El blanqueig de l'Aràbia Saudita amb la Supercopa

A la carretera mal il·luminada que allunya el visitant de l’aeroport i l’endinsa a la ciutat de Jiddah, uns cartells amb les imatges somrients del rei Salman bin Abdulaziz i del príncep hereu Mohamed bin Salman anuncien que l’Aràbia Saudita es troba en un període de transformació. 

El cartell lluminós parla del programa Vision 2030, que s’explica com una nova fase de desenvolupament del país «per crear una societat vibrant en què tots els ciutadans puguin complir els seus somnis, esperances i ambicions dins una economia pròspera», es diu pomposament. Mentrestant, per darrere, al carrer, les dones van tapades del tot per aquesta peça negra anomenada abaia i que d’alguna manera contrasta amb l’alegre missatge oficial.

Aquest pla de reestructuració de l’economia saudita per fer-la menys dependent de les rendes del petroli se sustenta en nou programes, el primer dels quals posa èmfasi en l’esport. Gràcies als dòlars que li reporta l’or negre, el regne del desert s’ha llançat a captar la quantitat més gran que pugui d’esdeveniments esportius internacionals. I amb diners en abundància, és evident que s’aconsegueix gairebé tot.

S’aconsegueix importar el Dakar, la Supercopa d’Espanya i d’Itàlia, un torneig internacional de tennis, de golf, de snooker o de curses de cavalls, tot formidablement remunerat. Es pot acollir un combat dels pesos pesants de boxa, curses del Mundial de Fórmula E (competició de cotxes elèctrics que dirigeix Alejandro Agag) i es pot aspirar a allotjar un Gran Premi de Fórmula 1 el 2021. Hi estan treballant. 

Mostres d’oberturisme

MBS, que així es coneix el príncep Bin Salman, l’home de 34 anys que porta el timó del regne saudita des del 2017 amb un puny ferri d’una banda i una mà oberta de l’altra, és l’impulsor de Vision 2030. Oficialment vol construir una indústria de l’esport, com Qatar i els Emirats Àrabs, i fomentar les opcions de consum intern per a una societat els dos terços de la qual és menor de 30 anys. Que es diverteixin una mica i que gastin. Per això també ha permès l’obertura de cines, prohibits fins fa poc, i la celebració de festivals de música en els quals han actuat des d’Enrique Iglesias a Black Eyed Peas passant per estrelles del hip-hop com Chris Brown o del tecno com Tiga. Amb èxit d’audiència, s’ha de dir.

Les organitzacions de drets humans, no obstant, han anat sortint en bloc cada vegada que s’anuncia un esdeveniment esportiu a terra sagrada i critiquen el rentat d’imatge que la monarquia absoluta persegueix amb la complicitat d’organitzacions i dirigents occidentals. Blanqueig esportiu, ho qualifiquen majoritàriament.

El fosc règim de Riad no ho té fàcil per rescabalar-se davant de l’opinió pública internacional amb consciència. La seva reputació ha caigut a les zones més tenebroses pel cruent bombardeig sobre el veí Iemen i l’esquarterament del columnista del ‘The Washington Post’ Jamal Kashoggi, l’opac judici, saldat amb cinc condemnats a mort, del qual va fer més olor de farsa que de justícia, a dir de les associacions vigilants.

Repunt de la pena de mort

L’assassinat del periodista va comportar que sortissin a la llum de forma descarnada allò que els Governs en general prefereixen ignorar pels suculents negocis que duen a terme amb Riad: el calamitós historial de drets humans del règim, la repressió immisericordiosa de la dissidència, les tortures als empresonats, la intimidació sexual a les activistes, l’absència de llibertat de premsa... També l’aplicació generosa de la pena de mort. 

El 2019 es van comptabilitzar 187 executats, un clar repunt que acosta a xifres de l’any 1995, quan van caure sota l’espasa 195 reus. «No es preocupin, aquí no els robaran; tothom sap que el lladre s’arrisca que li tallin la mà», va explicar amb naturalitat un guia camí de l’hotel.

Totes aquestes dades se’ls donen als dirigents, com a l’empresa francesa ASO que organitza el Dakar, o a Luis Rubiales, el president de la Federació que ha portat l’artificiosa Supercopa espanyola a Jiddah. Però les ofertes de l’Aràbia resulten irrefusables, així que el discurs apel·la a l’esport com a eina de transformació i a la conveniència d’acostar-se en lloc d’aïllar per ajudar en la modernització social. El Dakar, en concret, resulta particularment estratègic per a Riad. Proporciona unes boniques postals de tota la península Aràbiga amb les quals arrossegar visitants potencials. Una altra font d’ingressos buscada. Des del setembre el país concedeix visats turístics.

Pressupost elevat

El príncep Abdulaziz bin Turki al-Faisal, membre de 36 anys de la nombrosa reialesa que dirigeix l’anomenada Autoritat Esportiva General, va defensar el procés de canvi que ha emprès el seu país alhora que combatia els menyspreus occidentals. «Sempre se’ns criticava que no ens obríem al món, que no fèiem res, que no acceptàvem els turistes. Ara que ho fem, resulta que és blanqueig esportiu», va declarar recentment a l’agència AP.

Aquesta diplomàcia de l’esport ve amb un pressupost folgat. Uns 600 milions d’euros, s’estima, tant per desenvolupar els atletes i els clubs locals com per seduir els esdeveniments de l’esport més rutilants. No tots s’han deixat convèncer pels diners. Alguns esportistes, incòmodes, han preferit obviar les temptacions. Un d’aquests és Tiger Woods, malgrat que li posaven davant un xec de tres milions de dòlars per participar en un torneig de la PGA. 

Notícies relacionades

El futbol es treu el vel

El Barça de Flick treu bona nota

«No em ve de gust», va dir el golfista nord-americà, tot i que després va defensar Phil Mickelson, que va rebre dures crítiques a les xarxes socials, i ell hi va respondre a través d’un comunicat, per no seguir l’exemple de Tiger. També va rebutjar el viatge l’irlandès Rory McIlroy, número dos del circuit, a qui li oferien 2,5 milions. Aquest va admetre problemes de consciència. Djokovic i Nadal, en el cas del tennis, havien de disputar una exhibició a finals de l’any passat, però a última hora el mallorquí va adduir una misteriosa lesió per no anar-hi.

En aquesta societat de lents canvis, que va ajustant-se als nous límits, amb algunes escletxes obertes a les dones, com l’assistència als estadis de futbol, l’esport s’ha convertit en tal punta de llança que Al-Faisal no va descartar que en un futur pròxim l’Aràbia Saudita es proposi acollir un Mundial o uns Jocs Olímpics. Veient de la manera que Qatar va aconseguir el favor de la FIFA per a la cita futbolística del 2022, ¿qui es pot atrevir a descartar semblant candidatura?