Maradona al Barça per a mil·lennistes: història, títols, lesions, llegat....

L’estiu de 1982, dies abans que comenci el Mundial d’Espanya. El Barça paga 1.200 milions de pessetes al Boca Juniors pel seu fitxatge (7,2 milions d’euros actuals). Ja havia sigut detectat pel club quan tenia 17 anys. Però, al final, es va quedar a l’Argentina. Després de complexes negociacions, el talent jove més important del món es vesteix de blaugrana. Té 22 anys. I el club necessita títols i estrelles per omplir un estadi que, amb motiu del Mundial-82, ha emprès la remodelació més gran de la seva història. Passa de 95.000 espectadors a 120.000. «Donaré la meva vida pel Barça», va dir l’argentí a l’arribar-hi.

Josep Lluís Núñez. És president del Barça des de 1978, el primer elegit democràticament a les urnes. Va reunir 10.352 vots i va superar així Ferran Ariño, el màxim favorit, que en va obtenir 9.537, i Nicolau Casaus (6.202), a qui després va incorporar en la seva junta com a vicepresident. ‘Per un Barça triomfant’, va ser l’eslògan amb què va accedir a la presidència. Però en els quatre primers anys de mandat d’aquest empresari immobiliari basc, va guanyar sis títols abans de l’arribada de Maradona. Però ni una sola Lliga. Amb Maradona, tampoc.

Núñez va dimitir el 2000 després de mantenir-se 22 anys en el càrrec. Va ser condemnat a sis anys de presó en l’anomenat ‘cas Hisenda’ per delictes de suborn i falsedat, igual com el seu fill Josep Lluís Núñez Navarro.

Udo Lattek i César Luis Menotti. A l’arribar al Barça va topar amb un tècnic alemany seriós i ferm. Estava als seus antípodes. Un dia, cansat de les extravagàncies de l’astre, va ordenar al xòfer de l’autobús de l’equip que arrenqués. I Maradona no era dins. «No el podia esperar més, sempre arribava tard, estava en joc la meva autoritat i la resta de jugadors em van aplaudir, però l’endemà Maradona va parlar amb el president i els meus dies estaven comptats», va confessar anys després Lattek. Va estar set mesos amb Maradona, tot i que, en realitat, van ser quatre. Els altres tres restants l’argentí va estar de baixa per hepatitis.

A mitjans de març de 1983, va arribar Menotti al Camp Nou. Un tècnic adequat de tal manera a l’estil de futbol, i de vida, de Maradona, que fins i tot va canviar l’horari dels entrenaments. Va abandonar les sessions matinals i treballava a la tarda. «Si els partits són a la tarda, s’ha d’entrenar a la tarda per una qüestió de bioritmes», va argumentar l’entrenador argentí.

Se’n va anar Maradona. Se’n va anar Menotti. Van arribar Venables i Archibald i el Barça va conquistar la Lliga. El Barça no tenia una ideologia futbolística. Ni filosofia. Guanyava poc. Molt poc. Va passar d’un tècnic alemany (Lattek) a un altre argentí (Menotti) i va acabar en un anglès (Venables). Ni un sol fil de connexió entre tots tres.

Amb Bernd Schuster. El millor jugador jove d’Europa, que, als 20 anys, havia conquerit l’Eurocopa amb la selecció alemanya a Itàlia-80, amb Schumacher, Rummenigge, ‘Torpede’ Müller... 

I un equip que tenia els millors futbolistes del país: Urruti, Alexanko, Miguel Quini, Marcos, Julio Alberto... Però per una raó o per una altra mai va acabar de brillar a la Lliga. Va guanyar competicions curtes, però mai va resultar fiable a llarg recorregut, colpejat, a més, pels problemes que van sacsejar l’astre.

En la primera temporada de Maradona (82-83) va acabar quart a la Lliga per darrere de l’Athletic de Bilbao de Clemente, que en va ser campió, el Reial Madrid, i l’Atlètic. En la segona (83-84) tampoc es va colar entre els dos primers. L’Athletic va repetir títol i el Madrid va quedar segon.

Schuster i Maradona mai van connectar futbolísticament. Eren dues cultures diferents. La passada llarga, precisa, tensa i profunda de l’alemany no es barrejava bé amb la pilota al peu i la passada curta que demandava sempre Maradona. Dos mons diversos.

De tot. Malalties, lesions, falta d’adaptació, mala vida... Primer va agafar una hepatitis, que el va tenir tres mesos de baixa, cosa que va frustrar la bona arrencada amb el Barça. Comença amb una derrota a Mestalla (2-1) davant el València. És el seu debut oficial. I marca un gol. 

