Autoretrat de Víctor Font: confessions personals i barcelonistes

El perfil personal

El regal de Reis més preuat. Un radiocasset amb què podia gravar prement dos botons. Gravava els partits que narrava Puyal.

¿Què sap cuinar? Últimament em surten molt bé els arrossos. El confinament m’ha permès seguir les receptes infal·libles de Joan Font, de L’Estanyol.

El son o malson més recurrent. No tinc malsons. El somni és poder servir el club del meu cor.

¿A qui li agradaria haver conegut? A Barack Obama.

L’esportista més admirat. Rafa Nadal, malgrat el seu madridisme. Per la seva perseverança, tenacitat i comportament, i perquè és un dels millors de la història.

¿Què esmorza? Ara, perquè vaig a èpoques, fruita amb iogurt i cafè.

¿Quina gamberrada ha fet? Moltes. Era camaleònic. Era bon noi a l’escola, però era el primer que sortia a la foto. Potser que tiràvem bombes fètides pels carrers de Granollers.

¿Quin és el seu ‘hobby’ preferit? M’agrada l’esport. Veure’l i practicarlho. Tinc un lligament encreuat trencat i no puc jugar patxangues. La gastronomia i estar de tertúlia amb els amics.

¿Quin vici té? Cap d’identificat des que vaig deixar de fumar.

La seva millor virtut. l’honestedat i la tenacitat.

El pitjor defecte. Molts, però tots des de la bona fe. Ser exigent i perfeccionista.

¿Qui l’odia? Des que estic intentant fer realitat el meu somni, segur que algú em fa vudú.

¿Què demana en un restaurant? M’agrada absolutament tot. Depèn del moment. No hi ha cap plat concret.

Un llibre recomanable. Qualsevol de Yuval Harari. Des de ‘Sàpiens’ fins a ‘21 lliçons per al segle XXI’.

¿On anirà de vacances? A prop. A la muntanya.

Pel·lícula favorita. La vida és bella

¿Per qui ha plorat? Ploro molt i per moltes coses.

¿Quin esport mira per la tele? Tot. Des de la Superbowl a tennis, l’handbol m’encanta. Qualsevol competició.

¿Amb qui parla més de futbol? Últimament, amb Juli López i Xavi Hernández.

Aconselli una sèrie. Una dels orígens del futbol a Netflix: Un juego de caballeros.

El perfil culer

El millor Barça que ha viscut. El de Pep Guardiola

El que voldria viure. El de Xavi Hernández.

Un estadi. Anfield, per l’atmosfera

El rival més antipàtic. El Madrid

El més simpàtic. Qualsevol català, com el Girona

¿Quin jugador no va suportar veure mai? A molts del Madrid. Començant per Hugo Sánchez, recordo vagament Juanito, i acabant per Ronaldo.

La derrota més plorada. Sevilla, sens cap dubte.

La victòria més celebrada. Wembley el 1992, per ser la primera Copa d’Europa.

El seu somni com a president. Deixar un club modern, participatiu i democràtic.

Els seus favorits que no pertanyin al Barça actual:El porter. Són dos. Urruti, pel record de la infància, de la primera Lliga amb ús de raó, i Valdés, per haver sigut el millor de la història.

Defensa. Per tot el que representa, més enllà de les seves capacitats tècniques, Carles Puyol.

Centrecampista. Xavi, és clar, el millor centrecampista de la història.

Davanter. Em va impressionar molt Ronaldo. Vaig estar deprimit moltes setmanes quan Núñez va anunciar-ne la renovació i l’endemà el traspàs. Anàvem a marcar una nova època i va durar només un any.

Notícies relacionades

El que queda del Barça

Autoretrat de Toni Freixa: confessions personals i barcelonistes

L’entrenador. Pel que va suposar i per haver canviat l’ADN de dalt a baix, Johan Cruyff. Pep Guardiola, després, va sublimar el que va començar Johan.

El president. Crec fermament en Joan Gamper per la visió que va tenir al fundar el club, per com el va visualitzar perquè transcendís el món de l’esport i pogués representar uns valors.