Metamorfosi del Barça en menys de dos mesos

Getafe, Madrid, al Camp Nou, amb aquell penal, via VAR, de Lenglet a Ramos, Atlètic, amb la greu lesió de Piqué i, a més una altra de Sergi Roberto, i Cadis. Anaven passant els mesos i el Barça de Koeman traçava una ruta erràtica per la Lliga, s’allunyava fins i tot dels llocs de la Champions, enredat com vivia per l’agònica situació que sacseja el club.

Però en menys de dos mesos, la caiguda al Carranza amb dos errors defensius grollers va ser el passat 5 de desembre, el Barça ha viscut una profunda metamorfosi. Tan profunda ha sigut que li ha permès atrapar el Madrid, que veu com s’erosionar la figura de Zidane, un mite que no perd el temps amb els joves (Koeman, sí), a qui el deute sentimental amb les vaques sagrades del Bernabéu, ara a Valdebebas, li pot costar fins i tot el lloc.

Eliminats com van ser els blancs a la Copa per l’Alcoià, perduda la semifinal de la Supercopa contra l’Athletic i unit als blaugrana, això sí, a assistir a la llunyania al vol gairebé imparable del nou Atlètic de Simeone, amb Luis Suárez transformat en el davanter del campionat.

No només perquè l’uruguaià és el Pitxitxi, amb 14 gols en les 16 jornades que ha jugat, sinó perquè el seu impacte ha sigut descomunal per transformar el cholisme en una màquina perfecta.

Vola a projecció de 100 punts, emparentant-se amb el Madrid de Mourinho (2012) o el Barça de Tito (2013). Amenaçaven, mentrestant, encara temps més ruïnosos en el Camp Nou, amb Koeman enmig de l’erm, desemparat i orfe (Bartomeu, el president que el va fitxar, va dimitir dos mesos i nou dies després de la seva arribada), mentre Messi seguia en aquest llarg dol esportiu perquè no el van deixar anar-se quan volia després d’enviar el seu burofax a les escombraries.

Tres sistemes tàctics

Tres sistemes tàcticsA Cadis el Barça anava camí del precipici. No fa encara ni dos mesos d’aquesta caiguda a l’abisme, que va enviar l’equip de Koeman al novè lloc de la Lliga, lluny fins i tot de les privilegiades posicions europees. El cisma que s’endevinada tenia proporcions monumentals perquè era moltíssim més a prop del descens (a tres punts de l’Osasuna, que era l’equip que marcava la frontera del viatge a Segona), que del líder (l’Atlètic el tenia a 12 punts i el Madrid a 6).

Frenar la sagnia enrere

Frenar la sagnia enrereLlavors, el tècnic va modificar la seva idea tàctica inicial, tot i que no va ser de cop. Va passar primer pel 4-2-3-1, el seu format de capçalera tradicional, va flirtejar amb el 4-3-3, que l’aparella a l’essència més pura del cruyffisme i guardiolisme, va treballar després, tot i que de forma breu, amb un innovador 3-5-2 (Valladolid i Eibar). Innovador en l’univers Barça, abans d’instal·lar-se, ara ja sí de manera definitiva, en el 4-3-3.

L’equip va començar a sentir-se còmode amb el vestit que havia utilitzat en els últims anys, incorporant peces noves, que li van donar brillantor immediata. L’aparició de Pedri, un prodigi de 17 anys llavors, ara 18, va permetre mitigar l’enorme buit que va deixar la greu lesió d’Ansu Fati, el jove que havia il·luminat el barcelonisme en nits tan terriblement fosques. Unit, a més, a la frescor que li donava De Jong, hiperactiu i golejador.

«Un dia, Koeman em va fer a un costat i em va dir que no sabia gaire cosa de mi, que amb prou feines m’havia vist jugar i que hauria de mostrar-li les meves habilitats i capacitats en els entrenaments», va recordar ahir el canari a l’agència Associated Press (AP).

Piqué pressiona per estar davant el PSG

 «Vaig treure motivació d’això. Sabia que havia de treballar tan dur com qualsevol per guanyar el meu lloc», va admetre Pedri, que va enlluernar primer Koeman, després va fer somriure Messi, potser el més difícil, i després va traslladar un missatge d’esperança al culer. Fins i tot en les pitjors crisis, i aquesta ho és –no té ni president el club– arriben notícies positives.

I, de sobte, va emergir Araujo, un central amb qui ningú comptava, consolidat ara com el cap de la defensa. Fins que torni Piqué, obsessionat com està el capità en escurçar terminis per estar amb l’equip en l’eliminatòria europea amb el PSG (16 de febrer al Camp Nou).

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

El Barça va frenar la cadena d’errades defensives i va adquirir solidesa sobre una defensa que no per molt normalitzar –Mingueza, lateral dret que no ho és, Araujo, Lenglet i ara fins i tot Umtiti, amb Jordi Alba com a últim vestigi– perd el seu caràcter extraordinari.

Amb la idea de joc més que assumida, el Barça ha encadenat cinc victòries consecutives a la Lliga, ha atrapat el Madrid i ha encaixat només un gol en els tres últims partits. El que es va marcar Jordi Alba sense voler.