Barça: un club vacunat contra les crisis

Si els directius del Barça coneguessin la història del club, trobarien nombrosos passatges per a l’optimisme. Més que autodestructiva, etiqueta catastròfica que no es correspon amb la realitat, l’entitat blaugrana és un prodigi de resistència. Res l’abat, per transcendent que sembli.

El seu resistent l’ADN arrenca en l’assemblea del 2 de desembre de 1908, quan l’únic punt en l’ordre del dia contemplava la dissolució del club, a la pell i els ossos amb 38 escassos socis, i Joan Gamper va decidir agafar les regnes per anar contra la destinació. Al cap de tres mesos, ja inaugurava el camp d’Indústria, primera seu pròpia. Ens centrarem en tres episodis greus que van poder ser finalment remuntats.

1.- El club tancat pels xiulets a la ‘Marxa Reial’

Per començar, el tancament de tota activitat del club per imperatiu dictatorial després dels fets de la Marxa Reial del 14 de juny de 1925. Des del cop de Primo de Rivera, produït any i mig abans, el Barcelona jugava amb foc. Fins i tot la directiva va haver de fer crides a la calma i demanar prudència a la seva massa social, desacomplexadament catalanista.

Les baralles literals amb l’Espanyol, sublimades en el cèlebre derbi de la xavalla, o les celebracions multitudinàries a Canaletes van posar les autoritats en estat d’alerta fins que va arribar l’amistós entre el Barça i el Júpiter. Havia de ser un homenatge a l’Orfeó Català, però se’n va impedir la celebració. Va ser igual: 14.000 enfervorits espectadors van xiular a consciència la Marxa Reial, interpretada per l’orquestra d’un vaixell anglès i allà va cremar Troya.

El governador Milans del Bosch va imposar el tancament de tota activitat durant sis mesos i va enviar Gamper a l’exili. Sense futbol, cap jugador de la gran plantilla de l’Edat d’Or va fer maletes. Els clubs catalans van esperar que acabés el càstig per jugar el campionat local i els socis van mantenir el pagament de les quotes. Fins i tot alguns, com Josep Suñol en persona, van aprofitar per afiliar-se en senyal de recolzament. I de la crisi en va sortir tan content.

2.- La gira a Mèxic que va salvar el Barça

Saltant una dècada en el temps, el Barcelona les va passar magres, com tots, en la guerra civil, no en va ser cap excepció. Va evitar la fallida gràcies a la invitació rebuda des de Mèxic per un exjugador de l’entitat. L’oblidada gira pel país de Lázaro Cárdenas va reportar uns beneficis de 18.000 dòlars que, ingressats degudament en un banc parisenc, van permetre la represa d’activitats després de la victòria del bàndol nacional. I tampoc resultaria fàcil, entre futbolistes que van optar per quedar-se a l’exili, altres de depurats i una reconstrucció realitzada sota l’escrupolosa fiscalització del règim guanyador.

El primer franquisme no només desconfiava de l’ADN catalanista de l’entitat, sinó que va voler passar-li factura per haver sigut ambaixador esportiu de la perdedora República. Malgrat totes les traves i controls, el club va aconseguir passar de 2.000 abonats una vegada cessades les hostilitats als 20.000 registrats a l’acabar la dècada dels quaranta. Era un refugi sentimental al qual era imprescindible recolzar, malgrat cartilles de racionament i l’escassetat autàrquica que van marcar a foc els temps de la primera postguerra.

3.- El malson econòmic de la construcció del Camp Nou

El que havia de ser motiu d’eufòria, la construcció del Camp Nou, es convertiria en un malson econòmic. Després d’anys d’estretors literals al vell santuari deles Corts, el club va decidir afrontar el pas al nou estadi sense reparar en despeses.

El descontrol en els comptes, per no parlar de corrupteles no comprovades, resultaria de tal nivell que el pressupost de construcció, previst en 66,6 milions de pessetes, va acabar elevant-se fins a l’estratosfera de 288 milions. Tal excés, unit al cost desmesurat d’una luxosa plantilla sota la presidència de Miró-Sans, acabaria hipotecant l’entitat, i condicionaria greument el seu futur durant llarg temps. Fins i tot mites com Ramallets o Segarra van oferir els seus estalvis per pal·liar el forat, sense que s’acceptés el seu oferiment.

Després dels fastos de la inauguració i el bienni d’èxit protagonitzat per Helenio Herrera a la banqueta, el Barça va allargar l’agonia fins a topar de morros contra la crua realitat dels desmesurats números vermells. I ho va fer amb ensorrament després del partit més important de la seva història, aquella final de la Copa d’Europa de 1961 perduda pels pals de Berna davant del Benfica.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

A ella va arribar el club in extremis, sense president, en mans d’una gestora, amb el segon entrenador Orizaola al comandament i el millor jugador, Luisito Suárez, ja traspassat a l’Inter de Milà per la barbaritat, llavors, de 25 milions de pessetes que, en teoria, havien de pal·liar els pagaments més urgents.

L’estrèpit de la caiguda va retrunyir durant 14 anys, els anomenats de la travessia del desert, fins a l’adveniment de Johan Cruyff. Temps tan durs en què, per citar un exemple, el president Enric Llaudet va haver de prescindir temporalment d’una senya d’identitat tan bàsica com les seccions professionals del club.