El que queda del Barça

L’extensió de Bartomeu, en aquest cas Tusquets, no ha servit, segons expliquen totes les fonts consultades per EL PERIÓDICO al si del Barça, per calmar la situació, millorar-la i preparar el terreny per a l’arribada del nou president. Tusquets, a qui els organitzadors de l’última final de la Copa del Rei de bàsquet, van haver de posar un membre de seguretat al costat perquè no es mogués de la llotja, perquè ja havia baixat a la pista per entregar uns premis que no li corresponien, ansiós per una nova foto com a màxim representant del Barça, no ha fet més que sembrar el dubte i la inquietud al si de l’entitat. Si els treballadors del club, des dels seus màxims executius fins a la base, volen que arribi el nou president al més aviat possible, volen encara més que desaparegui Tusquets, que només els ha provocat, diuen, maldecaps.

Un deute estratosfèric

Al nou president i als seus directius, així com a l’equip executiu que li correspongui (tots els professionals que hi ha avui al capdavant de la gestió del Barça, sigui el departament que sigui, creuen que estan en perill de ser acomiadats), els tocarà fer front a situacions tan delicades com l’econòmica (el deute puja a 1.173 milions d’euros, no tot immediat, però sí uns quants centenars de milions) i l’esportiva, pel que fa referència a l’equip professional, com al cas Messi o, fins i tot, el desgavell que regna a La Masia, on ha desaparegut per complet el llegat pedagògic deixat per Carles Folguera. És a La Masia on, probablement, un triomfant Joan Laporta s’hauria d’enfrontar al primer problema domèstic seriós, perquè ja hi ha hagut un treballador que ha escrit al comitè d’empresa sol·licitant protecció especial, seguretat personal, «si Victor Valdés torna a la Ciutat Esportiva», ja que tem per la seva integritat física.

Respecte a la situació econòmica tothom pensa que la força del Barça permetrà a la nova junta tirar endavant, tot i que la necessitat d’injectar diners aviat és molt urgent, ja que el club no ha pogut pagar amb normalitat durant aquests mesos i corre un seriós perill de paralització en aquestes primeres setmanes de mandat. Això, quant a la immediatesa, ja que a curt i mitjà termini hi ha la negociació amb la plantilla professional i, molt especialment, amb Leo Messi, sobre la seva rebaixa i la manera d’afrontar uns contractes que són desorbitats, lleonins, incomprensiblement llargs, que es van firmar en un moment, no només de bonança econòmica, sinó de triomfs esportius, cosa que va permetre que els representants dels futbolistes pressionessin, i molt, la junta.

La sensació que hi ha a les catacumbes de la Ciutat Esportiva Joan Gamper és que, tot i que els tres candidats han dit ben fort que Messi es queda, tots tres saben que la solució econòmica del club, tal com se li va escapar al mateix Carles Tusquets, passa per deixar volar ‘D10S’, afrontar amb paciència i realitat, sense mentir, l’era post-Messi i utilitzar els seus milions per començar la reconstrucció econòmica del Barça. Ningú creu que Messi, per més bon pla de jubilació que se li ofereixi, per més ambaixador del Barça que li proposin ser quan es retiri o, fins i tot, el somiat càrrec de director esportiu que ansia, es rebaixi, ara, la fitxa en un 66%, que seria el que correspondria a la situació actual. És evident que Messi també juga per diners, d’aquí el contracte tan bèstia que va firmar i, fins i tot, la clàusula de fidelitat que li va oferir el Barça. Una altra barbaritat de Bartomeu.

Contractes inassumibles

Però segons diuen totes les fonts consultades, el problema més gran no és Messi, ni de bon tros, ja que l’estrella argentina és propietària del seu destí i serà ell i només ell qui decideixi què fer i, en aquest sentit, poc podrà influir el nou president per més amic que sigui o més carinyo i il·lusió que li demostri. El problema són les altres vaques sagrades, amb contractes lleonins, llargs i sense el rendiment, ni a l’hora d’aconseguir títols ni a l’hora de proporcionar diners de patrocinadors com fa l’argentí.

