Així ha sigut la campanya de Laporta, Font i Freixa

Tots ja hi eren al 2003, l’origen del que ara es dilucida el 2021. Llavors, Joan Laporta aglutinava un projecte que va liderar el cercle virtuós. Víctor Font feia de voluntari a la campanya electoral que va acabar amb l’antic règim barcelonista. Toni Freixa emergia, mentrestant, a l’univers culer al ser designat assessor jurídic de la junta que va presidir Laporta aquell estiu que va canviar el club. Ara els tres lluiten per la cadira buida de Bartomeu.

1.- Joan Laporta

(10.722 firmes presentades, 9.625 de vàlides)

Fins i tot callat, governava el partit. Molt abans fins i tot que Bartomeu presentés la seva dimissió. Quan els altres apareixien en escena, llavors preelectoral, Joan Laporta ni obria la boca. Escaldat per la trista experiència del 2015, batut pel trident amb el Barça de Luis Enrique i el triplet de Messi-Suárez-Neymar, dominava ara el ritme del partit de tal manera que fins i tot el seu silenci, purament estratègic, va resultar més contundent que munts de paraules alienes.

Primer va esperar que els altres gastessin energies, després va col·locar una lona gegant al costat del Bernabéu per reactivar l’autoestima perduda d’un club erràtic i sense rumb. I en tot moment va deixar de ser el Laporta vehement i volcànic que va transformar el Barça fa gairebé 20 anys per adoptar una postura plena de diplomàcia sota un lema, ‘Estimen el Barça’, convertit en la seva bandera ideològica.

Silenci, lona, inesperada prudència laportiana, una cosa gairebé utòpica, somriure permanent injectant alegria en un Barça que fa anys que va perdre el somriure. Va aprendre de la fracassada campanya del 2015, on a molts els costaria recordar la seva idea principal, tot i que els seus quatre eixos bàsics es mantenien inalterables: «Cruyff, La Masia, Unicef i Catalunya».

Fins i tot Johan va estampar aquell dia (a finals de juny del 2015) la seva firma de recolzament a la precandidatura de l’expresident, que ja tenia Alexanko com a responsable del futbol base, el mateix home per qui aposta el 2021, amb Abidal transformat en el seu secretari tècnic. L’executiu que després va acabar reclutant Bartomeu per exercir idèntica tasca.

Ara, en canvi, sí que ha tingut un pla treballat i dissenyat des de fa mesos. A l’inici, sota una capa enigmàtica, però després amb decisions brillants (la lona, sobretot), que han marcat la campanya. Així, com si Laporta no fos Laporta, es mostra tranquil a l’última i decisiva setmana. Amb la pilota als peus, evitant un error fatal. 

2.- Víctor Font

(4.713 firmes presentades, 4.431 de vàlides)

És nou en el complex i enrevessat panorama electoral del Barça. Dels tres candidats, Víctor Font és el més novell. No té l’experiència guerrillera de Laporta quan va pujar a L’Elefant Blau per enderrocar Núñez (1997) ni tampoc els posteriors set anys de govern al club. Tampoc posseeix les innombrables hores i hores que ha pul·lulat Toni Freixa pels foscos passadissos del Camp Nou, ja fos amb el mateix Laporta, després amb Sandro Rosell i fins i tot amb Bartomeu. Gairebé dues dècades convertit en un personatge més del món Barça.

Font, en canvi, és un personatge nou, per molt que intervingués en dues campanyes anteriors. Però sempre allunyat del centre de l’escenari, on el focus crema qualsevol persona. Primer va fer de voluntari amb Laporta (2003) i després va ser al grup de Marc Ingla (2010).

Font anava pujant el nivell de responsabilitat en la seva immersió culer, treballant a foc lent el seu projecte. Va pensar a anar als comicis del 2015, però va escollir mantenir-se al marge per tenir més temps d’articular una candidatura seriosa, moderna i coherent, com afirma ell, que necessita el club ara mateix per reconstruir-se amb èxit. «El Barça és un tren que va a 200 quilòmetres per hora directe cap a una paret», repeteix diàriament, conscient que tot està tremendament descontrolat.

