La història de l'home que no es fiava de ningú

Hauríem de començar per la grandiositat del personatge, tot i que a molts de vostès els sembli excessiu el vocable. Hauríem de dir que som davant de la típica i prestigiosa fórmula que tant, que tantíssim, emociona els nord-americans abans d’escollir el seu futur president: ‘The self-made man’. És evident que aquesta nova definició els farà malbé menys la vista al llegir-la, perquè, evidentment, en això sí que estaran tots d’acord amb mi, el Josep Lluis Núñez (Barakaldo, 1931), que ens acaba de deixar, és la viva representació de l’home fet a si mateix.

Hauríem de recordar, tot i que ja s’ha dit massa, que estem davant de l’home que va crear un autèntic imperi immobiliari (‘l’emperador del xamfrà’, van arribar a dir-li) convertint en un dels negocis del segle la petita constructora del seu sogre. És el noi sense història que un dia li va confessar a Josep María Huertas, un dels grans cronistes de la ciutat, que somiava ser alcalde de Barcelona i, després, va descobrir que era molt més important (no sé si fàcil, sí, pot ser que fins i tot fàcil, ateses les martingales que va idear per ser president) apropiar-se de la llotja del Camp Nou i ser president del Barça, del ‘més que un club’ que ell sempre va odiar polititzar-se.

Hauríem de sortir al pas de tots els que el menyspreen per foraster, intrús, fatu i vanitós, perquè no només estem davant d’un dels nou-rics més rics de la història recent de Barcelona, sinó també d’un dels presidents més importants del llibre d’or del Barça i, per descomptat, l’home que va governar la nau culer durant una cinquena part (22 temporades) dels seus 119 anys d’història, que van començar, precisament, a finals del novembre del 1899.

Hauríem, per descomptat, de resistir la temptació de recordar només l’home que va idear ser ‘pecident’ del Barça, intercalar en els seus sermons, discursos i tertúlies la falca ‘quicir’ (vull dir) o tancar les seves històries amb el terme insubstituïble (i perfectament comprensible) de ‘pulutan’. L’home que un dia va agrair a aquesta ciutat “que portés el nom del Barcelona”. El president que es va enfrontar (gairebé eternament) a Johan Cruyff i al cruyffisme, llavors en potència, quan li van reclamar que contractés per 2.000 milions de pessetes Ryan Giggs o Robbie Fowler, “cosa que, per aquest preu, sabria fer fins a la portera de casa meva”.

La recuperació del Barça 

Hauríem de recordar, sí, que, quan Núñez va arribar a la presidència del Barça (1978), el club ho devia gairebé tot i encara arrossegava els deutes fruit de la construcció (inevitable) del Camp Nou, perquè l’immens ‘Laszi’ Kubala havia deixat petit Les Corts. Núñez va augmentar el nombre de socis de 78.000 (1978) a 106.000 (2.000), construint la Masia, la Ciutat Esportiva i el Palau Blaugrana i deixant l’entitat, cert, de mala gana, havent reduït el deute fins als 13.000 milions de pessetes, que van quedar en res (3.000 milions) quan a tots ens va trair Luis Figo, deixant a casa 10.000 milions de pessetes, que algú va malversar.

Hauríem de no tancar els ulls davant de la manera (poc neta, segur) d’accedir en el seu moment (1978) a la presidència del Barça després d’aquell episodi fosc, mai aclarit, de la retirada d’un dels grans favorits, el publicista Víctor Sagi, que va abandonar la carrera, diuen, al ser amenaçat amb un presumpte dossier de fotografies comprometedores, complementat aquest ‘affaire’ amb aquell altre episodi en què el llegendari, popular i populista Nicolau Casaus (un altre candidat) va acabar associant-se al constructor malgrat haver confessat que “si m’associo amb algú se’m podrà dir porc”.

