Sarabia, la sang calenta de Setién

No feia ni un mes que estava a la Primera Divisió. Al quart partit a l’elit, acabat d’arribar a la banqueta del Las Palmas, Eder Sarabia va veure la seva primera targeta vermella. Va passar a Mestalla (el 21 de novembre del 2015) quan el col·legiat Pérez Montero el va expulsar quan amb prou feines quedaven 10 minuts de partit, que va acabar en empat (1-1). Però el fill de Manu Sarabia, boig del ciclisme i de l’NBA, vehement i de sang calenta, va enfilar el camí del túnel dels vestidors per «adreçar-se a l’àrbitre, va sortir de la banqueta amb els braços aixecats, i protestant una decisió». Va ser la primera de les sis vermelles, i 11 targetes grogues, que ha rebut en la seva carrera com a ajudant de Quique Setién.

Eder Sarabia, un no parar en el banquillo del Barça. #NoticiasVamos pic.twitter.com/7QstSIphB3

— #Vamos de Movistar+ (@vamos) 2 de marzo de 2020

Al Bernabéu, i en el seu primer clàssic com a segon entrenador del Barça, Sarabia va ser caçat per les càmeres. Primer les de Vamos, després les de GOL. Les càmeres van captar aquest caràcter que ja es coneixia a Las Palmas i al Betis. Però tot queda enormement amplificat sota el prisma blaugrana, amb la consegüent erosió que pot provocar al vestidor del Camp Nou.

Setién el va escollir fa quatre anys per iniciar l’aventura a les Illes Canàries. El coneixia des que era petit. I no, no és cap exageració. En realitat podria ser el seu pare. Quique té 61 anys; Eder, 39. Però el càntabre ja veia córrer darrere d’una pilota Eder, llavors amb set anys, per Logronyo acompanyant Manu Sarabia, mític davanter de l’Athletic, que va acabar la seva carrera esportiva a Las Gaunas. Tots dos van compartir tres temporades de l’històric Logronyo a Primera. Del 1988 al 1991. Ells, al camp; el nen, a la grada.

Caràcters antagònics

Dues dècades més tard, Setién recorria al fill del seu amic perquè s’assegués al seu costat. No s’assemblen gens de caràcter. Quique és calmat, assossegat, tranquil, savi en l’art d’amagar les emocions. Eder, en canvi, no para de xisclar i gesticular i no li importa què diran. Ni què diran d’ell.

Al Bernabéu, per exemple, el cap era aparentment immune al volcà que suposa disputar un clàssic. L’ajudant, no obstant, no parava de queixar-se. A la seva dreta, amb un iPad a la mà, hi havia Jon Pascua Ibarrolla, l’entrenador de porters, alineat amb la tesi setienista. Ni va obrir la boca. Dos seients més enllà hi havia Carlos Naval, el delegat del Barça. Ni una sola paraula. En una boca tancada no hi entren mosques.

Eder volia «ser futbolista», com sol recordar Manu, però se li va complicar aquest desig per «una lesió a l’esquena» fins que un dia li va dir al seu pare que «disfrutava més entrenant altres persones que jugant». Quique no el va escollir per amistat amb el seu antic company.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Va escollir un tipus de sang calenta, que es defineix en el seu compte de Twitter (ara menys activa que abans) com un «privilegiat». No només això. Utilitza les majúscules per destacar «la valentia i la passió» com els eixos de la seva carrera a les banquetes. És la veu i la sang calenta del pare Setién, del seu segon pare.