Victòria sense futbol

No preguntin pel joc. Sisplau, no ho facin. Ni perdin el temps en saber el que passa amb el mal futbol del Barça. Acaba novembre i res canvia. El líder continua sent el líder, tot i que acabi guanyant de retruc, amb gols estranys, com el d’Arturo Vidal, sostingut amb el respirador artificial de la pilota aturada. On no arriba el futbol apareix la pissarra. Una falta de Messi i un córner de Dembélé van resultar els pròlegs dels gols de Suárez i del xilè per salvar un desastrós dissabte.

Era com si res hagués canviat. Era com si el Barça estigués ancorat a Butarque des de fa un any. Llavors, va acabar perdent. Ara, també va començar perdent. No aprèn la lliçó. Ni de la passada temporada. Ni tampoc d’aquesta. Bilbao, Pamplona, Granada, València, Praga, Leganés...Les ciutats canvien, els escenaris, també. Però l’equip de Valverde continua oferint aquesta imatge trista, apocada, tenebrosa, fins i tot que no sap rebel·lar-se contra les adversitats que ell mateix es genera. Però el més dolorós és que no té un pla. O si en té, no se’n saben la partitura. Per molt que el tècnic vagi removent la pissarra a la recerca d’un remei que no arriba.

Així va començar el fred migdia al sud de Madrid. No tenia ànima el campió. Ni ànima ni cap passió en el seu futbol, malgrat que Valverde va acumular tots els davanters que tenien a la seva plantilla sobre la gespa. Només hi faltava Ansu Fati. Però allà eren Messi, Luis Suárez, Griezmann i Dembélé formant una nova societat ofensiva que prometia grans emocions. Només va provocar grans moments d’avorriment perquè la pilota transitava a velocitat lenta de manera endimoniada. Anava tan a poc a poc que el Leganés, cuer de la Lliga, vivia una matinal tranquil·la. Ningú ho diria tenint tant talent davant seu. Però el futbol no entén de fortunes invertides en davanters que no creen perill.

Va ser llavors quan el Barça, que va arrencar amb un 4-2-3-1 perquè entressin els quatre (Luis, Leo, Ousmane i Antoine) va quedar nu. El golàs d’En-Nesyri que va sacsejar l’escaire dret de Ter Stegen posa en el primer focus de culpable Piqué, el blaugrana que tenia més a prop. Però el central destre estava ocupant el territori del central esquerrà perquè no hi havia notícies d’Umtiti, fora de lloc, mentre tot l’equip exhibia una indolència defensiva que el portava, un partit més fora de casa, a la perdició.

Joc ‘pastós’

Perdut estava el campió. Amb un vestit tàctic nou, que Valverde, conscient que no li anava gens bé, va canviar abans fins i tot d’arribar a la mitja hora. Va confinar llavors Dembélé a la banda esquerra i va col·locar Griezmann a la dreta. O sigui, els va canviar de costat perquè l’equip estava «pastós», utilitzant l’expressió que va patentar el tècnic després de guanyar el Celta.

Això va passar abans de l’aturada. Dues setmanes més tard, tot continuava igual de pastós. Fins i tot desagradable resultava el joc blaugrana, perquè no emetia cap senyal positiu. ¿El Leganés? Amb les seves coses. Ordre, mètode, solidaritat defensiva i aprofitar la indecent primera part blaugrana. Amb això en tenia prou per guanyar el Barcelona i sense gairebé haver de suar. Va necessitar mitja hora el campió per firmar la seva primera rematada a porteria amb el cop de cap de Suárez, repel·lit de forma felina per ‘Pichu’ Cuéllar. Això i ja està. Abans, el no-res; després, el no-res. Potser les juvenils conduccions de Frenkie de Jong, que ha ‘envellit’ massa en els seus primers mesos. I no és responsabilitat seva. Ni de bon tros. Més aviat al contrari. Són els altres els que no l’ajuden. Tot i així, es va rebel·lar a l’inici de la segona meitat assumint ja tots la magnitud del drama. Perdia el Barça a casa del cuer.

Aferrats a l’estratègia

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Pitjor no podien jugar. I en els 10 minuts inicials de la segona meitat havia generat perill de veritat. Un cop de cap de Piqué al pal, el gol de l’empat de Suárez a pilota aturada (si no hi ha futbol que funcioni, almenys, l’estratègia) i una ocasió atrapada per Cuéllar a xut suau de Messi.

Llavors, va intervenir, una altra vegada, Valverde. Va treure Busquets i va posar Rakitic. Va treure del camp, amb 1-1 al marcador, Griezmann i va posar-hi Arturo Vidal. Havia sigut irrellevant Antoine, que va començar assumint el rol d’extrem esquerrà i va acabar sent extrem dret. I el tècnic que va arrencar amb Busquets i De Jong, que va rebre un cop al turmell, com a parella de mig centres va finalitzar amb Rakitic i Arturo Vidal. El partit es va tornar llavors estrany. I quan els escenaris adquireixen un aire estrany i desordenat és quan millor s’espavila el xilè, autor d’un dels gols més peculiars, retrat del caos que sacseja el Barça, sobretot lluny del Camp Nou.  Mirin el marcador, sisplau. No hi ha res més.