Les renegociacions amb jugadors com Piqué, Busquets, Alba, Sergi Roberto, Coutinho, Griezmann, Pjanic i molts altres seran duríssimes. Contràriament al que molts creuen, la plantilla, que és, segons les dades ofertes per les autoritats futbolístiques europees, la més ben pagada del món, no s’ha rebaixat la fitxa sinó que, simplement, ha arribat a un acord d’ajornar el seu cobrament al llarg dels pròxims anys, sempre afegint, any rere any, l’IPC. Això, que és pa per avui i engrunes per demà, no sembla la millor fórmula per tirar endavant, ni econòmicament ni esportivament, ja que la tesi dels veterans tècnics del Barça és que aquestes ‘vaques sagrades’ haurien de deixar pas als joves valors de La Masia, que, ara com ara, són l’única alternativa vàlida i certa que té l’entitat.

És evident que, tal com reconeixen els professionals que hi ha al club consultats per aquest diari, que agraeixen que Toni Freixa hagi sigut l’únic candidat que els hagi defensat als debats i les seves propostes (en aquest sentit, tots creuen que, en cas de vèncer, Freixa els mantindria a molts als seus càrrecs), hi ha coses que són difícilment millorables, dues molt especialment: les seccions professionals i la llorigada de joves valors de La Masia, liderada per Ansu Fati, Riqui Puig, Ilaix i Mingueza (Pedri acaba d’arribar i és extern), que té continuïtat en molts dels nois del B de García Pimienta (un altre que corre perill).

Les exitoses seccions

A tothom li sembla impossible tenir cinc seccions tan bones, organitzades, potents i triomfadores com l’actual bàsquet, handbol, hoquei patins, futbol sala i futbol femení, que, si la cosa no es torça, poden omplir les vitrines del Museu del Barça dels màxims trofeus espanyols i continentals. Amb un pressupost global de 82 milions d’euros, 50 de procedents del 5% del pressupost del club (acord al qual es va arribar en temps del president Sandro Rosell) i 32 milions generats pels administradors d’aquestes seccions com a «ingressos propis», les cinc seccions acapararan els èxits més grans i dominen, amb autoritat i bon joc, en els cinc casos, els seus respectius esports i especialitats.

No deixa de ser curiós que l’únic problema que han hagut d’afrontar, últimament, els responsables de les seccions ha sigut, precisament, la disputa d’egos que ha generat la tornada de l’immens, mític i icònic Pau Gasol al Palau, ja que mentre Tusquets, amb raó, es volia apuntar el gol que siguin els actuals gestors qui culminin l’operació, des de fora més d’un candidat a la presidència del Barça havia fet arribar al club el suggeriment que s’ajornés la presentació i/o aparició del germà gran del Marc fins a l’arribada del nou president, que d’aquesta manera s’apuntarà el gol de la primera presentació de luxe i, potser, qui sap, atesa la difícil situació econòmica que viu l’entitat, l’única presentació que podrà presidir durant mesos.

Respecte a la segona pota sobre la qual, sens dubte, s’haurà de recolzar la gestió del nou president, les joves promeses de La Masia, els tècnics que viuen a la Ciutat Esportiva Joan Gamper creuen que si la nova junta té paciència i no enganya els socis amb l’anunci d’aconseguir el sextet la temporada vinent, limitant-se a injectar il·lusió i prometre el naixement i creixement d’un nou Barça, fruit de grans estrelles (a l’àrea esportiva, hi ha qui pensa que Griezmann podria explotar fent de Messi, jugant al lloc de Leo, cosa que feia amb enorme brillantor a l’Atlètic i la selecció francesa), bons futbolistes com Ter Stegen, De Jong, Araújo, Dest... i la generació dels Ansu Fati, Pedri, Mingueza, Riqui Puig i Ilaix.

Les estrelles que venen

Responsables del futbol base com Jordi Roura i Aureli Altimira, que, lamentablement, es veuen més fora que dins, han preparat una llista, amb Ramon Planes, amb joves d’enorme projecció, alguns brillants campions amb les seves seleccions, que podrien reforçar la idea tradicional d’un nou Barça, amb un 50% de La Masia, que, diuen, seria el somni de qualsevol culer. Joves del planter que encara necessiten, lògicament, certa maduresa o al B o entrant a poc a poc a l’equip del Camp Nou, però que permetrien, si el nou president s’atreveix, a prescindir de més d’una ‘vaca sagrada’ i jugar-se-la amb aquests nois.

