Bartomeu es rendeix i dimiteix

I Josep Maria Bartomeu es va rendir. Després de mesos i mesos de resistència, aferrat al càrrec de president del Barça que li van donar els socis el juliol del 2015, va aixecar, finalment, la bandera blanca. Va dimitir ell. I va dimitir també la directiva en bloc, per la qual cosa no hi haurà vot de censura, que estava previst per a l’1 i 2 de novembre. Ni tampoc d’aquí dues setmanes, com volia el club. Ha triomfat, sense tan sols celebrar-se, la primera moció de les tres que ha viscut el Barça.

Se’n va Bartomeu envoltat en un final caòtic, ple d’escàndols, víctima també del 2-8 de Lisboa, amb l’equip fet una ruïna i el club enfrontant-se a una de les pitjors crisis econòmiques de la seva història, producte de la mala gestió en l’últim lustre, unit, a més, al demolidor impacte del coronavirus.

Tot just 24 hores després de proclamar que «no hi havia motius per a la dimissió», Bartomeu va claudicar. No va voler ni combatre en el vot de censura, impulsat per 19.380 socis, que van donar la seva firma per fer-lo fora de la llotja en plena pandèmia en una tempesta que ni tan sols ell va poder preveure. 

Va intentar el ja expresident convèncer la Generalitat que li donés 15 dies més per executar el vot de censura. Però el Govern es va mostrar inflexible i Bartomeu, després d’estirar el partit fins al temps afegit i ja sense escletxa legal per mantenir-se en el càrrec, es va donar per vençut.

Cita amb les urnes al gener

S’obre ara un panorama ple d’incertesa al Camp Nou, agafant el timó del Barça una comissió gestora, presidida per Carles Tusquets, que «tindrà fins a tres mesos» per convocar les eleccions que han de triar el successor de Bartomeu.

A principis de gener ja apareix com la primera data perquè el nou president tingués així capacitat de maniobra sobre el mercat hivernal de fitxatges, que acaba el 31. Ja hi ha una llista amb diversos candidats, alguns ja oficials, d’altres no, preparant la pròxima cita amb les urnes per a un club trencat econòmicament i en procés de reconstrucció esportiva. 

De Víctor Font, que fa set anys que dissenya el seu projecte, a Joan Laporta, l’expresident que encara no ha dit si s’unirà a la cursa electoral, passant per vells coneguts com Agustí Benedito o Toni Freixa, a més de Jordi Farré, l’impulsor del vot de censura que va guanyar fins i tot sense necessitat que es produís, Lluís Fernández Alà i Xavi Vilajoana, directiu amb Bartomeu que podria sorgir de les flames de la ja dimitida junta.

Queden altres vies, però semblen menys explorades, com la de Jordi Roche, auspiciada per Sandro Rosell, l’expresident, tot i que cada vegada va perdent més força. O fins i tot la d’Emili Rousaud, el vicepresident que va abandonar la junta de Bartomeu amb cinc directius més en els primers mesos de la pandèmia.

Sense oblidar tampoc un altre Rosell, Juan, expresident de la patronal espanyola d’empreses (CEOE), qui medita submergir-se en la lluita per asseure’s a la llotja del Camp Nou.

Una cadira que ha deixat buida Bartomeu. Sis anys, nou mesos i quatre dies ha durat el seu mandat. Va succeir Rosell, el qual va dimitir pel ‘cas Neymar’ després d’anunciar 48 hores abans que no ho faria. Fins i tot en això, ha sigut idèntic el procés del ja expresident. Però ha durat encara menys. A penes 24 hores. 

Se’n va abans de poder acabar el seu segon i últim mandat. Se’n va com Laporta el 2010, incapaç d’articular una candidatura continuista. Se’n va, o el fan fora, perquè no va detectar que «la crisi esportiva», així ho va qualificar després del 2-8 de Lisboa, era, en realitat, una crisi institucional que se’l carregaria.

Berlín, l’inici del final

Se’n va, o el fan fora, perquè no va entendre que Berlín-2015, just abans de les eleccions que va guanyar després, va ser el seu sostre. I, alhora, l’inici del final. Se’n va perquè no ha tingut cap mena d’ideologia esportiva. Va voler ser cruyffista, però no ho va ser. Ni ho havia sigut. Més aviat al contrari. Va renegar primer d’aquesta filosofia, a la qual després va intentar apropar-se.

