Messi, universal

Dins de tots els Messi que habiten en Leo, el Liverpool va tenir la desgràcia de topar amb un d’absolutament desconegut. Fins i tot per al mateix Messi. I el futbol va tenir la fortuna de trobar-se, una nit més, amb un geni. Va disfrutar de la creació artística d’un geni universal que fa anys que transforma els límits del joc fins a fer-los pràcticament seus. Dins dels milers de partits que acostuma a jugar Messi, en 90 minuts es va assistir a un duel únic al qual costa trobar una definició terrenal.

Tones de fantasia creativa resumides en una falta meravellosament executada, que va generar un impacte global fins al punt que inclús als Estats Units, un país que no adora el ‘soccer’, es pregunten ja obertament si és el millor jugador de tots els temps. La resposta, segons la CNN, és clara. Sí, per descomptat. “Messi és un futbolista plutonià”, va declarar Joaquín Caparrós, el tècnic del Sevilla, al·lucinat com tots per la magnitud de l’obra edificada pel geni. Obra inabastable per a la resta dels humans.

"No sé si podrem fer un millor partit que aquest. En moments així, Messi és imparable" (Jürgen Klopp)

“No sé si podrem fer un millor partit que aquest”, va afirmar Jürgen Klopp, claudicant de manera implícita davant l’inesgotable talent desplegat en tan poc temps. No hi ha cap rancor. Ni tan sols dolor. És pura resignació. “En moments així és imparable. No m’ha sorprès res del ha fet. Soc un gran admirador d’ell”, va admetre el tècnic alemany. Potser existeix alleujament. “M’alegro de no haver d’enfrontar-me a ell cada temporada”, va confessar Virgil van Dijk, un dels millors centrals del món, víctima de la tempesta messiana que sacseja el Camp Nou des de fa gairebé tres lustres.

De Frank a Ernesto

En aquest llarg i agradable viatge, des del tacte i la calma que proporcionava Rijkaard al prudent i eficaç Valverde, el Barça ha disfrutat d’una inusualment prolongada estada al paradís. I qui sempre li obre la porta és Leo. En l’evolució del 10 s’entén, alhora, el gir futbolístic d’un equip que se sosté sobre una idea portada per Cruyff en què ningú creia. Sense pioners com Cruyff, res existiria.

Idea escrita després a la llibreta de Van Gaal, injectada d’energia per Rijkaard (va portar la pressió que va aprendre amb el Milan), sublimada fins a la perfecció per Guardiola (mai més es veurà un Barça així), evolucionada per Luis Enrique (el trident Messi-Suárez-Neymar ja va modificar el centre de gravetat del joc traslladant-lo del centre del camp a l’atac) i maximitzada ara per Valverde, un tècnic extremament intel·ligent per detectar els seus recursos i com obtenir el màxim rendiment, coincidint, a més, amb l’edat adulta d’algunes peces bàsiques. Totes (Leo, Piqué, Suárez, Busquets, Rakitic, Jordi Alba) ja estan per sobre dels 30 anys.

Contracultural va resultar el Barça de Guardiola, que va governar de manera dictatorial el futbol a través de la pilota i va donar una nova dimensió a la llavor plantada pel Barça de Rijkaard en l’inici del cercle virtuós sostingut pel contagiós somriure de Ronaldinho per animar un club depressiu i perdedor. En aquells anys (del 2008 al 2012), Pep va idear una nova manera d’entendre el joc sustentada en la passada i, alhora, en la pressió.

No sabia viure sense la pilota. Patia tant en la seva absència que era un assumpte de vida o mort recuperar-la com més aviat millor. Va fer del 4-3-3 un dogma. Un sistema de joc perseguit gairebé fanàticament fins al punt de crear una escola. Alemanya, amb el Bayern de Guardiola, i Anglaterra, amb el Manchester City, són els últims exemples d’aquest corrent ideològic que té ara en l’agosarat Ajax de De Jong i De Ligt el seu rostre més jove i descarat.