I, en aquest sentit, hauríem de recordar el seu inicial declivi i aquella enorme i original pancarta que va aparèixer un dia penjada en la immensitat del Camp Noy que el convidava a anar-se’n. I és que, juntament amb la frase que involucrava, amb gràcia i originalitat, la seva portera, aquell cartell, diuen que ideat per dos tremends barcelonistes, culers i catalanistes com Jacint Borràs (exgerent de la junta d’Agustí Montal i, després, col·lega de Joan Laporta) i Jaume Rosell (mític exgerent blaugrana i pare del posterior president Sandro), resava “Maria Lluisa, porta’l al cine”, en una clara al·lusió a l’esposa rica de Núñez, perquè trobés una millor ocupació per al seu espòs els caps de setmana que seguir en la presidència del Barça.

Estabilitat econòmica

Hauríem de reconèixer, tot i que a molts els costi creure-ho, que el 6 de maig del 1978, fa 40 anys, el Barça va iniciar una de nova era. Núñez va guanyar les primeres eleccions a la presidència del Barça després de la mort del general Franco i el seu mandat es va prolongar fins al 2000. Aviat va dotar l’entitat d’una estabilitat econòmica que no havia tingut des de la construcció del Camp Nou (inaugurat el 1957), però els èxits esportius van haver d’esperar. En la primera dècada del seu mandat, l’equip de futbol només va guanyar una Lliga i la seva millor etapa va arribar amb Johan Cruyff com a entrenador, una convivència tan reeixida com tempestuosa. Amb Núñez, el Barça va entrar en una nova dimensió. El segon gran canvi va arribar anys després, amb l’enfonsament del nuñisme i Joan Laporta com a màxim responsable de la primera institució esportiva de Catalunya.

No oblidem que som al davant del fill d’un guàrdia civil de duanes, que, fins i tot, va intentar dissimular que havia nascut a Barakaldo, vagi a saber per què. Va fer peritatge industrial i va intentar guanyar-se la vida venent enciclopèdies i assegurances. Fins que, de sobte, va conèixerMaria Luisa Navarro, filla d’un petit constructor de cases de dues plantes i poc més, però posseïdor d’un negoci molt pròsper. Això sí, no tant com creia el seu futur gendre, que va intentar convèncer-lo que havia de pensar en gran. Per no dir, a la babalà.

Un ésser molt atrevit

Tots els consultats per EL PERIÓDICO per intentar traçar aquest perfil, que no pretén ser més que una aproximació més al personatge que va intentar guanyar-se des de la presidència del Barça la notorietat, popularitat i prestigi que mai li va proporcionar la seva enorme fortuna com a constructor de pisos amb balcons a les cantonades (la negació, deien, de la idea dels arquitectes), asseguren que si alguna cosa distingia, en aquells temps mossos, Núñez era el seu atreviment. Per això, al despatx del seu futur sogre, li va descriure una simulació virtual, o gairebé, contra la comptabilitat de llapis i bloc del senyor Navarro, en què el petit constructor es convertia en el rei del maó a Barcelona.

I el va convèncer. Tot va començar amb Núñez i Maria Lluisa circulant pausadament per la ciutat detectant cantonades per comprar i va acabar amb l’escandalosa evolució del nom de l’empresa, de Construcciones Navarro a edifici Balmes Núñez, Sicília Núñez, Entenza Núñez, passant, també, per Navarro&Núñez i, finalment, Núñez y Navarro.

Expliquen que aquell jove també jugava a futbol. És més, diuen que sempre va creure jugar millor del que jugava. Després, no només quedaria demostrat que sempre va ser un futbolista frustrat, sinó que, fins i tot, va topar de cara amb la pretensió de ser un gran entrenador, el mateix que intentava demostrar als seus tècnics com s’havia de jugar utilitzant, diuen, molles de pa, gots, forquilles, ganivets i alguna fruita sobre el tapet de qualsevol restaurant, simulant el futurista tiki-taka del ‘dream team’.

Tant guanyes, tant gastes

Tremendament catòlic, de missa setmanal com a poc, sempre portava un crucifix a la butxaca. Triomfador en la vida, en l’empresa, en la gestió, sense gaires estudis, poc sofisticat, molt primitiu en els seus gestos, actituds i decisions, tremendament pràctic, segons tots els consultats, Núñez sempre va tenir com a premissa, a casa i en el Barça, que l’únic important era que els comptes quadressin cada mes, cada any, cada exercici, cada temporada, amb el compte de la vella: tant ingresses, tant gastes.

