Patètic comiat del Barça del seu títol de campió

Amb Messi es guanyaven títols i amb Messi es perd amb l’Osasuna. Un retrat del declivi del Barça, més que del seu capità. Fins aquest nivell ha caigut el Barça, que es va acomiadar de forma vergonyosa del títol de campió, incapaç de presentar batalla l’últim dia, caient davant d’un equip que jugava amb deu en el temps afegit.

Tan vergonyant va ser la claudicació de l’equip que fins i tot Messi va comparèixer de forma extraordinària per exercir de portaveu del vestidor. I extraordinari va ser el discurs, també per inusual, d’autocrítica.

Un equip molt feble, denuncia Messi

«Aquest partit reflecteix el que ha sigut un any molt irregular d’un equip molt feble, que el guanyen per intensitat, per ganes», va començar dient el capità, per expressar a continuació una convicció que és evident als ulls dels culers. «Amb això no n’hem tingut prou per a la Lliga i no en tindrem prou per a la Champions. Si no canviem moltíssim, la perdrem també», va anunciar Messi.

Ni dues rematades als pals (de Messi i Suárez) ni un gol anul·lat pel VAR serveixen d’excusa ni atenuant d’una derrota feridora, la primera en dos anys i mig a casa, des del 3-4 davant del Betis que comandava llavors Quique Setién (11 de novembre del 2018), que desposseïa el Barça del seu títol i del marge de paciència que se li podia concedir. S’ha esgotat abans que acabi la Lliga.

La història del duel va discórrer pels paràmetres recents. És igual que el rival sigui l’Atlètic, el Celta o l’Osasuna, perquè es veurà el mateix Barça: obcecat a entrar pel mig, obsessionat a donar-li la pilota a Messi, obstinat a jugar al peu, obtús en les seves idees, limitades a l’abecé. Tots els símptomes de l’obsolescència que ni tres setmanes de descans abans de reprendre la Champions amb el Nàpols, el 8 d’agost, arreglaran. És el que tem Messi.

Tarda gris com el Barça

Gris es va posar la tarda a Barcelona, conforme amb l’ombrívol to futbolístic que ha anat desprenent el Barça. A més que pugui estar cansant. Setién va voler refrescar l’equip en les dues vies. Va retirar Alba, Busquets i Vidal, tres jugadors d’uns trenta anys, va col·locar Sergi Roberto i Riqui Puig als interiors i Ansu Fati a la davantera. En el comiat de la Lliga i de l’estadi, Setién va voler recuperar la nit fundacional de la seva etapa blaugrana amb un equip més semblant del Barça que idealitzava.

El que va guanyar el Granada en el primer dels seus 22 partits, més que anunciar el bon futbol que va pregonar Setién o la reactivació de Bartomeu, va avançar els conflictes que passaria amb el tardà gol de Messi. Sis mesos després, és un Barça ruïnós, desmotivat i fastiguejat de tot. Fins i tot d’ell mateix.

Al contrari de l’Osasuna, al qual no va poder guanyar a Barcelona ni a Pamplona, en la tecrera jornada, encara a l’agost, el dia que va néixer Ansu Fati. Els navarresos es van presentar relaxats, sobrats de punts per a la salvació, que era el seu únic propòsit vital sent un acabat d’ascendir. El rígid protocol de Tebas –i el coronavirus, encara viu– els va negar una festa a Barcelona. El panorama entre un Barça decadent, un Camp Nou buit i la distensió d’un exercici complert els va animar a clausurar una ratxa d’11 anys sense guanyar en una plaça tan cara: era la del que va ser el vuit vegades campió. Inaccessible.

La voluntat i el funcionariat

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Però aquest és un Barça minvat, degenerat, amb un Semedo que és una mala còpia de Dani Alves, en què Junior fa enyorar Lucas Digne i amb reforç per a la davantera, després de gastar-se 400 milions, que és Braithwaite, el nou del Leganés. Un Barça que depèn més que mai de Messi. Un Barça tan descurat que fins i tot tres jugadors xoquen per anar tots tres al mateix lloc per rematar una centrada, sense ocupar totes les posicions per aprofitar totes les variants prèvies de la centrada. 

La voluntat de Puig per imprimir frescor va remarcar l’actitud funcionarial blaugrana, que ni abans ni després ni mai va insinuar, ni tan sols, la pretensió de donar guerra al Madrid fins a l’últim minut, de cedir el títol de mala gana amb un triomf. Abans que marqués el Madrid, estava perdent amb l’Osasuna.