Setién, el breu

Va arribar un dilluns de gener. I és acomiadat altre dilluns, però d’agost. Va arribar sense ser la primera opció, tan sorprès ell per aquesta inusual trucada del Barça que va agitar el seu tranquil i bucòlic passeig al costat de les vaques càntabres de Liencres. «Tot ha sigut molt precipitat, no vaig trigar ni cinc minuts a acceptar. Mai imaginava que es decidissin per mi», admetia orgullós. Ara marxa sense que ningú el trobi a faltar.

Ni tan sols Quique Setién sap si realment va ser al Camp Nou. Va venir, i al cap d’una setmana va haver de deixar de ser qui era. Tot i que no és, ni de bon tros, l’únic problema del Barça. Ni tampoc el principal. És una peça més d’una cadena de desastres executats per altres persones que no són Setién.

Al càntabre la seva idea li va durar poc, captiu d’un vestidor que mana més, molt més que el president que el va portar a la desesperada després de topar amb el no de Xavi i el no de Koeman. «Hi ha algunes coses que encara no interpreten bé o potser no les expliquem bé», va denunciar el tècnic que va succeir Valverde a Mestalla quan va encaixar la seva primera derrota, pròleg d’un desacord que ha durat 218 dies.

De caiguda en caiguda

Llavors no feia ni dues setmanes que era en el càrrec i el divorci ja s’havia consumat. Les altres coses són conegudes. De caiguda en caiguda (eliminat a la Copa per l’Athletic, cedint la Lliga al Madrid després del confinament) fins al ‘Lisbonazo’, la més gran de les derrotes, aquesta que perseguirà tots pels segles dels segles.

I Setién, que va arribar idolatrant uns jugadors amb qui disfrutava veient-los com a espectador, marxa deprimit al conèixer-los. Potser no ho diu mai. Però se sent desenganyat, potser fins i tot amb si mateix perquè mai va ser qui era. Va claudicar massa aviat l’home que «hauria donat un dit petit per jugar amb Cruyff».

Els xiulets del Camp Nou

En cap moment es va comportar com un cruyffista, aquesta religió futbolística a què es va adherir amb entusiasme malaltís, capaç d’obrir-li les portes del Camp Nou als seus 61 anys quan creia que ja era una cosa utòpica. Va començar contra el Granada repartint 1.005 passades el seu equip, cosa que va arribar a provocar fins a la caricaturització.

Un mes més tard, el Camp Nou va xiular la seva idea amb tanta vehemència que va recollir la llibreta i la va guardar per sempre al calaix. Cada passada enrere a Ter Stegen, com si fos aquelles que feia Bakero en l’època del ‘dream team’, era una punyalada per al soci, que estava rondinaire i intransigent.

«¿Els xiulets del Camp Nou? És producte dels nervis», va admetre el càntabre. Veus les dificultats per sortir amb claredat i, per tant, és normal que la gent es posi nerviosa. Fins i tot jo mateix em poso nerviós», va confessar després assumint una altra batalla perduda.

No dominava el vestidor, tampoc podia imposar-se a la pissarra i, a més, el club, feble com està des de fa anys, el va deixar desacompanyat. Ell tampoc acompanyava amb tacte i discreció uns jugadors com sí que sabia fer Valverde. I a sobre, el tècnic estava assegut sobre un altre volcà.

El ‘cas Sarabia’

Eder Sarabia, el seu ajudant, tenia com a missió ajudar-lo. I no crear-li problemes, com va passar després d’una altra dolorosa derrota contra el Madrid, cosa que el va obligar a haver d’aparèixer a EL PERIÓDICO. «Aquesta situació m’ha afectat molt a mi. El primer en el que penso és en el club i en la imatge del club. Ha de ser una imatge impol·luta, s’ha de cuidar», va dir sobre els gestos de Sarabia al Bernabéu, que van provocar un altre incendi. Per si no hi havia prou foc al seu voltant. 

«És un tema que Eder està intentant solucionar. És un xaval jove, un xaval impulsiu, que té moltíssima energia, que per a moltes coses és tremendament positiu. Però som a la banqueta d’un club que representes i el comportament hauria de ser irreprotxable. «Ja hem demanat disculpes», va admetre desolat en l’entrevista amb aquest diari.

