D'Amunike a Murillo, la història dels fitxatges d'hivern del Barça

Al principi eren fitxatges d’hivern, reforços que adquirien els més poderosos per potenciar les possibilitats d’èxit. Amb el temps s’han convertit en solucions d’urgència per aturar crisis, siguin de resultats o de lesions. És el procés que ha seguit el Barça des del primer jugador que va arribar a l’hivern, Emmanuel Amunike, a l’últim, Jeison Murillo.

Amunike no va arribar al Barça per solucionar res. Va ser, en realitat, un fitxatge en diferit, que havia d’haver-se concretat l’agost de 1996 i es va consumar al desembre. ¿Per què? Els més vells del lloc recordaran que el futbolista nigerià, centrecampista de l’Sporting de Lisboa, era una petició de Bobby Robson quan va assumir el càrrec d’entrenador.

La demora es va produir per dues raons, entre que Amunike no va superar dues revisions mèdiques d’un genoll malmès, l’esquerra, i que Josep Lluís Núñez no va voler gastar-se 500 milions de pessetes aquell estiu després d’haver firmat talons per valor de 5.000 milions en vuit jugadors per tancar l’era Cruyff.

Artrosi al genoll

Robson va insistir, Amunike va arribar al desembre i Nuñez va pagar. I els metges van acatar les voluntats dels superiors. Amunike va jugar 22 partits aquella temporada (96-97), 4 la 97-98 i zero la 98-99. A la següent va ser donat de baixa federativa, sense haver-se recuperat de l’artrosi al genoll esquerre que van veure els doctors.

Tambié el desembre de l’any següent va arribar un fitxatge controvertit. També diferit. De Louis van Gaal. Va ser Winston Bogarde, que va aterrar procedent del Milan, d’on ja havien volat Michael Reiziger i Christophe Dugarry. Una petició del tècnic que Núñez va satisfer perquè no hi havia cap baixa en la defensa. Bogarde va durar dues temporades i mitja, va disputar 60 partits fins al 2000 i les seves rudes maneres futbolístiques sobre la gespa no van seduir els culers.

Els De Boer denuncien l’Ajax

La colònia holandesa es va ampliar el següent hivern amb les mateixes condicions. El Barça es va passar tot l’estiu provant de convèncer l’Ajax perquè li traspassés Frank i Ronald de Boer. Els bessons van continuar la matraca denunciant el seu club, que van portar a judici, i van acabar a Barcelona. Joan Gaspart va negar el seu fitxatge fins i tot amb els dos asseguts viatjant a l’avió. El rendiment va ser desigual. Ronald, que va marcar en el debut coper compartit a Benidorm, va jugar 55 partits fins a l’any 2000; Frank, titular indiscutible, va deixar el comptador en 213 el juny del 2003.

El febrer d’aquell mateix any havia conegutJuan Pablo Sorín, lateral esquerre argentí. Li va cedir el Lazio al Barça per la ruptura de lligaments encreuats que havia patit Fernando Navarro en el penúltim partit abans de l’aturada nadalenca. Va complir més malament que bé en aquell semestre dramàtic, la dimissió de Gaspart, l’adveniment d’Enric Reyna a la presidència del Barça i les eleccions que va guanyar Joan Laporta.

La crisi dels creuats

A aquest club agitat i desnerit va venir l’any següent Edgar Davids, prestat també per la Juventus. Indiferent al fet d’haver sigut el botxí blaugrana l’any anterior en la Champions, Frank Rijkaard va veure la llum a través de les ulleres plàstiques de l’agressiu migcampista holandès, que va marcar la línia. Al Barça van deixar d’escarnir-lo. Era el dotzè a 18 punts del Madrid, després d’haver sigut apallissat pel Racing (3-0) al néixer el 2004; va acabar segon, a cinc punts del València.

Davids no va seguir. No va voler seguir. Ell s’ho va perdre en un Barça que va ser campió de Lliga una temporada després. Els fitxatges d’hivern, dos, no van ser una necessitat esportiva, sinó humana. La plantilla va perdre en quatre mesosMotta, Gabri, Edmilson i Larsson en la insòlita crisi dels lligaments creuats. Rijkaard es va quedar amb 13 jugadors. Demetrio Albertini es va incorporar cedit per l’Atalanta i Maxi López, en canvi, va ser un fitxatge sol·licitat pel tècnic i per qui es van pagar 5,7 milions d’euros. Albertini va jugar 6 partits en mig any i Maxi amb prou feines va aparèixer en 18 en dues temporades.

Sort desigual

Mers recanvis de necessitat puntual com en un primer moment va ser José Manuel Pinto, capità però porter suplent en el Celta, a Segona, quan Albert Jorquera es trencava els lligaments creuats del genoll jugant amb Catalunya a San Mamés. No va pensar ningú, ni el mateix Pinto, que el Barça executaria l’opció de compra (mig milió) a l’acabar l’any, que anava a disfrutar del Barça de Guardiola, que seria tan amic de Leo Messi i que tornaria al Puerto de Santa María amb 90 partits, 15 títols i convertit en un milionari.

Menys sort va tenir el pobre Ibrahim Afellay, que només va disfrutar de mig any de sort després d’haver sigut traspassat pel PSV Eindhoven: de gener a juny del 2011. Guardiola necessitava gent fresca per abordar el nou doblet Lliga i Champions que anava a conquistar. Afellay es va trencar els lligaments creuats al setembre, va ser cedit dues vegades i va deixar el club el 2014, com Pinto. Va participar en 35 partits.

Una contractació històrica

Notícies relacionades

Murillo: «Vull demostrar per què he sigut l'escollit»

El Barça de Flick treu bona nota

A mig camí entre la necessitat real i l’aparent es van contractar dos futbolistes a l’últim hivern. Philippe Coutinho va ser un altre fitxatge retardat que no va poder culminar-se al mercat d’estiu. Els 120 milions més unes gentils variables que es van traspassar de Barcelona a Liverpool van servir als blaugrana per sumar el doblet de Lliga i Copa i no entorpiren molt al quadro anglès, que es va plantar a la final de la Champions sense el seu emblema. Coutinho es va convertir en el fitxatge més car de la història del Barça i en el més car d’un mercat hivernal.

Si el brasiler va ser un fitxatge ajornat, el de Yerry Mina es va avançar. Programat per a l’estiu, el Barça va pagar un plus al Palmeiras (de 9 milions pactats es van passar a 11,8) perquè el central colombià es presentés al gener i cobrís el buit que deixava Javier Mascherano. Mina (6 aparicions) va triomfar en el Mundial, no en el Barça, i va ser venut per 30 milions a l’Everton.