Messi, del tovalló al burofax

Leo Messi ja no vol seguir al Barça. Després d’un llarg període de reflexió, que no es remunta únicament als dies posteriors al 2-8 del Bayern, el capità blaugrana no desitja continuar al Camp Nou. Cansat d’encadenar diverses decepcions esportives, sobretot a Europa (Roma, Anfield i Lisboa), Messi obre la porta de casa seva per marxar. Fa 20 anys que és a Barcelona i ja no vol continuar, cansat com està de la caòtica gestió esportiva de Josep Maria Bartomeu, el president que ha sigut incapaç de convèncer-lo perquè esgoti el seu contracte fins al 2021.

No només això. L’ha anat empenyent, segons Messi, fins a trasbalsar-lo i fer-lo sortir de casa seva. No parlava Leo des que va tramar públicament una treva sense èxit amb Setién per sobreviure en la Champions, una vegada perduda definitivament la Lliga, el títol al qual s’aferrava el Barça de Valverde per resistir mentre anava fracassant, any rere any, en la Champions. I va voler parlar a través d’un document legal, una cosa mai vista en la tempestuosa relació amb el club.

Primer se’n va anar Neymar. Ja fa tres anys. Era el pròleg del primer, que no últim, gran desacord de Messi amb Bartomeu. La relació estava deteriorada perquè l’equip s’encongia cada temporada, i el deixava cada vegada més desprotegit. O així ho sentia Messi fins que el desastre de Lisboa va acabar amb tants dubtes, deixant-lo nu també a ell.

Dubtes que estaven larvats des de feia molt temps. Va faltar, a més, que Koeman comuniqués en una breu xerrada telefònica a Luis Suárez, el seu amic de l’ànima, que no entrava en els seus plans per al nou projecte esportiu. Messi no se’n va perquè el Barça faci fora l’uruguaià, però ha sigut la coartada que necessitava per acabar de decidir-se. 

Se’n vol anar perquè ja recela tant de la directiva, Bartomeu va ser incapaç de parlar amb Suárez per acomiadar-lo com mereixia, que no desitja sortir també de mala manera. A la junta l’acusa de no saber regenerar amb encert l’equip (Dembélé, Coutinho i Griezmann) quan, en realitat, el problema estava al mateix equip.

Baralles constants

Està cansat d’estar amb la directiva, només va tenir complicitat amb Laporta (2003-2010), desanimat al veure que s’anaven carregant tots els seus amics. I si no podien amb ell no era per falta de raons sinó per ser qui és: Leo Messi. 

Després de la marxa de Valverde, a qui el club va fer fora perquè confiava fitxar Xavi, el preferit de la plantilla, i va acabar arribant Setién, tot es va enverinar encara més. Ni tan sols la dimissió d’Abidal, amb qui es va enfrontar el mes de febrer passat, va calmar el capità. Eren dies de baralla amb la junta. De vegades, per l’espionatge; en altres ocasions, per la rebaixa salarial. El poder era al vestidor i no a la llotja.

A poc a poc, i sense que Bartomeu sabés desactivar-lo, més aviat semblava que l’anava atiant, Messi trobava més raons per anar-se’n que per quedar-se.

No té res contra Koeman, que li va dibuixar amb contundència els seus plans per a la temporada vinent. No l’uneix res al president, com ja li va succeir en el seu moment amb Sandro Rosell, qui havia buscat en el fitxatge de Neymar (estiu del 2014) el primer camí per edificar un projecte sense ell.

Xocs amb la llotja

Potser el tècnic hagi sigut més contundent amb Messi en aquesta cita de dijous passat que qualsevol altre entrenador en els últims anys. O dirigent. Contundent, directe i transparent va ser l’holandès al dibuixar-li la seva idea.

Koeman el vol en el Barça, però assumint que tot ha canviat després del 2-8 que va resumir en 90 dramàtics minuts per als blaugranes la desintegració d’un equip que va tocar el cim per última vegada a Europa fa cinc anys. Des del 2015, tot ha anat a pitjor fins a portar Messi a l’adeu.

Koeman, com sap millor que ningú el capità, no era el problema. Estava localitzat des de fa temps als despatxos, com es va demostrar en cada renovació que anava firmant l’astre. En va fer només dues amb Bartomeu en sis anys. I la segona (executada al novembre, malgrat estar pactada des del juliol), en la qual es va reservar una clàusula de sortida que va expirar el 31 de maig, per anar-se’n gratis, va costar molt més que la primera (maig-2014, just abans del Mundial del Brasil).

Carregat de raons, i després de dies de perillós silenci, el capità no es veu amb força ni entusiasme per dirigir des del camp la regeneració del Barça que ha perdut l’essència que el va fer infal·lible durant uns anys perfectes. Però se’n va anar Xavi, després Iniesta, els seus millors socis al camp, es va escapar Neymar, fan fora Suárez... 

Prou arguments perquè Messi aixequi el ‘campament’ de Barcelona, on ha viscut més temps (20 anys) que al seu propi país (13 anys). Tot i que mai va abandonar aquest accent de Rosario, que curiosament se li anava notant més en els últims temps, vinculat com ha estat sempre amb l’Argentina, una selecció a la qual va renunciar fins i tot en dues ocasions. Però sempre se’n va desdir i va acabar vestint, de nou, l’albiceleste.

Més temps a Barcelona que a l’Argentina

A Messi, que sempre va ser amo del seu destí, se li ha acabat la paciència. Té 33 anys i vol buscar una altra aventura. Fuig de casa. Va arribar en silenci, va esperar dies en un hotel de la plaça d’Espanya barcelonina que li fessin la prova, va firmar en un tovalló, es va lesionar tot just començar, fins que el seu únic i descomunal talent va desencadenar una tempesta de futbol genial que ha durat més de 18 anys amb la samarreta blaugrana. L’única que ha vestit de professional. Aquesta samarra i la de Newell’s Old Boys abans de volar cap a Barcelona, on va debutar amb 16 anys sent acollit per Ronaldinho, el somriure del futbol.

Al Camp Nou va ser bressat per la sàvia i discreta paciència de Rijkaard, un tècnic melós que li va donar la calma necessària perquè aquest vendaval que s’anunciava pogués expressar-se. Després va connectar amb Guardiola per crear, juntament amb Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés, Piqué, Busquets, Pedro..., l’equip perfecte. El Barça del 2009.

Notícies relacionades

Messi comunica al Barça que se'n vol anar

Les reaccions a l'anunci de Messi

Després, es va sentir protegit per Tito, l’entrenador que li va recomanar no abandonar la seva casa en aquells dies tempestuosos, tot i que el càncer va truncar cruelment aquesta relació. Després, el Tata Martino no va saber descodificar-lo mai. Ni parlar el mateix idioma, malgrat ser tots dos de Rosario. Es va enfrontar a Luis Enrique, tot just arribar, però van segellar al camp el triplet de Berlín amb la seva parella d’inseparables amics: Neymar, que se’n va anar el 2017, i Suárez, que marxa el 2020.

De Valverde no va tenir ni una queixa perquè el va entendre. Al camp i fora. Amb Setién, en canvi, no hi va haver cap química. ¿I Koeman? Ja no li queden ganes de treballar al Camp Nou amb ningú, un estadi del qual es va acomiadar en silenci per la pandèmia. Amb, potser, una última foto, la del 2-8 de Lisboa, que va provocar, ni dues setmanes més tard, que arribés a les oficines del club un burofax. De l’il·lusionant tovalló al burofax de la ruptura.