Koeman, l'heroi ha de ser ara el capatàs

Gairebé va començar la seva carrera com a entrenador al Camp Nou. Havia fet abans prèviament l’Erasmus com a ajudant de la selecció holandesa, que va ser semifinalista en el Mundial de França 98. Llavors, Ronald Koeman formava, amb Frank Rijkaard i Johan Neeskens, el comitè de savis exjugadors que ajudaven Guus Hiddink. Després, Louis van Gaal el va reclutar perquè tornés a casa seva. Però al despatx dels tècnics. Ha necessitat, no obstant, més de dues dècades per tornar al Camp Nou, convertit ara en el cap d’un equip ja enderrocat.

Retorna Ronald, seduït pel record d’un club que el va atrapar de tal manera que és capaç de renunciar a dirigir el seu país, la selecció holandesa. Allà ja va fer la revolució que ara s’espera que executi al Barça. Es va asseure a la banqueta després que Holanda no participés en l’Eurocopa de França 2016 ni en el Mundial de Rússia 2018. Un drama nacional. Va arribar ell, va acabar amb la generació dels Robben, Van Persie i Sneijder. Una generació gastada i envellida que havia perdut el Mundial 2010 amb Espanya i va ser semifinalista al de Brasil 2014.

Va fer la revolució, es va posar en mans dels joves i Holanda va tornar a ser Holanda. Però l’enamorament sobtat del Barça era massa potent per a Ronald i Bartina, la seva dona, que retornen després de transitar per més de mig Europa (Holanda, Anglaterra i el seu breu pas per Espanya al València) esperant aquest moment, deixant a cada contracte que firmava una clàusula per tornar al Camp Nou. No li importa el tenebrós escenari que trepitjarà. És més, l’estimula, per molt que l’era Messi entra en la seva inevitable recta final.

Va veure passar tres trens

Poc li importa a Koeman, conscient que se li estava acabant el temps (té 57 anys) per asseure’s a la banqueta del Barça. Estava ja cansat, a més, d’anar veient desfilar el tren sense poder pujar-hi. I valent com era al camp ho és també ara, sense por de ficar el nas en un equip, i en un club, que ha tornat a ser el que era abans de l’arribada de Cruyff el 1988. Va sense cap rumb. Però Ronald feia massa anys que s’esperava per negar-s’hi ara un altre cop.

Ja li va passar el 2003. Va succeir també el 2014. I es va repetir, a més, el 2017. Fins en tres ocasions hauria pogut ser entrenador del Barça. Quatre, si s’hi inclou la seva negativa a Bartomeu el gener passat abans de ser acomiadat Valverde. Potser, cap de tan senzilla com la primera, quan el club vivia a l’erm del gasparisme i el somriure fresc i rupturista de Joan Laporta prenia la llotja de l’estadi.

Ronald era la primera opció de Txiki Begiristain, el seu excompany i amic en el ‘Dream Team’, que s’estrenava com a secretari tècnic sota la capa ideològica de Johan Cruyff. Koeman estava a l’Ajax, segona estació dels seus primers passos com a entrenador després de debutar al Vitesse, on va deixar traços de la seva aposta ofensiva, però sense ser fonamentalista. Més aviat, eclèctic.

Però el primer tren va passar de llarg, amb l’inevitable i llarg malestar que va originar a Koeman la decisió de Laporta de no pagar la clàusula que tenia amb l’Ajax. Va arribar Rijkaard, el seu soci a l’escola d’aprenentatge amb Hiddink, a cost zero, sense importar-li ni tan sols al Barça que hagués descendit a Segona Divisió amb l’Sparta de Rotterdam. Bartomeu ha pagat ara el que no va voler pagar Laporta, paradoxes del destí.

L’últim bomber

No hi havia diners a la caixa blaugrana i no podia pagar traspàs per Koeman. Es va activar el cercle virtuós amb Ronaldinho, naixia Messi i ell el mirava des de lluny, sentint, potser, que aquest era el seu lloc. A la segona opció, Zubi, excompany i també amic del ‘Dream Team’, va escollir Luis Enrique el 2014. I quan Ernesto Valverde va obrir la porta del despatx del Camp Nou també va tenir opcions (2017). Però es va quedar, de nou, a la riba.

Ara, enderrocat tot, truquen per segona vegada en set mesos a Koeman. I és ell qui accepta. Accepta assumint que li donaran el vestit de bomber per posar-se a la primera fila de l’incendi sense aigua ni recursos per sufocar-lo. Accepta, coneixedor de tot el que hi ha dins. Les coses bones i les nocives. Té la foto real del que succeeix al vestidor. Tant la imatge que li ha traslladat el club com altres opinions externes que complementen la veritable dimensió del problema a què s’enfronta. I no únicament a la pissarra. Potser és això el menys important del que és veritablement important. L’exemple el té fàcil.

Quan va arribar Guardiola, l’estiu del 2008, després de l’autocomplaença dels dos anys finals de Rijkaard, va prescindir de Ronaldinho, Deco i Etoo, tot i que aquest es va quedar una temporada més per la pressió de la plantilla. Acceptada per Pep. A Koeman se’l mirarà més pels jugadors que faci fora que pels que fitxi. Té una capa d’heroi –és l’heroi de Wembley– que li permetrà esquivar la muntanya russa que fa trontollar qualsevol final de cicle.

Canvi de capa

Aquesta capa li garanteix, a més, la comprensió que no hauria tingut Pochettino o qualsevol altre entrenador, sobretot si es detecta que transmet la seva personalitat (va fer neteja al València quan ningú s’hi atrevia i va ser capaç, en la seva època de jugador, de dir les coses a la cara a Cruyff) al vestidor per dir-li que les jerarquies han canviat. O sigui, que el cap és Koeman i que els «indis», com solia dir Johan, són els jugadors. 

A l’heroi se li demana que exerceixi primer de capatàs. Després, ha de ser el líder futbolístic d’un club desorientat i caòtic, que ha abandonat la idea que el va fer ser singular i exitós. En aquest terreny no és tan fonamentalista com Guardiola, més cruyffista que Cruyff. Koeman és més pragmàtic. S’adapta al que té, després d’injectar matisos anglesos i portuguesos a la seva idea original holandesa.

«Pep va fer el millor Barça, però tots som fills de Johan. Mirem el futbol amb els seus ulls» (Koeman)

«Pep va fer el millor Barça, però tots som fills de Johan. Mirem el futbol amb els seus ulls, amb ell va començar tot. Johan va ser un revolucionari», explicava Koeman a aquest diari en una entrevista, tot i que ell no és tan fonamentalista com el seu pare futbolístic. Però sí que està obligat a executar el que va fer Cruyff el 1988, quan el Barça era un desert després del ‘motí de l’Hesperia’; la seva tasca més urgent va ser posar cadascun al seu lloc.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

A Bartomeu, a la llotja. Sense trepitjar el vestidor ni creure’s que ho sap tot de futbol. Als jugadors, al camp. I a l’entorn deixar-li clar des del primer minut que abandoni els somnis grandiloqüents perquè toca tornar a la cultura de l’esforç. Així no només treballarà per a ell i per al Barça sinó per al futur. I fins i tot Xavi, quan s’assegui un dia a la banqueta del Camp Nou, li agrairà aquest imprescindible treball brut de netejar una casa que s’ha podrit.