Hi ha, per exemple, dos porters, com Iñaki Peña i Arnau Tenas, preparats per protegir l’esquena de Ter Stegen. Sí que és veritat que el planter actual no té un lateral dret amb projecció, però té un central exquisit en la persona d’Arnau Comas i un lateral esquerre portentós com Alejandro Balde. Com a pivot «providencial, extraordinari», diuen els que en saben, hi ha Jandro Orellana, a qui haurien de renovar al més aviat possible, ja que queda lliure i és tot un subcampió del món sub-17 i campió d’Europa.

Hi ha altres migcampistes boníssims en cartera, com Nico González, de 18 anys, un «jugadoràs», fill del mític i exquisit Fran, del Deportivo de la Corunya; el no menys eficaç Álex Collado, «cent vegades millor que Trincao» i en la mateixa necessitat de «renovació ¡ja!» que Orellana; i Lucas de Vega, a més de l’extrem Konrad de la Fuente, que ja ha sigut provat en multitud d’ocasions per Ronald Koeman i protegit pel míster holandès, com passa amb Ilaix. I la llista la podrien arrodonir, sense problemes, tres juvenils d’enorme projecció com el mitjapunta o davanter centre Ángel Alarcón, l’interior Pablo Páez ‘Gavi’, de qui tothom parla meravelles, i l’extrem Ilias Akhomach. Tot això sense oblidar que el Barça podria recuperar Monchu, cedit ara al Girona, i l’arribada, més que cantada, del central del City, Eric García.

Executius a la picota

Per molts dels consultats per EL PERIÓDICO és un autèntic miracle que el Barça, o bona part del club, hagi sobreviscut al caos regnant que hi ha. La sensació que tenen ara els executius i treballadors de l’entitat, que, a més, estan, com tothom, afectats en la seva vida professional per la pandèmia i, per tant, o són víctimes d’un erto o teletreballen, amb la solitud i desencant que això produeix en un moment de relleu i l’arribada de nous gestors, és que el nou president vindrà amb el seu equip i «poc l’importarà si el professional a substituir ha fet bé o no la feina, simplement, col·locarà el seu, potser per amistat, per agraïment, per compromís o perquè, simplement, és el seu».

És evident que els executius blaugrana, no més d’una dotzena, tenen contractes pels quals poden ser acomiadats pagant-los un any de contracte. «És mentida que els executius tinguin contractes blindats o megaclàusules d’acomiadament. Acomiadar deu executius del Barça no costa més de tres milions d’euros, el problema és que, molt probablement, la majoria han fet bé la seva feina i, ara, temen pel seu futur». Entre altres raons perquè ja han sentit dir més d’un candidat que no pensa pagar cap acomiadament. «Una altra cosa és», assenyala un dels possibles afectats, «que el nou president faci una ‘due diligence’ i pugui demostrar que alguns professionals han tingut un comportament deslleial, impropi, i en prescindeixi sense pagar-los cap indemnització. O, fins i tot, que a bona part de l’‘staff’ els porti a judici».

El que sí que sembla clar, segons tots els consultats, és que el Barça necessita, urgentment, un CEO de categoria i un director de recursos humans amb capacitat de gestió. Són molts, tots, els que, aquests dies, recorden la duresa, professionalitat i contundència amb què Antoni Rossich, contractat per Sandro Rosell, parava els peus als directius, cosa que, segons tots els consultats, no ha fet Óscar Grau, que, sent una bona persona, «molt bona persona», ha sigut massa lleial a ‘Barto’ i «s’ha deixat dominar pels deliris de grandesa i gestió de directius que, possiblement saben el que fan a casa seva i les seves empreses, però han sigut un desastre per al club».

