Agustí Benedito: tornar al camí correcte

Aquell era un Barça ultracampió a la gespa, admirat al món pel seu estil i pel seu segell guanyador, que va arribar al zenit de la seva massa social, però estava mal administrat (en això es va recolzar l’acció de responsabilitat) i tenia un deute estimat (per Benedito) de 400 milions. Deu anys després, ha tancat un any sense títols, va ser humiliat a ulls de tot el planeta amb un 2-8, el nombre de socis s’ha reduït i el deute ascendeix (segons Benedito) a 800 milions. Es tracta de desfer el trajecte per prendre la ruta correcta, comprovat que Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu han conduït el Barça per un túnel fosc.

Enderrocar l’Estadi

Benedito té gravada en el seu catecisme electoral la prioritat de parlar clar. Se la imposa a si mateix. Tot i que li costi vots. L’empresari no posa una dosi de suavitzant al discurs, descarnat quan retrata la situació actual. No juga amb l’Espai Barça disfressant-lo com una il·lusió quimèrica. La seva proposta és enderrocar l’estadi i construir-ne un de nou perquè el cost vindrà a ser el mateix que la reforma projectada que, a més, durarà el triple de temps i multiplicarà les incomoditats. «L’estructura de l’estadi té 65 anys; si guanya un candidat que aposti per la reforma, mai tindrem un estadi nou», va avisar en la seva primera compareixença, recolzant-se en la revisió del projecte efectuada per la prestigiosa arquitecta Benedetta Tagliabue. 

Més apocalíptica és l’anàlisi econòmica. «El fons de maniobra és de 500 milions negatius; és a dir; cobrant tot el que hem de cobrar, encara ens falten 500 milions per estar en pau. Bartomeu ens ha deixat en fallida», diu. La gravetat del cas no només exigeix la recerca desesperada d’ingressos en un món depauperat per la pandèmia, sinó la de reduir dràsticament les despeses. ¿Volen claredat? «Hem de reduir 200 milions de massa salarial. O rebaixem contractes o prescindim de jugadors», diu, sense que sigui necessari recitar noms.

Proximitat afectiva

Tornar al camí abandonat del 2010 representa, per a Benedito, tornar a apostar per la gent de casa, per devoció i per obligació (més de mitja plantilla eren del planter), restablir els ponts de connexió amb els culers per recuperar la proximitat afectiva i reduir les traves per ser soci del Barça i poder acudir al Camp Nou. O sigui: la família amb la nena de cinc anys que no calla per voler anar per primera vegada a l’estadi ha de tenir més facilitats que el ric d’Orient que deixa anar una pasta per donar-se el caprici.

Som-hi!! https://t.co/BQGNGiVtiY

— Agustí Benedito (@agustibenedito) 23 de diciembre de 2020

«L’important és la fidelització: la nena serà culer tota la vida i proclamarà el barcelonisme; el potentat ens deixarà si el seu jugador preferit canvia de club», explica. «¿Com hem superat les adversitats de 120 anys d’història? ¿Gràcies a àrabs i asiàtics o amb la gent d’aquí? No els posem més dificultats: qui vulgui ser soci del Barça ha de poder presentar-se a les oficines i inscriure’s sense cap exigència», estableix.

Club popular

El relat del club torna a retrocedir una dècada. ¿On és la unicitat del Barça? Ja no ho és el joc ni els títols ni els millors jugadors ni l’estadi, pols generadors d’admiració durant moltes èpoques. Continua sent la mateixa, encara més per contrast amb els models dels seus competidors, en mans d’amos multimilionaris. «Som un club popular, propietat de milers de persones. I això ningú pot dir-ho. Ni la Juve, ni el City ni el PSG, etcètera, perquè ja fallen d'arrel. Però ser un club de la gent no hauria de ser un títol enunciatiu, sinó que caldria donar-li contingut», suggereix, del vessant ideològic que voldrà injectar si accedeix a la cadira preferent de la llotja.

L’expansió del barcelonisme anirà per la via de les noves tecnologies. Més barata i més accessible per al culer remot amb la producció de continguts per subministrar-los directament als seus aficionats o mitjançant acords amb plataformes digitals. La multiplicació dels 300 milions d’aficionats per un, dos o tres euros anuals il·lumina el futur d’una part dels ingressos, juntament amb la sectorització dels grans espònsors. 

Anys a la bretxa

Notícies relacionades

Rousaud, l’aval empresarial per al Barça

El Barça de Flick treu bona nota

Benedito no va poder el 2010 amb un Rosell que va fer una tasca de sapa durant cinc anys després de dimitir; tampoc va poder amb el triplet de Bartomeu el 2015. Va estar sis anys al Barça com a membre de la comissió esportiva en l’època de Laporta. Fa anys que està a la bretxa. No li falten coneixements del club, però no els considera indispensables. Té a mà un altre exemple evident. «Hem tingut el segon pitjor president de la història, perquè el primer ho és ja Bartomeu per als pròxims cent anys per deixar-nos en la bancarrota, que va estar 22 anys de vicepresident abans de ser president». Joan Gaspart, clar, qui si no, que no va arribar al final del seu mandat el 2003 com tampoc Bartomeu al seu el 2021.

‘Ara Benedito’ és el lema del tercer i últim intent.