Després de prescindir de la seva idea troncal –l’aposta pels tres centrals va durar poquíssim–, Setién es va refugiar a la ‘jaqueta metàl·lica’ del 4-4-2, tan antic com el futbol, com si el múscul hagués salvat alguna vegada aquest club.

Ni rastre del tècnic aventurer, ofensiu i atrevit amb els joves que havia traçat una interessant ruta per les carreteres secundàries (Racing de Santander, Poli Ejido, Logronyès, Lugo, Las Palmas i Betis) abans de trepitjar el seu El Dorado.

En mans de les ‘vaques sagrades’

Es va posar en mans de les vaques sagrades, no les de Liencres, per sobreviure. En realitat, Setién vivia al dia. Sense pla ni projecte, amb el club esfondrant-se al seu voltant (Bartogate, crisi diàriament, lluita entre Messi i Abidal a través d’Instagram...), projectant cos tècnic i plantilla dos missatges radicalment diferents. Potser era fins a qüestió generacional. No van parlar, en cap moment, el mateix idioma futbolístic.

Fins i tot la seva veu plena d’il·lusió de l’inici («jo només garanteixo que el meu equip jugarà bé», va dir en la seva estrena) es va anar apagant, consumida per un club erràtic i autodestructiu. Ni d’això pot presumir Setién. El seu Barça mai va jugar bé. Ni com ell va voler que jugués. Tenia Messi. Però una cosa és disfrutar mirant Leo i una altra, molt diferent, gestionar Leo.

«Jo només fa vuit mesos que soc aquí» (Setién) 

Pel camí, es va cobrar, això sí, la peça més senzilla del trident asseient Griezmann a la banqueta de suplents sense adonar-se que l’havia d’encaixar en el seu model perquè era (o havia d’haver sigut) una aposta de club. 135 milions de raons ho haurien d’avalar.

Anava tocant detalls per aixecar un equip que va començar a morir fa anys, tot i que l’epitafi quedi per sempre fixat a Lisboa. Mantenia la casa dreta fins que el 2-8 del Bayern va aniquilar l’edifici i el va deixar en una pura ruïna.

Antic, Tata, Quique...

Cada pausa d’hidratació dels partits era una tortura. Era el retrat de dos mons. Els tècnics, d’una banda; els jugadors, per l’altra. Un equip sense rumb, un entrenador desorientat. Vivien tots dos en universos diferents.

«Jo fa sis mesos que soc aquí», va dir a Lisboa. I no li falta raó perquè ell no és el problema. Però tampoc va ser la solució. Va arribar a un club malalt en el terreny esportiu, que ha anat cremant entrenadors, allunyant-se, cada vegada més, de la idea inicial que va tenir fa dècades. Aquesta idea que havia hipnotitzat Setién, tot i que no pogués executar-la com desitjava.

Però al càntabre només li va faltar portar un polo pistatxo perquè en algun moment se’l confongués amb el Tata Martino, tècnic d’entreguerres, portat llavors per Rosell, president i vicepresident esportiu com Bartomeu, que va durar, això sí, més que el càntabre.

L’argentí va aguantar una temporada completa, tot i que a la meitat ja tenia les maletes fetes per tornar al seu país. Quique n’hi ha estat tot just set i tres d’aquests els va viure confinat a casa seva per la pandèmia, dificultant encara més la seva ja per si mateixa complexa feina. El Setién de Bartomeu (2020) ha sigut, en realitat, l’Antic de Gaspart i Reyna (2003), que només va ser cinc mesos a la banqueta del Camp Nou.

Setién, aquest devot del cruyffisme que arribava exultant a la casa del creador, abandona ara el temple desconsolat. Als 61 anys mai va pensar que li trucarien. Ni tampoc que després duraria mitja temporada. Utilitzat per Bartomeu a l’inici; utilitzat per Bartomeu al final.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

El president, que li va donar l’oportunitat, absolutament inesperada, l’acomiada. El dirigent pensa que és millor canviar de fusible que fer una instal·lació elèctrica nova per a un club que s’ha quedat a les fosques.

«Si has de morir, mor amb les teves idees», solia dir Johan conscient que l’única força te la dona la pilota. Les altres coses són propaganda i xerrameca. I ara, quan torni a passejar al costat de les vaques, Quique potser li pregunta un dia a Setién per què no es va comportar com el cruyffista que sempre va ser.