El temple del silenci

Era fantasmagòric. El temple del Camp Nou tenia un aire irreal, amb les escales cruixint al pas de cada un dels seus pocs i privilegiats llogaters. La casa de sa santedat Messi estava oberta, però els fidels no tenien accés al seu ritu setmanal de trobar-se amb el seu Déu. «¡Bona nit a tothom! ¡Benvinguts a l’estadi!», va clamar Aleix Santacana, la nova veu que va substituir el desaparegut i mític Manel Vich.

Donava la benvinguda a ningú, mentre recitava amb rutina –ni rastre d’innecessari i artificial entusiasme– les alineacions del Leganés, primer, i del Barça, després amb una irreal música de fons de Guns N’ Roses. Cruixia un estadi que no tenia cap ànima.

Vell està el camp.  Va ser construït el 1957 quan Kubala era l’estrella i 90.000 persones es van reunir emocionades per assistir al naixement de la nova església culer. Vella i necessitada ja d’una urgent reforma perquè pertany al segle passat, esgotant la seva tercera edat, amb més passat que futur, vivint del record de milers de persones que van pregonar aquí orgulloses la seva fe.

Els crits de Ter Stegen

No només cruixia el seu esquelet quan es trepitjava desemparat i orfe com es va sentir ahir a la nit quan les veus dels futbolistes, especialment la de Ter Stegen, en sacsejaven les entranyes. No feia falta ni mirar el partit perquè es tancaven els ulls i el so delicat de la pilota –tic tac, tic, tic, tac– inundava la llar del Barça.

Fins i tot quan colpejava Messi la pilota semblava sonar diferent. Fort i dolç alhora, mimosa com en el seu penal, el 2-0, tot i que tot desprenia una aroma dolorosament melancòlic. Anava la pilota sense cap verí, mentre Ter Stegen, vestit d’estrident groc, de a dalt a a baix, incloent mitges, pantalons i samarreta, es feia sentir.

«¡Així Sergi, així!», animava el porter alemany Sergi Roberto, mentre ordenava des de casa seva, i no dins de l’àrea sinó que hi vivia lluny, la resta dels seus companys. «¡Vinga, vinga, vinga... !», deia Ter Stegen, espantat com el Barça perquè Lenglet li va salvar un gol sota pals en una ocasió claríssima de Guerrero, el mateix que va estavellar després una pilota al pal dret.

Estranys a casa seva

En menys d’un quart d’hora, dues grans oportunitats. Les dues firmades pel Leganés, sentint-se els blaugrana uns autèntics estranys a casa seva. ¡Qui ho havia de dir al líder!  No només semblava que la pilota estava desinfectada. Feia la sensació que l’equip de Setién no sabia on era.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Es miraven, s’escoltaven, però, sobretot, no connectaven perquè no es coneixien. Era tot tan asèptic, tan trist...  Rovellat està l’estadi, rovellat es veia l’equip convertint la passada en un element gastat i innocu. Fins que un nen, de tot just 17 anys, va esquinçar el silenci amb un xut amb la dreta per acabar amb un protocol tan molest. Llavors, Ansu Fati va cridar molt fort. Tant que el venerable i canós temple es va esgarrifar, a qui després va saludar Messi en solitari.