Una gestió horrible

Alguns dels exdirectius de Bartomeu han reconegut a EL PERIÓDICO que el club estava horriblement gestionat. O, pitjor encara, que només el 20% de les contractacions de l’entitat es feien amb criteris seriosos, professionals i amb un protocol com déu mana, és a dir, amb el criteri de quadrar ingressos i despeses. «El problema és que el futbol professional escapa a qualsevol tipus de control seriós, estant a mans, no només del caprici i els pressentiments del president i els directius sinó, fins i tot, dels tècnics i, per descomptat, del poder que tenien uns futbolistes ensuperbits i en mans de representants insaciables. Aquí, com que la junta feia anar diners que no eren seus i creien interminable l’aixeta dels ingressos, s’han fet autèntiques barbaritats».

«Per descomptat que al Barça hi ha protocols tan o més professionals i eficaços per comprar o contractar tot el que s’ha de contractar, des d’un bolígraf fins al més car dels futbolistes, el que passa és que, així com en el primer cas es compleixen, en el segon tot eren trampes i per descomptat, esquivar qualsevol tipus de control dels professionals, començant pel president i acabant pel CEO, que es trobava lligat de mans i peus», assenyala un dels consultats, que posa com a exemple «evident, clar i cristal·lí» la vergonya del ‘Barçagate’, model de com algú, el president, per exemple, va esquivar el control del conegut CAA (Comitè d’Assignacions i Aprovacions), que decideix sobre qualsevol despesa superior als 200.000 euros.

Debat amb els treballadors

Una bona part dels executius i treballadors que van assistir, fa uns dies, a una conferència, conversa o debat telemàtic organitzat pels treballadors del Barça amb els tres candidats, van quedar bastant perplexos pel comportament i comentaris dels tres presidenciables. Joan Laporta va mirar, amb el seu verb i carisma, de ficar-se’ls tots a la butxaca; Víctor Font va sorprendre l’audiència a l’aparèixer assegut al costat d’Antoni Bassas, el seu assessor personal, que va intervenir en el debat més que el candidat i, finalment, Toni Freixa va cridar l’atenció a l’aparèixer amb una reproducció de la Copa d’Europa i envoltat de parafernàlia blaugrana, provocant entre els treballadors algun comentari del tipus “no som el teu públic, Toni”.

És evident que, al marge d’afrontar una dificilíssima situació econòmica, el nou president es trobarà uns treballadors desmotivats, desencisats, desemparats, temorosos pel seu futur i sabedors que serà molt difícil reorganitzar el club sense veure’s, ja que hi ha un munt de seccions que han deixat de funcionar com a tals al suspendre’s, de moment, la seva activitat, desenes de persones a casa seva, sense fer res, amb un erto a sobre i sense saber què se’n farà.

Desgovern absolut

Notícies relacionades

Bartomeu guardava a casa seva contractes amb les empreses del ‘Barçagate’

Què és I3 Ventures, l’empresa que Bartomeu va posar al nucli del ‘Barçagate’

El desgovern, reconeixen tots els consultats, ha sigut total els últims dos anys, sense cap lideratge, sense visió de futur, sense pla d’atac, sense creure’s que són un gran club, sense injectar positivisme a la seva gent, sense iniciativa, veient que cadascú, dins la directiva, anava a la seva en una mena de salvi’s qui pugui. «Ningú sabia qui manava i així com, en altres moments, l’equip ha sostingut el club, ara han sigut els executius i treballadors de tota la vida que han fet el cor fort i han mantingut el tipus».

La sensació és que el club ha tingut un llibre d’estil a l’hora d’actuar en un món com el del futbol, que és al top-5 de la llista de corrupció sistèmica al món. No creure’s la seva pròpia grandesa, no aplicar criteris professionals de gestió, ser esclau del què diran i, sobretot, del poder d’uns futbolistes que ho havien aconseguit tot a base de victòries, ser en mans dels seus capricis i representants, no saber dir «no» en multitud d’ocasions i no defensar que qui fa bons els futbolistes és la grandesa de l’entitat i no a la inversa, ha deixat el Barça en una situació d’enorme debilitat, en què ningú ha respectat les alarmes que es van anar disparant al llarg dels últims anys.