A partir d’aquí, l’equip encadena 17 partits consecutius sense perdre. Suma 20 punts a la Lliga (cada victòria valia llavors dos punts) i és segon després del Madrid (22). Amb la seva baixa, el Barça acusa l’impacte a la Lliga.

Però reacciona, de nou, en tornejos curts. En un mes, juny del 1993, aixeca dos títols: la Copa del Rei i la Copa de la Lliga, un torneig que es va inventar en aquella època al final de cada temporada, tot i que només va durar tres anys (del 1983 al 1986).

En l’inici de la segona campanya, el dia de la Mercè de 1983, 24 de setembre, Goikoetxea abandona la seva zona defensiva i se’n va fins al centre del camp per fer una terrible entrada sobre Maradona. Es fa una greu lesió al turmell esquerre.

És intervingut aquella mateixa nit. I va estar dos mesos amb escaiola i sense poder recolzar el peu. Va reaparèixer tres mesos i mig després marcant dos gols al Sevilla de Manolo Cardo. Però torna a quedar-se sense opcions de guanyar la Lliga i els mesos finals estan plens de polèmiques amb la directiva de Núñez.

Tres títols. I menors. Una Copa del Rei, una Copa de la Lliga i una Supercopa d’Espanya. Poca cosa. El Barça venia d’una travessia llarga del desert. Des de 1974, amb Cruyff com a bandera, no guanyava una Lliga. Maradona se’n va anar sense poder clonar l’èxit de Cruyff.

«Tenia 24 anys quan vaig consumir droga per primera vegada. A Barcelona. Ha sigut l’error més gran de la meva vida», va confessar Maradona el 2017 en una entrevista que va concedir a la cadena italiana Mediaset. Abans del seu traspàs, Núñez ja manejava informació confidencial sobre els problemes del jove, que havia descobert el costat més fosc. En la seva etapa al Camp Nou no va dir ni una sola paraula. Al contrari.

Va participar en un anunci publicitari contra l’ús de les drogues, que va presentar junt amb Jordi Pujol, el president de la Generalitat de Catalunya. «Als nois els diria que disfrutin de la vida, però sense droga. Si en veritat els nois creuen en Maradona, que em facin cas».

Perquè estava enfrontat a Núñez, a qui Maradona havia anomenat «alcavot». Perquè el president entenia que no podia tenir un jugador a desgrat al club. I perquè el Barça tampoc perdia diners en l’operació.

El Nàpols li pagava els 1.200 milions de pessetes (7, 2 milions d’euros) que havia abonat feia dos anys el Barça al Boca Juniors. I perquè Núñez entenia que els problemes extraesportius de Maradona només tenien una sortida: l’adeu al Camp Nou.

Les negociacions per al seu traspàs van ser igual de complexes que les del seu fitxatge. Maradona estava esperant a l’aeroport del Prat que es tanqués l’operació per pujar a un avió amb destinació a Nàpols. «Molt a desgrat meu, Maradona se’n va», va confessar Núñez per justificar la sortida de l’astre. 

Poc. Massa poc. No va poder liderar l’equip de Lattek. Ni tampoc el de Menotti. Jugades meravelloses, moments màgics, però el seu futbol no va tenir l’impacte que mereixia al Camp Nou. Era la seva primera experiència fora de l’Argentina. I no s’hi va sentir còmode.
El Barça pot presumir d’haver tingut en el seu equip tots els grans del futbol mundial, excepte Pelé. Però Di Stéfano només va estar-hi dies. Cruyff va ser, potser, més important com a entrenador que com a jugador. Maradona no ho va disfrutar com calia, i només Messi ha estat i està a l’altura per rendiment, regularitat i anys de guiar l’equip cap a l’èxit. 
Maradona va passar pel Camp Nou. Però sense deixar el llegat futbolístic que mereixia un geni monumental com ell.

Va canviar el Nàpols, al qual va col·locar al centre de l’Europa futbolística, i va arribar a l’eternitat amb l’Argentina en el Mundial del 1986. A Barcelona, no obstant, no va trobar el recolzament d’una ciutat del sud d’Itàlia que va desafiar, i amb èxit, el poderós i ric nord del país. Ni tampoc el suport de tot un país, que el va convertir en un heroi nacional, amb més força que qualsevol personatge, perquè va saber derrotar els anglesos en l’altra batalla de les Malvines.
Al Camp Nou no va tenir equip. Ni ciutat ni país que l’estimés tant.