Un '10' diferent

Aquest revolucionari Barça va deixar pas després un equip molt més convencional amb Luis Enrique, capaç d’aconseguir per un altre camí idèntica ruta del triplet. També Messi ja era un jugador diferent després d’abandonar la posició de ‘fals nou’ que li va inventar Guardiola en el 2-6 del Bernabéu (aquest dimecres passat va fer justament una dècada) i tornar a la banda dreta per fer-li lloc al seu amic i veí Luis Suárez.

Era un equip (del 2015 al 2018) sense tanta pausa. La pilota li importava, però no gaire. ¿Control? No, massa. Però era terriblement demolidor amb aquell irrepetible trident. Neymar encara es penedeix d’haver sigut tan impacient, d’haver volat a París i d’haver abandonat el geni creient que la vida li aniria millor. Doncs, no.

Amb Leo tot és més fàcil, fins i tot fins a desfer el camí traçat per arribar per una altra ruta diferent del mateix lloc. Està a tres partits del tercer triplet (2009 amb Pep, 2015 amb Luis Enrique i potser 2018 amb Valverde), una cosa que mai ha aconseguit cap club.

Sense renegar de la idea mare

També el Barça del ‘Txingurri’ és contracultural, sobretot amb la història recent d’aquest club. No renega en cap moment de la idea mare. Això mai, perquè la majoria dels seus jugadors estan educats amb aquest llenguatge. Però ja res és igual que abans. I els primers a saber-ho són els mateixos futbolistes. ¿Valverde? El que més, és clar.

El talent no envelleix mai. Les cames, sí. Assumits aquests límits que no hi havia anys enrere, desproveït dels guardians del tresor (Xavi va anunciar aquest dimecres passat que acaba la seva carrera a Qatar abans d’asseure’s a la banqueta i Iniesta disfruta de la nova vida japonesa), li tocava a Messi reinventar-se.

“El més difícil és que quan ataquem ell està esperant en algun lloc, a la cantonada o en qualsevol punt. És el millor del món" (Van Dijk) 

Ja ho ha fet al camp milers de vegades. I sempre, amb èxit, intuïtiu com és per trobar el millor soci. On abans hi havia Alves a la banda dreta ara habita Jordi Alba al flanc esquerre. Tot canvia al seu voltant, orfe com va quedar, a més, de la xarxa de seguretat que teixia amb Xavi i Iniesta. Llavors es va transformar en un futbolista polièdric, impossible de detectar per als defenses. Saben on és. Saben el que farà. I també saben que acabarà fent-ho.

"Messi és un futbolista plutonià" (Caparrós, tècnic del Sevilla)

En la seva primera cita, Van Dijk, que acaba de ser elegit millor jugador de la Premier, va descobrir i va patir el caos Leo. “El més difícil és que quan ataquem ell està esperant en algun lloc, a la cantonada o en qualsevol punt. Sabíem com podia ser, sabíem que podíem sumar més gent en aquesta banda. Però, quan perds pilotes, intenten buscar-lo i ens genera problemes. És el millor del món”, va dir l’holandès.

Notícies relacionades

Messi renya l'afició per haver xiulat Coutinho

Messi guia el Barça fins a les portes de la final

Que és el millor, és més que sabut, com demostra diàriament. A més, és un tipus amb paraula. Guanya partits al camp, marca el discurs del club des del primer dia de la seva estrenada capitania, desconcerta el Liverpool, sorprèn el món amb un gol d’extraterrestre, renya l’afició del Camp Nou (primer amb gestos; després, amb paraules) per haver xiulat Coutinho i anima Casillas.

Se sent més cap que mai. Sempre ho va ser. Però ara al mirar cap enrere ja no té els seus vells amics. Només queden Busquets i Piqué, els últims supervivents del viatge pel paradís de la mà de Leo.