El Periódico entrevista Víctor Font:

¿S’ha imaginat ja sent president? Sí, ¡és clar! Fa molts anys que estem definint el pla. Tenim un diagnòstic bastant clar que hem anat ajustant amb la pandèmia. Sabem molt bé què hem de fer en els primers cent dies. El Barça és un tren que va a 200 per hora i pot xocar contra una paret. O tens un pla, i un equip amb experiència, o no tirarem cap endavant.

¿Hi ha vida al Barça? ¡I tant! ¡Moltíssima! No podem edulcorar la realitat. Els socis i les sòcies són persones adultes, intel·ligents i amagar la complexitat del moment no ajuda. Des de les debilitats és quan ressorgeixes amb més força per tenir l’oportunitat de tornar a ser la primera institució esportiva del món. Si ajuntes un diagnòstic bo, l’oportunitat de creixement i un equipàs en tots els nivells, el futur és brillant.

¿I vostè fora del Barça té vida? També, sens dubte. Sempre he plantejat aquest repte com una manera de servir el club en el moment més complicat de la història, i sabent que el fi no justifica els mitjans. Dona per escriure un llibre aquesta experiència. Després de veure com està muntat tot, encara estic més convençut de portar el club al segle XXI.

¿Una campanya tan llarga l’ha patit o l’ha disfrutat? Sí que és veritat que la campanya era intensa amb el temps previst, i és més cansada quan s’allarga, perquè no pares ni un moment. Però és la il·lusió de la meva vida, sent com soc un soci de Granollers, fill de ningú, d’una família mitjana, com moltes d’altres. Poder ser on soc em sembla una oportunitat única i l’estic disfrutant.

¿Què l’uneix i què el separa dels altres candidats? M’uneix l’estimació pel club i la voluntat de servir-lo i em separa que ells són el passat i jo, el futur.

¿Va voler convèncer Laporta que no es presentés? No soc ningú per convèncer-lo, però sí que li vaig fer la reflexió que anteposés els interessos del Barça, que ara tocava noves idees, una nova fornada de barcelonistes on ell podria tenir un rol important sense ser el de liderar de forma presidencialista. És una situació molt similar a la del 2003.

¿En quin sentit? El club ha tocat fons, i necessita el mateix que llavors: aire fresc, innovar, reinventar-nos. I els que estan preparats per fer-ho som nosaltres. Utilitzar l’experiència del 2003 per al 2021 no és la solució. El món ha canviat, el Barça ha canviat, i no hi són els qui hi eren llavors: Cruyff ha mort, la direcció esportiva no hi és, la millor generació del futbol, tampoc, i alguns estan en la seva última fase esportiva...

¿La situació catastròfica ajuda Laporta? És simplificar-ho molt. El seu objectiu és que els barcelonistes votem partint del sextet de fa 12 anys, i això no funciona. El 2015 vam votar amb el record molt present del trident i el triplet. No es va contrastar res, ni persones ni projectes, i només hi va haver un debat perquè Bartomeu va voler que es votés amb aquesta percepció. I cal evitar que es repeteixi, cal girar full.

¿Què representa Freixa? També és el passat. El d’una època que tots els culers volen oblidar. Freixa estima el club, és futboler, però no arrossega recolzaments perquè l’associen al que és: part de la primera fase de la presidència de Rosell i Bartomeu, molt convulsa al voler acabar amb tot el que cruyffisme representava, creant les condicions perquè Guardiola volgués marxar tan llum com fos possible i començant moviments erràtics de política esportiva. Va ser el començament d’aquesta hecatombe tan espectacular que hem patit.

¿L’inquieta el factor incontrolable del vot per correu? No. Al revés. Gràcies a Déu hem pogut tenir el vot per correu perquè evités una participació molt baixa. En les del Barça mai hem superat el 53% de participació. Que en el moment més complicat de la història votés el 30% o el 40% hauria sigut un problema.

¿Per què veia tant vot indecís? Al final, estem entre escollir un boig conegut o un savi per conèixer. I quan dic ‘boig’ ho dic sent conscient de totes les coses bones que va fer Laporta i de les ombres que hi va haver en el seu mandat. Hi ha gent que creu que segones parts no són mai bones. D’altra banda, a nosaltres no se’ns coneix i per això demanàvem tant contrastar equips i persones.

¿El Barça s’ha quedat antiquat? Molt. Cent per cent. Igual o més que l’estadi. Aquest és el problema: no hem aprofitat els últims 10 o 15 anys per modernitzar-lo i continuar liderant la revolució al món del futbol. Ho han fet els nostres competidors.

La massa salarial és de 636 milions i el pressupost és de 828 milions. Nosaltres preveiem 620 milions d’ingressos perquè no comptem els cent del Barça Corporate ni ha començat a entrar gent a l’estadi. La junta gestora ha ajudat a retardar el pagament al diferir fitxes, però la solució hauria sigut negociar la reducció. No es va fer l’any passat, es farà en aquest. Hi va haver 97 milions de pèrdues i aquest any no complirem el pressupost, en calculo 150 més o menys de pèrdues. La temporada vinent encara no arribarem als ingressos prepandèmia.

Defineixi la situació en una paraula. Complicada. Necessitada d’un pla i de persones amb coneixements. Per exemple, tenir una estructura esportiva en què totes les peces encaixin i hi hagi el màxim coneixement del model, que no ha existit els últims deu anys. Aquesta gent entendrà millor quin rendiment es podrà extreure dels cedits, del futbol de base o de jugadors que podríem fitxar perquè acaben contracte o no són talents identificats. La gràcia no és fer de Florentino Pérez i anar a buscar el pròxim galàctic. Malament si cal generar il·lusió amb un fitxatge: ens pot passar com ens ha passat recentment i afegeixes problemes a la part econòmica.

