Messi guia el Barça fins a les portes de la final

Mentre Leo Messi sigui el guardià del temple, no hi ha qui profani el Camp Nou. En un partit vertiginós que quedarà en la memòria dels aficionats per la generosíssima despesa física dels dos equips i per l’obra mestra en forma de llançament de falta amb què el 10 va coronar la seva descomunal actuació, el FC Barcelona va aconseguir davant el Liverpool una contundent victòria (¡la primera al Camp Nou en tota la seva història!) que li permet acariciar amb els dits el pas a la final de la Champions League.

El 3-0 final potser no fa justícia als mèrits dels uns i els altres (no, almenys, als d’un Liverpool dominador que s’hi va deixar la pell durant els 90 minuts sense obtenir ni un míser premi de consolació), però sí que respon a la determinació, l’ofici i la paciència amb què el conjunt blaugrana ha afrontat aquesta temporada l’aventura europea. I recompensa, per descomptat, l’exhibició memorable d’un futbolista especial el nom del qual ja ha d’estar gravat a la Pilota d’Or de l’any que ve. Serà la sisena.     

Jürgen Klopp es va graduar en Ciències de l’Esport per la Universitat Goethe de Frankfurt després de presentar una tesi sobre l’art de caminar, cosa que resulta extremadament irònica, perquè si alguna cosa no fan els equips de Klopp és justament això, caminar. Al contrari, el seu fort és el vertigen, el soroll, la fúria, el que a Alemanya es coneix com a ‘gegenpressing’: la pressió intensa per desplegar l’atac a tota velocitat sense deixar respirar el rival. El tècnic ‘red’ ho anomena heavy metal, tot i que aquests rampells volcànics semblen més emparentats amb la urgència amfetamínica del punk que amb el virtuosisme instrumental del rock dur.

Arthur, suplent; Vidal, titular

Davant el terrabastall kloppià, el Barça va comparèixer al seu estadi amb una proposta a priori més harmònica i afinada, suposadament ancorada en la passada i la possessió (com es preveia, Coutinho va guanyar el lloc en l’onze a Dembélé), però capaç de desenvolupar ‘crescendos’ elèctrics i fins i tot de deixar un espai per als desvaris free-jazz d’Arturo Vidal, que es va colar a l’equip inicial en detriment del melòdic Arthur. Tot això, és clar, al servei d’un solista superdotat i amb una dosi extra de motivació.

Els decibels blaugrana arribaven també d’una altra banda. Una vella cançó del grup de Vigo Siniestro Total animava la parròquia a sonoritzar els seus temples (“¡pot deixar sord el seu feligrès!”, proposaven). Doncs bé, al temple del barcelonisme no va fer falta sonoritzar res perquè, com només passa les nits veritablement importants, els més de 98.000 espectadors es van encarregar de brindar el soroll necessari per intentar apaivagar els cops de guitarra i de bateria de l’equip de Klopp. En aquest afany per crear un pandimoni infernal no hi va ajudar gaire el mosaic amb què el Camp Nou va rebre els jugadors, en què es podia llegir el lema ‘Ready to color Europe’. Preparats per acolorir Europa. Com si això fos un exercici de geografia en una classe de P3 quan en realitat era un duríssim combat a vida o mort. O una cosa més important, per utilitzar la celebèrrima postil·la de la llegenda del Liverpool Bill Shankly.

El frenesí fet partit

El partit, en qualsevol cas, va arrencar febril. Rock and roll pur. Amb els dos equips entregats a un atac sense treva i aplicats en una pressió intensíssima, la pilota anava d’una àrea a l’altra a una velocitat difícil de descriure. En aquest duel d’anada i tornada, Messi i Salah van assumir el lideratge dels seus respectius equips i es van exhibir en una sèrie d’aventures ofensives gairebé en solitari que van servir per encomanar als seus companys un altíssim ritme competitiu. Sense alè. I just quan semblava que el conjunt blaugrana, menys acostumat al frenesí que el seu rival, començava a cedir terreny davant de l’empenta ‘scouser’, va arribar el primer gol del Barça.     

Luis Suárez, que va conquistar la Bota d’Or vestint la samarreta del Liverpool (la temporada 2013-14), va esperar el primer partit contra el seu exequip per estrenar-se en aquesta Lliga de Campions. I ho va fer en una formidable jugada que es va iniciar amb un canvi d’orientació d’Arturo Vidal, va passar pels peus de Coutinho i va arribar a Jordi Alba, que va posar la pilota entre els centrals perquè l’uruguaià, en una posició forçada, rematés a la xarxa.

El gol els va anar bé, als locals, que necessitaven agafar aire, asfixiats com estaven davant l’impressionant desplegament físic de l’equip ‘red’, que no deixava d’empènyer. Res il·lustrava tan bé aquesta circumstància com la imatge de Messi amb el cap cot i les mans als genolls, intentant recuperar-se de l’increïble esforç de la primera mitja hora. El panorama de domini visitant es va repetir en el tram inaugural de la segona meitat, en què només l’aparició de Ter Stegen, amb tres intervencions de mèrit, va salvar el Barça d’encaixar un gol.

El gol 600 de Leo, una joia

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Veient com el seu equip començava a descosir-se, Ernesto Valverde va treure el fil i l’agulla. Va fer sortir del camp Coutinho i va donar entrada a Semedo perquè Sergi Roberto passés al mig del camp i el Barça es reconfigurés en un reconeixible 4-4-2. Com va passar en el clàssic de lliga que va posar fi a l’etapa de Julen Lopetegui al Reial Madrid, el moviment va servir als locals per espolsar-se la pressió i ordenar millor l’atac, de manera que al cap de pocs minuts va arribar el segon gol, en una acció en què Roberto va tocar la pilota dins de l’àrea perquè Suárez rematés al travesser i Messi, més atent que l’imponent Van Dijk, recollís el refús i enviés la pilota al fons de la porteria.

Encara faltava la guinda. Aquest llançament de falta impossible, des de gairebé 30 metres, que el de Rosario va filtrar pel racó on dorm l’òliba, inabastable per a Alisson. Una joia de gol (el 600 de la seva carrera) que va desencadenar l’èxtasi al Camp Nou i que posa el Barça al llindar de la porta que dona accés a la final de la Lliga de Campions. Queda el partit de tornada a Liverpool. Ara venen els reportatges sobre Bill Shankly, la mística del ‘This is Anfield’, l’ineludible elogi del ‘You’ll never walk alone’ i, sobretot, 90 minuts apassionants que han de conduir l’equip de Valverde fins al Wanda Metropolitano. Que potser no és un temple, però és el lloc on tots els devots del futbol europeu voldrien ser l’1 de juny vinent.