Entrevista amb Arturo Vidal: «Després de la pandèmia, el cap és el més important»

Acabat l’entrenament apareix Arturo Vidal puntual a la pantalla. Fins i tot arriba un parell de minuts abans de l’hora prevista per conversar amb EL PERIÓDICO via telemàtica. Està tranquil i relaxat, malgrat els constants comentaris sobre el seu futur, que el vinculen amb un pròxim retorn al futbol italià, on ja va brillar amb la Juventus que va perdre, precisament, la final de Berlín-2015 amb l’imparable Barça del trident. Arriba, es toca amb cura, una vegada i una altra, la cresta, mentre somriu.

-Tres mesos després, torna el futbol. ¿Com ha portat vostè aquest confinament tan llarg? Com tothom. Ha sigut una mala experiència. Ningú s’ho esperava, tant de bo no hi torni a haver una pandèmia així. Han sigut mesos molt difícils per a tothom.

-¿Estava sol? No. Estava acompanyat per Juan Ramírez, el meu entrenador, i, a més, dos amics meus que havien vingut a visitar-me aquests dies es van haver de quedar aquí, és clar, a passar la pandèmia. Això m’ha fet treballar de forma més agradable a casa perquè hi eren ells.

-¿Va treballar molt? Feia dos entrenaments al dia. Hi va haver un dia en què m’estava entrenant amb el profe Juanma i, de sobte, em vaig posar a fer un desafiament sobre la cinta.

-Es refereix a aquest exercici que es va fer viral. Córrer 10 km en 38 minuts... Sí, sí, sí... Però no volia que es fes viral. Estava treballant la resistència i se’m va acudir seguir al màxim. Vaig fer els 10 km en 38.08 m. Però podria millorar aquell temps tranquil·lament.

«Estem preparats per jugar sense públic. És maco jugar per a la gent, però per a nosaltres són 11 finals»

-¿De veritat? És clar. Gràcies a Déu estic més preparat que mai.  

-Fins i tot per jugar sense públic com aquest dissabte a Mallorca. Per descomptat. Ja ho he fet alguna vegada, amb amistosos de la selecció xilena. És maco jugar per a la gent, però ara toca concentrar-se per fer-ho sense els aficionats. Estem preparats. Per a nosaltres, són 11 finals i hem d’estar al màxim.

-¿L’afectarà? No. Ja sé que s’ha dit que hi ha alguns jugadors que poden ser més atrevits quan no hi ha públic. O que intentin més coses. No és el nostre cas.

Entrenant-me així ara mateix em sento per estar tres o quatre anys al màxim nivell. Allà hi ha els GPS»

-La resistència física, amb una Lliga d’11 jornades en només 39 dies, o la mentalitat, ¿quina serà ara la veritable clau? El cap. Per a mi, el cap és molt més important. Som a dalt a la Lliga i el que ens queda per fer és un objectiu tan definit que no hem de pensar en res més. Hem de ser campions, això és el fet realment transcendent.

-Va complir 33 anys en el confinament, ¿creu que l’aturada li permetrà allargar la seva carrera? Entrenant-me així jo em sento ara mateix per estar tres o quatre anys al màxim nivell. Els números ho diuen per si mateixos. Aquí hi ha els GPS que ho il·lustren.

-¿Al Barça? Queden dos mesos. Però vull sentir-me important i si no... Si no, un ha de mirar per la seva carrera. A Barcelona estic molt bé, la meva família és feliç i tinc molt bons companys.

-¿A què es refereix? M’agrada jugar, m’agrada sentir-me important. No dic tots els partits, però sí aquests que són clau, els que ajuden a guanyar títols. Hi ha jugadors que s’anomenen molt, amb molt talent, però aquests enfrontaments que dic li són més complicats de jugar que d’altres. Aquí entren en joc molts sentiments.

«No soc un nen petit. No puc estar sortint cada vegada que apareix alguna cosa a la premsa»

-I Conte, el tècnic de l’Inter, no deixa de trucar-li... Ha! ha! ha!... Tenim molt bona relació. Sap que soc un guanyador, sap que amb mi pot confiar. ¿M’entens? Això és el que vull aquí. Que la gent confiï, ens queden dos mesos i espero aquesta confiança.

-¿Es veu en un canvi?  Tota la meva carrera l’he feta sol. Com a jugador de canvi ho veig molt difícil. Vidal ha guanyat moltes coses per a això. Estic molt tranquil. No soc un nen petit, no ho soc... Tinc una trajectòria que molt pocs poden explicar. No puc estar sortint cada vegada que apareix alguna cosa a la premsa. Va canviant tot que, al final, un es tornaria boig.

-¿Se sent valorat? A l’estadi i al carrer la gent em fa sentir molt estimat. Els agrada que m’hi deixi la vida, tot i que a la premsa sempre es diu allò de l’ADN Barça.

«M’ha picat el cuquet de voler ser entrenador. L’estil de Conte m’encanta, el de Guardiola, també»

-¿Què farà quan es retiri? En aquest confinament m’ha picat el cuquet de voler ser entrenador. He tingut entrenadors de tots els estils i cultures. Conte, Guardiola, Ancelotti, Heynckes... Ja no hi ha més estils (ha! ha! ha!). Alguns em van marcar molt. Conte m’encanta. Guardiola sap molt de futbol. Heynckes i Ancelotti, també, per com gestionaven els grups. Amb el temps, vull ajuntar el millor de cada un i fer després la meva pròpia carrera.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

-Per cert, ¿on va néixer la seva cresta? ¿I per què? Des dels 19 anys em vaig deixar la cresta. Estava amb Xile en un Sud-americà i abans d’un partit vaig veure jugar la selecció alemanya. Em vaig fixar en el lateral esquerre, no recordo el nom.

-Ziege ¡Aquest! Li vaig veure la cara, la cresta i l’agressivitat, per la qual els rivals li tenien més por del normal. Se’m va acudir aquesta idea i vaig afegir una cosa més al meu joc.