 

Aquest tren va tan endimoniadament ràpid per a Font que fins i tot s’emporta per davant el seu lema: ‘Sí al Futur’. Per conquerir el futur necessita sobreviure en un dur present que no havia previst. Va treballar amb temps, va escollir a les seves peces (Xavi i Jordi Cruyff com a líders del projecte esportiu, apel·lant a l’essència ideològica del joc del Barça amb Joan Vilà i Albert Benaiges), va idear un pla de xoc econòmic i va acudir a personatges nous del món culer per allunyar-se dels tradicionals estereotips.

Es va veure favorit, i ho era, al comprovar que la «tempesta perfecta» que ell havia augurat abans que ningú es complia per a desgràcia del mateix Barça. El que no va intuir Font és que aquesta tempesta seria encara més perfecta per ell amb l’aparició de Laporta, que va desbaratar l’obra aixecada amb paciència, dedicació i entusiasme, amb la nostàlgia ofegant al futur. 

Eren dos candidats que competien pel mateix espai sociològic culer. I també idèntic espai esportiu, fet pel qual Font va haver de pujar a aquest endimoniat tren en marxa perdent peces a cada dia que passa. Xavi és amb ell. I porta amb ell uns quants anys, però no se’l veu. Jordi Cruyff, igual. Benaiges, tres quarts del mateix. Fins i tot va improvisar amb Jordi Majó, excandidat, i li va sortir molt malament, un altre símptoma del nerviosisme que es vivia en aquests vagons. Acostumat al silenci, el soroll tortura Font. 

3.- Toni Freixa

(2.822 firmes presentades, 2.634 de vàlides)

Tot i que sembli mentida, no ho és. N’hi ha prou d’observar i escoltar Toni Freixa, el rostre que encarna la bel·licosa i tercera via que busca forat entre el laportisme i el fontisme. Ell recalca que es pot ser «cruyffista i nuñista», els dos corrents, un d’esportiu i l’altre d’executiu, que han dominat el Barça les dues últimes dècades.

Dues maneres completament antagòniques de mirar i entendre un mateix club, cada vegada més distanciades des que van trencar traumàticament el 1996. Tot i que Freixa afirmi que és perfectament «compatible idolatrar» les figures que van marcar la història culer.

Ho diu el candidat buscant capturar vots en aquesta històrica borsa nuñista, que tenia, almenys, 25.000 recolzaments de sòcies i socis. Ara, és òrfena de líders i referències des que Rosell va dimitir (gener del 2014) i Bartomeu va abandonar (octubre del 2021), incapaç de deixar ni tan sols una candidatura continuista perquè la caiguda va ser catastròfica.

Freixa acudeix a les seves segones eleccions després de quedar quart i últim als comicis del juliol del 2015, on va obtenir només 1.750 vots per darrere de Bartomeu, Laporta i Benedito.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Però ha sobreviscut a l’exigent tria de les firmes on van treure fins a nou precandidats. Ell es va colar ajustadament avalat pel profund coneixement que li proporcionen tants anys connectat a l’aparell de poder del club. Va superar per només 377 firmes (se’n necessitaven 2.257 i en va aconseguir 2.634 de vàlides) aquesta frontera.

La seva campanya, al començament continguda, apel·lant al record sempre del passat («quan em diuen nuñista en to pejoratiu per mi és un orgull», deia), va adquirir més agressivitat prometent fitxatges i col·locant marquesines a les parades d’autobús de la ciutat plenes de missatges molt crítics. A Laporta. «Sembla que als debats m’estan fent Luz de Gas», en al·lusió a la discoteca que freqüentava l’expresident. I a Florentino. «No permetré que el VARentino controli la Lliga». Acelera Freixa, la cara nova del vell nuñisme.