autoritari. Durant un temps, campava pel club el grup conegut per Los Morenos, que s’ocupaven d’acovardir els dissidents.

Etiqueta d’apolític i independent

Va assolir la presidència amb l’etiqueta d’apolític i d’independent i, tot i que les seves simpaties miraven cap a la dreta, va tenir la virtut de mantenir el Barça sa i estalvi de les pretensions de Convergència en una època en què el pujolisme ho inundava tot i aspirava a controlar-ho tot. “Jo crec que entre el president del Barcelona i el president de la Generalitat hi ha dues filosofies totalment diferents. Jo crec que el president de la Generalitat vol dominar el país, i jo vull fer país. Jo vull aglutinar: a mi m’agrada vendre el país. La prova és que el Barcelona és el primer ambaixador de Catalunya”, va dir en una ocasió. També se li va escapar en una altra oportunitat aquell lapsus tan conegut: “Aquesta ciutat [Barcelona] que porta el nom del nostre club”.

Divuit anys després

Núñez va deixar el club l’any 2000 i el nuñisme va acabar en la seva caricatura amb la presidència de Joan Gaspart, una de les pitjors que es recorden.

Núñez va tornar als seus negocis, però encara havia de patir segurament la pitjor experiència de la seva vida. Condemnat junt amb el seu fill Josep Lluís a sis anys de presó per haver subornat inspectors d’Hisenda (condemna després rebaixada pel Tribunal Suprem a dos anys i dos mesos), va ingressar a la presó de Quatre Camins el novembre del 2014, als 83 anys. Va sortir amb el tercer grau als 38 dies, però la justícia el va obligar a tornar a entrar-hi.

Notícies relacionades

Mort de Josep Lluís Núñez: últimes notícies i reaccions en directe

El Barça de Flick treu bona nota

Va passar en total 71 dies a la presó (gairebé el doble que el seu fill) fins que el desembre del 2015 es va donar per liquidada la pena. L’any següent, l’abril del 2016, el seu nom va tornar a les primeres pàgines a l’aparèixer en els papers de Panamà per haver creat el 1999, el mateix any en què va esclatar l’escàndol d’Hisenda, dues societats pantalla a les illes Verges.

Al marge d’aquests desagradables episodis, Núñez segurament passarà a la història com el president que va engrandir el Barça, però no va aconseguir acabar ni amb el caïnisme ni amb el pessimisme atàvic del barcelonisme.