Va cremar cinc entrenadors (Tata, Luis Enrique, Valverde, Setién i ara deixa Koeman) en sis anys amb la mateixa voracitat amb la qual anava consumint directors esportius. També cinc (Zubi, Robert, Pep Segura, Abidal i ara ocupa Planes aquest càrrec), però en només cinc anys.

Se’n va abans d’exposar-se a ser el primer president que perd una moció de censura (Núñez la va guanyar el 1998 i Laporta també va triomfar el 2008), arrossegat per una successió d’escàndols interns que han anat minant la seva credibilitat.

Li han marxat 11 directius, entre els quals sis vicepresidents, li ha esclatat a les mans el ‘Barçagate’, la crisi de les xarxes socials, un assumpte que havia de controlar Jaume Masferrer, assessor personal seu. I li va marxar Neymar (agost 2017), la bandera primer del ‘rossellisme’ i després del ‘bartomeumisme’.

No es va assabentar Bartomeu que feia mesos que el brasiler, destinat a ser el relleu de Messi, tramava la seva fuga. Una fuga que va ser l’origen del caos esportiu (Dembélé, Coutinho, Griezmann...) unit al desastre econòmic.

Una fortuna (va rebre 222 milions d’euros del París SG) tirada per la finestra com si fos la versió moderna d’aquell Gaspart, que el 2000 quan Figo va volar al Madrid de Florentino, va tornar al Camp Nou amb Overmars i Petit.

Enfrontat a Messi i la plantilla

Claudica Bartomeu enfrontat de tal manera al vestidor, simbolitzat en el seu desacord amb Messi, el capità amb el qual no parla, malgrat que li havia donat tot. Tot és tot. Menys química i ‘feeling’.

No va tenir amb Messi. Ni va connectar amb la plantilla. Mai va connectar amb ells, que el van veure com un cos estrany, desproveït fins i tot del poder que havia de tenir. Era el president. I havia d’exercir com a tal.

Però no el veien així des de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí, malgrat que Bartomeu va complaure els jugadors (Leo, el primer), amb renovacions galàctiques, salaris altíssims, que ara al mercat postpandèmia intentava retallar desesperadament, i contractes llargs sense importar-li que fossin per sobre dels 30 anys.

Vivia tan al dia el ja expresident que el futur sempre era l’ahir. Ell abandona; Messi es queda. Almenys, fins al 30 de juny. Se’n va sense poder veure ni una sola grua al Camp Nou per iniciar l’Espai Barça, el seu projecte bandera, aprovat en referèndum pels socis el 2014.

Però continua sent, de moment, una bonica maqueta de l’estadi. I res més. S’ha aixecat, això sí, l’Estadi Johan Cruyff. Ni rastre del nou Palau Blaugrana.

Caixa buida

I es rendeix amb la caixa buida, esgotats tots els recursos econòmics per sostenir una plantilla que es menja el 70% del pressupost del club, sotmès a un terrible estrès econòmic per la pandèmia. Ni un euro deixa Bartomeu com va quedar clar quan el club va anunciar un superàvit per a aquesta temporada (20-21) d’un milió d’euros. En el millor dels casos.

Ell no ho sabia llavors. Ni a Berlín, que va ser el cim del seu èxit (triplet i trident, l’eslògan del seu programa electoral el 2015), ni tampoc a Lisboa on es va acabar de veritat el seu mandat.

Va pensar que canviar Koeman per Setién i rejovenir una plantilla esgotada i tremendament cara seria suficient. No va comptar amb el burofax de Messi ni tampoc amb el descontentament popular, expressat de manera transversal, sense líders mediàtics al capdavant. Una combinació letal per a Bartomeu.

De nit, i amb l’equip a Torí, a punt de jugar aquest dimecres el segon partit de la Champions, deixa Bartomeu un desèrtic Camp Nou, que no trepitja el soci des del març passat per la pandèmia.

Fa sis anys, nou mesos i quatre dies era Rosell qui abandonava la llotja i s’abraçava emocionat al seu amic transferint-li llavors la presidència. Ell, en canvi, no té ja a qui abraçar. Ni tampoc es pot ara en plena pandèmia.

Se’n va amb les mans buides. El trident es va desintegrar. Primer Neymar; després Suárez i queda Messi, però en contra de la seva voluntat. I amb una temporada en blanc dimiteix. Se’n va en silenci, barallat amb el Govern de la Generalitat, denunciant «interessos partidistes», esgotat de tant resistir. Va poder dimitir moltes vegades abans, però va escollir la via de desmentir-se a si mateix, un retrat, potser, del que ha sigut Bartomeu.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"