El Barça es deixa el lideratge en un clàssic vingut a menys

En un clàssic amb més emoció que veritable grandesa futbolística, el Barça es va deixar el lideratge al Santiago Bernabéu, víctima dels seus errors i de la seva falta d’esperit per intentar fer la volta al partit quan la cosa es va posar adversa. Res que no s’hagués vist ja en anteriors partits de l’equip blaugrana fora de casa. El 2-0 final retrata més les carències dels de Setién, tan polits com discontinus, que l’excel·lència del Reial Madrid, que no va necessitar fer grans coses per emportar-se els tres punts i agafar oxigen després d’un parell de setmanes sota mínims. 

El clàssic del Bernabéu ens va recordar, d’alguna manera, el final del relat de Joseph Conrad ‘El duel’, que Ridley Scott va portar (modèlicament) el cine amb el títol de ‘Els duelistes’ i que narra la història de dos oficials de l’exèrcit napoleònic que es baten una vegada i una altra al llarg dels anys per una antiga querella d’honor que ja ningú recorda amb massa precisió. Quan els arriba el moment de l’últim envit, l’edat i les xacres (un arrossega una ferida de guerra, l’altre pateix lumbago) els porta a rebutjar l’espasa i a triar la pistola, una modalitat de duel menys exigent però també molt menys vistosa. El Madrid i el Barça estan en aquest punt: condemnats a enfrontar-se, però massa fràgils com per fiar la victòria a l’estil i l’agilitat. Així que van fer servir la pistola. I en aquest tràngol, qui ho havia de dir, va acabar decidint la contesa un futbolista que havia arribat al partit amb la reputació de tenir menys punteria que un talp amb parkinson: Vinicius Jr.  

Enfrontat a la disjuntiva de triar entre la gana i l’experiència a l’hora de compondre l’alineació, Setién va optar per una solució de compromís. Va fer entrar a l’onze Arthur en detriment de Rakitic i va anteposar l’ullal veterà d’Arturo Vidal a la barra juvenil d’Ansu Fati i a la novetat de Braithwaite. Les notícies més cridaneres eren a la defensa, on un Jordi Alba acabat de sortir de la infermeria va recuperar el seu lloc al carril del 3 i on Umtiti va tornar a passar per davant de Lenglet per acompanyar Piqué. 

Va començar el Barça com acostuma en les seves últimes sortides, baixant les pulsacions al partit amb la seva rutina de passades narcòtiques, malgrat que el Madrid convidava amb la seva pressió a les transicions ràpides. Més vius i més ben plantats al camp, els blancs arribaven amb bastanta més assiduïtat a l’àrea rival, tot i que una vegada allà prenien sempre males decisions. Frustrada per l’ofuscació dels seus davanters (i de l’acceleradíssim Vinicius en particular), l’afició local va decidir prendre-la amb Mateu Lahoz, amb una pintoresca manera d’arbitrar que generava més excitació a la grada que el joc per si mateix.

Primera part blaugrana

La primera ocasió blaugrana de veritable perill no va arribar fins al minut 21, quan Griezmann, situat en el punt de penal, va rematar alt després d’un bon servei d’Alba. A partir d’allà, l’equip de Setién va començar a domar el partit, alternant les sortides en combinació amb desplegaments més vertiginosos. En un d’aquests, Griezmann va trobarArthur, que va guanyar la carrera a Kroos i va provar de creuar la pilota davant de la tímida sortida de Courtois, però el belga li va endevinar la intenció i va desviar a córner. Va tornar a engegantir-se el porter blanc poc després, quan Busquets va habilitar Messi amb una passada descomunal i Courtois va aturar el xut del de Rosario.

Va acabar el Barça la primera meitat amb bones sensacions i va decidir sortir a buscar el partit després de la represa, avançant uns metres les línies i aplicant-se en la pressió. Però es va emportar un ensurt quan en el minut 55, a la sortida d’un córner, Isco va connectar un xut a l’escaire que va obligar a volar Ter Stegen. Es va encoratjar el Madrid amb aquesta ocasió i el partit, després d’uns minuts de clar domini de l’equip blanc, que va acariciar el gol en sengles rematades d’Isco i Benzema, va entrar en una d’aquelles fases d’atzar i caos en què qualsevol cosa pot passar.

Desenllaç fatídic

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

I el que va succeir va ser que en el minut 70 Vinicius va guanyar l’esquena a Braithwaite, que acabava de saltar a la gespa, i va aprofitar un lúcid enviament de Kroos per batre Ter Stegen amb la col·laboració involuntària de Piqué. El gol va deixar grogui el Barça, que ja no va trobar la manera de replicar i que encara va acabar rebent un segon gol en l’últim minut, rubricat per Mariano després d’una sacada de banda horriblement defensada per Umtiti.

«La força no és sinó una casualitat nascuda de la debilitat dels altres», va escriure Joseph Conrad. El Madrid de Zidane ho va entendre millor que el Barça de Setién.