De mentalitat audaç, rapidíssim de pensament, obsessionat amb la solvència de la seva companyia i del club, Núñez va ser el primer president en la història del Barça que accedia a la llotja del Camp Nou, a la butaca presidencial, sense cap tradició ni futbolística, ni barcelonista, ni catalanista. L’únic president sense pedigrí culer. És més, es va fer culer, barcelonista, a través d’exercir com a president.

La cova d’Alibaba

Tots els consultats elogien d’ell els seus escassos coneixements de futbol i del futbol. “És evident”, relata una de les persones que va treballar amb ell i que, després, va ocupar, durant molts anys, un lloc en la seva directiva, “que, si tu entres a la cova d’Alibaba, que és el que començava a ser la indústria del futbol el 1978, sense conèixer cap lladre, tens bastant guanyat. És evident que, amb el pas del temps i aplicant el sistema de ‘prova-error’, acabes sabent, sobretot si et passes 22 anys en la presidència del Barça. Però, inicalment, era evident que, si no sabies de futbol, ¿com podies endevinar qui en sabia i qui no, dels que t’envoltaven?”

Molt emotiu i sentimental, “cosa que no és ni bona ni dolenta”, no hi ha dubte que tots el van considerar un bon pare, bon marit i bon avi i, sí, tal vegada, un bon president. Això sí, tremendament desconfiat, molt, massa, fins a la malaltia. No es fiava de ningú. “Be, sí”, diu la mateixa font, “de la seva família, i ben just, i de Francesc Pulido, el seu home de confiança en el Barça.” Tots, tots, coincideixen a reconèixer que ha sigut, juntament amb Agustí Montal, el president més honrat que s’ha assegut al tron blaugrana.

Projecció social

“El seu saldo, malgrat que molts el consideressin un home fora del micromon blaugrana, és positiu, molt positiu, ja que mai va ser un president mal intencionat”, insisteix una nova font, sempre en l’oposició al nuñisme. “És evident que Núñez va buscar, a través del Barça, la projecció social que li negava haver estat a punt de destruir bona part del patrimoni arquitectònic de Barcelona, però mai es va aprofitar del Barça en la mesura que, fins a la seva arribada, se n’havien aprofitat uns i, després d’ell, se n’han continuat aprofitant d’altres”.

Si en alguna cosa coincideixen tots els consultats, a part que no es fiava de ningú (després tornarem a aquest assumpte, perquè és ple d’anècdotes delicioses), és que va ser tremendament hàbil a l’hora de construir la seva estructura de comandament. Des del primer moment, Núñez, cosa que la progressia i l’oposició de sempre mai li ha reconegut, va ser un visionari en el tema de multiplicar els ingressos televisius, fet que li va proporcionar moltíssimes enemistats en els camps espanyols.

Fruit d’una visita, precisament al Benito Villamarín, l’estadi més democràtic de la geografia espanyola, i dels molts xiulets i insults que li va dedicar l’afició bètica al considerar que volia deixar-los sense TV (no entenien que el que pretenia el constructor són més diners per als clubs), Núñez va decidir no tornar a moure’s de Barcelona i va crear dues figures que marcarien la seva manera d’actuar. D’una banda, va convertir Casaus en el seu representant folklòric en el futbol, i Joan Gaspart, en el seu negociador favorit per a tot.

Això va ser així durant anys i anys. “Però, ¡ai, amic!, aquesta parella funcionava com l’àlter ego de Núñez, que sempre, sempre, es reservava l’última paraula, la decisió final, fos a les quatre de la matinada, ¡i ho va ser moltes vegades!, o fos a dos quarts de vuit del matí”, recorda un dels mitjancers que més (i millor) va negociar amb ell al llarg dels seus 22 anys de mandat. “Tu podies conversar el que volguessis amb Casaus i pactar el que et donés la gana amb Gaspart que sabies que fins que Núñez no donés el vistiplau, tot allò estava en l’aire”.