No serà una millora immediata amb aquesta plantilla. Sí, sí que serà una millora immediata. N’hi ha prou amb escoltar Xavi. Està il·lusionadíssim i ho veu claríssim, altrament demoraria el seu retorn dos o tres anys. Veu talent únic comptant amb Messi. Diu Guardiola que la tasca més complicada de l’entrenador és convèncer els jugadors perquè et segueixin. Xavi s’hi veu capacitat.

¿Què va primer: reduir la massa salarial o renegociar el deute? Les dues en paral·lel. Per reduir la massa salarial tens temps fins a final de temporada. El deute no té dies. Has d’acudir a les institucions i als creditors, que no són només els bancs, sinó clubs i firmes financeres, i presentar un projecte que sigui creïble i amb sentit. Si no, és impossible.

Però el president del Barca té crèdit sigui qui sigui. Fins ara, sí. No feia falta preparar-se un projecte. Ni per guanyar les eleccions. Les guanyaves i després veies què feies. Funcionava així. Una de les fonts d’inestabilitat al Barça és que les candidatures es munten dos mesos abans, amb gent que té interès a entrar, que no es coneix, cada un amb el seu ego i la seva agenda.

¿Per què ho diu? Tothom ho ha fet així. El 2003 es van ajuntar tres grups: el de Laporta, el de Rosell i el d’Ingla i Soriano. Al cap de dos anys va saltar pels aires, el 2008, una altra vegada. Ho vaig viure el 2010: el dia abans de les eleccions van entrar dos directius nous en la candidatura d’Ingla. Miri quants directius han dimitit des del 2010. ¿Com pot ser? Al setembre Jaume Giró dubtava a presentar una candidatura, va parlar amb nosaltres per entrar i està amb Laporta.

No hi ha cap garantia que passi amb vostè. És clar que no. Però si fa tres anys que fas reunions i les persones es coneixen entre si... Hi ha gent que ha entrat i ha sortit en aquest temps. Vam voler fer una excepció amb Jordi Majó, vam improvisar, i es va demostrar que la improvisació no funciona. El fi no justifica els mitjans. Tenim pla, tenim equip i els socis els valoraran.

Freixa explica que té una oferta de 250 milions pel Barça Corporate. Dubto molt que Freixa tingui un pla. Em consta que el club va rebre una oferta d’un grup financer amb 250 milions pel 49%. Per això em sorprèn que dos o tres dies després, Freixa sortís sense precisar res que tenia un acord de 250 milions. Em sorprèn. Amb la documentació que ens va donar la junta gestora el 15 de gener, sense cap tipus de detall, és impossible que al cap d’unes setmanes tinguis una oferta d’un altre inversor. Impossible. I menys si no ets ningú, ets un simple candidat. Zero credibilitat. Són ganes de treure fum. I més delicte té utilitzar-ho dient que hi haurà fitxatges de renom per generar expectatives. Si decideixes malvendre aquests actius, són per tapar la situació financera, no per tornar a gastar. En el primer debat, el responsable econòmic de Freixa va dir que el Corporate no tenia ni cap ni peus.

Espai Barça: ¿Camp Nou, Montjuïc? Un altre exemple d’improvisació. L’Espai Barça és urgentíssim, socialment i econòmicament, i cal fer-lo realitat el més ràpid possible. S’han fet coses des del 2014, assumim que són bones i hi ha un acord de finançament amb Goldman Sachs. Ens agrada la fórmula, però no les xifres. Del març al juliol, un equip d’experts amb dos arquitectes, dos urbanistes i dos especialistes en esponsorització d’espais ludicoesportius intentaran aprofitar el màxim que es pugui i introduir-hi millores. Tenim un grup financer i un d’industrial que voldrien finançar l’Espai Barça, cosa que ens permetrà generar certa tensió negociadora per rebaixar les condicions econòmiques. Això s’explicarà i se sotmetrà a un referèndum per començar les obres en el tercer trimestre d’aquest any. L’objectiu és tenir el Palau d’aquí tres anys i el Camp Nou, d’aquí cinc.

¿Descarta anar a Montjuïc? ¿Com hi anirem si hi caben 56.000 persones i hi ha 83.000 abonats? Volem donar seient als dos mil primers de la llista d’espera i cinc mil entrades a preus d’abonament perquè l’estadi estigui ple.

Notícies relacionades

El Periódico entrevista Toni Freixa: «El president del Barça és vulnerable»

¿Quan són les eleccions del Barça 2021? Data i calendari electoral

¿Com veu la Superlliga? Sé com ha anat el procés per gent coneguda que hi ha format part, sé que és el tercer intent i que és el que ha anat més lluny, i que hi ha dos fons d’inversió que hi posen els diners i que és seriós. El que no sé és com funcionaria la competició i les implicacions. Nosaltres ajudarem perquè la principal competició europea sigui millor que la Champions i que no hàgim d’esperar set anys per tornar a Anfield i venjar-nos del 4-0.

Vol anar-hi cada any. Com passa a l’Eurolliga de bàsquet, tot i que sembli més exclusiva. El model que visualitzem és similar: una competició en què els grans clubs juguin més sovint entre si. Som partidaris que la Champions o la principal competició europea cohabiti i coexisteixi amb les lligues nacionals.