Una maneta balsàmica

Si del que es tractava era de «netejar les males sensacions de l’altre dia», tal com va admetre abans del partit el segon entrenador blaugrana, Eder Sarabia, s’ha de dir que l’equip de Quique Setién va sortir airós de la prova, tot i que per a això el tècnic càntabre hagués de negociar amb algunes de les seves conviccions. Menys dogmàtic que en els tres partits precedents, el Barça va saber trobar aquesta vegada un equilibri més gran entre el control i la febre per imposar-se amb la claredat d’una maneta (5-0) a un Leganés que està en altres guerres i guanyar així, de passada, uns dies de tranquil·litat per anar assentant el nou projecte.

Setién va disposar de sortida un onze amb gairebé tots els suposadament titulars disponibles (amb Semedo en el lateral dret i Arturo Vidal d’interior com a úniques, i relatives, concessions), tot i que no va quedar clar si ho va fer per evitar-se un ensurt com el d’Eivissa o condicionat per la inexplicable política de contractacions del club en aquest mercat hivernal, que no només ha deixat el tècnic sense alternatives per a la davantera al primer equip, sinó que, amb la marxa de jugadors com Abel Ruiz i Marqués, també l’ha privat de la possibilitat de recórrer al filial.

Tornada al 4-3-3

La notícia més cridanera no va estar, doncs, en l’alineació, sinó en el dibuix. Setién va renunciar al sistema de defensa de tres que va fer aigües davant del València i va tornar al clàssic 4-3-3. De manera una mica paradoxal, el canvi va servir per esmolar en bona mesura el joc ofensiu del Barça però no per blindar l’àrea de Ter Stegen, a la qual el Leganés arribava una vegada i una altra amb excessiva facilitat (una tendència que es va inaugurar ja als 30 segons amb un xut de Braithwaite que va sortir fregant el pal).

A la columna de les coses positives, potser el més destacat en l’alba del partit va ser la reacció d’Ansu Fati després de la infausta tarda de Mestalla. Molt més còmode en el paper d’extrem obert que en el de carriler al qual l’obligava l’anterior dibuix, el jove del planter va recuperar l’alegria i la barra dels seus primers dies amb els grans i es va dedicar a animar el front d’atac des de la banda esquerra, buscant desmarcatges i desafiant sempre Rosales.   

El primer gol, no obstant, va arribar pel flanc dret, després que una bona connexió entre Messi i Semedo (bon partit el del portuguès) acabés amb una pilota servida a Griezmann dins de l’àrea perquè el golejador de la Copa batés Cuéllar en una rematada subtil.

Més sensació de control

Va mantenir la verticalitat l’equip local després del gol i això es va traduir en un civilitzat intercanvi de cops del qual va tornar a sortir guanyador el Barça, que va trobar el segon gol en un córner botat per Messi i rematat per un Lenglet que va defensar amb solvència el lloc a l’equip que Umtiti semblava haver-lo arrabassat amb l’arribada de Setién.

Potser descontent amb la quantitat d’ocasions concedides al rival, el tècnic barcelonista va ordenar als seus futbolistes que després de la represa es reunissin entorn de la pilota igual que els nens perduts de Peter Pan s’arremolinaven al voltant de la Wendy. I això va fer com a resultat una sensació més gran de control però també un futbol una mica més planer i reflexiu, animat, això sí, per llampecs fulgurants com la passada en profunditat que De Jong va brindar en el minut 59 a Messi perquè aquest anotés el tercer, la jugada que en el 77 va culminar en el gol d’Arthur després de dues rematades frustrades d’Ansu i Messi i el cinquè i definitiu gol, obra del de Rosario amb assistència de Rakitic.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

La primera golejada de l’era Setién va arribar així en ple debat sobre la falta d’un ‘nou’. El Barça passa còmodament als quarts de final de la Copa i ja veu com les seves constants vitals es van estabilitzant després del traumàtic relleu a la banqueta. La recuperació s’endevina encara llarga i treballosa, però hi comença a haver motius per creure.