Propietari del club

Això sí, encertadament o equivocadament, Núñez, gran auster, sempre pensava, negociava i firmava pensant únicament i exclusivament en el benefici del club. Pot ser que aquest rigor fos el que li feia pagar, de la seva pròpia butxaca, el salari, res rebutjable, de la seva magnífica i eficaç secretària, que treballava al 85% per al Barça, però que també portava l’agenda personal del president, que, potser només per aquest detall o per la sensació que era seva, el seu salari corria del seu compte.

“Era una persona molt, molt, delicada amb els diners i tremendament rigorós amb els comptes”, assenyala algú que va ser un dels seus pitjors enemics i que, finalment, va ser contractat per l’expresident blaugrana, confirmant-se (no només en aquest cas) la premissa que utilitzava Núñez en el sentit que “si no pots derrotar el teu enemic, uneix-te a ell, fes-lo teu, compra-te'l”. “Era tan especial”, assenyala la mateixa font, “que sempre es va creure que el Barça era seu, en el bon sentit de la propietat, és a dir, que no es perdés ni una pesseta pel camí”.

De la mateixa manera que tenia perícia per quadrar els comptes, tenia olfacte per saber el que li interessava. I, en la mateixa línia de trilerisme amb la qual, el 1978, va aconseguir la presidència de l’entitat davant de la sorpresa dels de sempre que es consideraven invencibles (“el mateix que li va passar al partit demòcrata nord-americà amb Donald Trump, a qui van considerar un beneit, un impostor, un potentat, incapaç d’arribar a la Casa Blanca”), Núñez va saber que la segona gran maniobra de la seva vida havia de ser treure a l’oposició la carta de Johan Cruyff com a entrenador del Barça.

El fitxatge de Cruyff 

El ‘Profeta del gol’ era en la llista de l’oposició, de Sixte Cambra i els culers de tota la vida, en les següents eleccions, però, al final, va fitxar per Núñez, que va guanyar, és clar. “Personalment, vaig parlar amb Johan per contar-li el nostre projecte com a candidats a la presidència del Barça”, explica un dels implicats en el cas. “I Johan, tremendament llest, astut, molt holandès, tan savis amb els diners com els catalans, em va atendre meravellosament, però, al final, em va preguntar ‘i vostès, perdonin, ¿qui són?, perquè a mi m’ha vingut a buscar el president del Barça, és a dir, el que mana, el que té les claus de la caixa, el que té els diners’. I, sí, el vam perdre, se’n va anar amb Núñez”.

Perquè, com expliquen tots els consultats, Núñez podia saber més o menys de futbol, però havia après que, possiblement, al món hi havia millors futbolistes que Cruyff, però no millors tècnics o inventors del futbol, perquè el número 14 era, després dels inventors del futbol, el que millor sabia actualitzar-lo, modernitzar-lo i convertir-lo en un autèntic espectacle.

La manera que tenia Núñez de portar el dia a dia, no tant en Núñez y Navarro, com en el Barça, era, sens dubte, segons descriuen tots els consultats, molt original, però, sobretot, molt eficaç...per als seus interessos personals, empresarials i directius. “Si alguna cosa li encantava, era que li fessin la pilota, no tant que li donessin la raó, perquè no hi havia manera humana de portar-li la contrària, sinó que l’adulessin i, per tant, estava sempre envoltat d’autèntics afalagadors”, assenyala un exdirectiu d’aquella època.

Tant, tant, que en més d’una junta es va produir l’aldarull, discret, sens dubte, que diversos directius es veien en la difícil situació de negar-se a pagar, per separat, els regals que, de tant en tant, arribat l’aniversari o sant del president, se li ocorrien a l’entorn més pilota de Núñez, que era totalment al marge d’aquelles atencions desmesurades i, probablement, innecessàries, segons el seu auster criteri. Dic, no ho sé.

La seva pedra filosofal

“Una cosa sí que és certa, no s’entén la trajectòria de Núñez, ni en la seva empresa ni en el Barça, sense la manipulació extrema de les seves relacions amb els seus empleats o directius i executius del club”, explica una de les persones que prefereixen, lògicament, mantenir-se en l’anonimat. “La pedra filosofal de la seva manera de viure i treballar era enfrontar, constantment, els del seu entorn i aconseguir que cadascun d’ells li expliques les coses bones i dolentes de l’altre i viceversa. Manejava informació de tots els bàndols, obtinguda, curiosament, pels dos costats de la taula. Tremend”,

“Vaig arribar a treballar, suposadament, en total secret i anonimat per a ell en un informe ‘secret’ que em va demanar sobre el funcionament del futbol base i la Masia”, explica un dels implicats en aquest tipus d’artificis. “És més, quan vaig acabar la redacció del meu informe, l’hi vaig deixar a la porteria de casa seva i, en teoria, només ell i jo sabíem, no ja de la seva existència, sinó de qui l’havia elaborat. Doncs bé, 24 hores després, ¡només 24 hores després!, Martínez Vilaseca i Oriol Tort, dos éssers sensacionals i màxims responsables del futbol base, em van cridar al seu despatx i em van dir que qui cony era jo per fer aquell informe. Sí, sí, Núñez no va tardar ni mig dia a descobrir-me davant d’aquells que ell mateix m’havia demanat que investigués”.

La demostració que Núñez no es fiava de ningú i tot, tot, ho sotmetia a multitud de comprovacions va arribar a la seva culminació en les semifinals de la Recopa que el Barça va acabar guanyant, en una de les seves grans fites, a Basilea. Els blaugrana es van enfrontar al Beveren belga i van guanyar, amb moltíssims conflictes, al Camp Nou, per 1-0, amb gol de Charly Rexach, de penal.

Un tipus 'echao palante'

Temien que la tornada fos horrible i un directiu li va dir a Núñez que l’àrbitre del partit de tornada, a Bèlgica, era "perfectament comprable”. L’àrbitre era l’anglès Patrick Partridge, de gran prestigi, que va arribar a ser president de l’Associació d’Àrbitres de la Premier League. Núñez, que sospitava de tot el món, va témer que el directiu li estigués aixecant la camisa i preparant una estafa. El president va parlar amb el seu inseparable Pulido, perquè el seu company de junta li preparés una cita, en un hotel de Brussel·les, amb l’àrbitre. L’àrbitre ni es va presentar, perquè, lògicament, Núñez tenia raó, li volien preparar el suborn i aquell directiu no sabia ni qui era l’àrbitre.

“Va ser una autèntica llàstima que no sabés veure que el seu temps havia passat i estirés, en excés, la seva presidència”, explica una de les persones que millor el coneixien. “Va ser un gran president per al club i per al soci. Era un tipus ‘echao palante’, que mai va necessitar socis en la seva empresa constructora i que va saber reforçar l’economia del Barça.” En aquest sentit, aquesta mateixa font recorda que ha sigut l’únic president de la història “a qui no sabia greu vendre les seves estrelles i així ho va fer amb Maradona, ¡Maradona!, Stoichkov, Romário, Ronaldo...precisament perquè tenia un punt de vista, un esperit, tremendament comercial”.

Se’n va anar i mai va tornar

Notícies relacionades

Mor Josep Lluís Núñez, el president del Barça més longeu

Mort de Josep Lluís Núñez: últimes notícies i reaccions en directe

N’hi ha que encara recorden, no ja la seva absoluta falta de relació amb Jordi Pujol, llavors un autèntic mite, déu, ídol de Catalunya, sinó el seu tremend enfrontament amb TV-3, el segon poder al país i com, al final, només tenia del seu costat el radiofonista José María García, que, durant els últims anys, ha continuat defensant-lo per tots els mitjans, malgrat haver-se inventat aquell sobrenom de 'minilehendakari de Barakaldo'.

“Això sí, una cosa que va tenir molt bona és que, una vegada abandonada la presidència del Barça, no va tornar a posar-se en embolics futbolístics ni va tornar a formar part del lamentable entorn”, assenyala aquesta mateixa font. Després d’haver trencat, el 1978, al més pur estil de Donald Trump amb la tradició tan catalana de 'passar-se el porró' entre famílies culers, no només no va deixar hereu, sinó que va posar el Barça, el seu ja llavors estimat club, en mans de Joan Gaspart, algú que, ell mateix, es considerava el pitjor president possible.