El canvi era Laporta i estava en una lona

El canvi era Laporta. El canvi, vist el paisatge apocalíptic que assolava el Camp Nou, era girar la vista cap enrere i tornar a l’inici del segle XXI. El futur que prometia Víctor Font queda simbolitzat en la nostàlgia que representa l’expresident. Ja no té el cercle virtuós que va activar el 2003, acompanyat llavors pel somriure de Ronaldinho.

Llavors, el triomf de Laporta va ser una anomalia del sistema perquè va trencar el fil conductor del nuñisme, l’amo del poder al Barça des del 1978. Primer va manar Núñez. I durant llargs i tempestuosos 22 anys on van cohabitar els dos corrents ideològics que encara ara sobrevolen el club. El nuñisme i el cruyffisme.

Vuit anys de complexa convivència (1988-1996), que van deixar des d’aleshores una lluita encara no resolta. Núñez va abandonar i va quedar al capdavant del club Joan Gaspart, la seva mà dreta. Però va durar poc (tot just tres anys), provocant la decadència del club que va obrir la porta a Laporta, aquell entusiasta advocat que va impulsar la creació de l’Elefant Blau, la plataforma que va intentar sense èxit enderrocar Núñez a través d’un vot de censura.

Renéixer inesperat

Acabat el període laportià (2003-2010) sota la llum que va projectar a l’inici Rijkaard i després Guardiola, que va permetre enlluernar el món, mentre ocultava alguns tenebrosos episodis de la seva gestió, es va recuperar el fil de poder perdut. De nou, el nuñisme, en la seva versió moderna, assumia el control del Barça a través de Sandro Rosell, l’home que només va aguantar dos anys amb Laporta, enfrontats com estaven tots dos en el model de club i, sobretot, de lideratge. Es va clonar la seqüència Núñez-Gaspart. Ara amb Rosell-Bartomeu. Del número u al número dos. 

Triomf en la decadència

Es va clonar, a més, la decadència esportiva del club, que es va arrossegar perillosament cap a les clavegueres destruït esportivament, econòmicament i fins i tot socialment. I Laporta, que va perdre el 2015 i estava desaparegut de l’escenari, com si ja estigués amortitzat per sempre, va trobar el paisatge ideal per reaparèixer. Un paisatge catastròfic. Des de l’inici va governar la campanya.

Primer amb el seu estratègic silenci sobre si es presentaria o no, mentre s’amuntegaven els precandidats (fins a vuit), àvids per asseure’s a la cadira elèctrica que va acomiadar Bartomeu. Després, va mantenir en secret la seva gran arma electoral. La que va canviar definitivament la jerarquia establerta. Va desplegar una pancarta gegant al costat del Bernabéu amb el missatge que el va disparar al cim: ‘Ganes de tornar a veure-us’

A partir d’allà, i com va confessar a aquest diari, Laporta es va instal·lar còmodament en el centre del camp. Boig com és de l’imprevisible Dembélé, fanàtic de l’infinit talent de Messi i enamorat de la valentia i personalitat que irradia Piqué, el nou president va marxar al vestuari per escollir el perfil de noi seriós i responsable que és Frenkie de Jong. 

Va jugar la campanya des del centre del camp, retenint la pilota, tot i que de tant en tant es va comportar com el Laporta vehement i volcànic que ja va exhibir en la seva època d’opositor (1997) i després de president. Però, seguint els consells del seu comitè d’estratègia i intel·ligència electoral, va esquivar la lava per deixar anar passant el partit, sentint-se el guanyador. Fins i tot quan no s’esperava que hi fos. 

Allà va raure, per exemple, el gran problema de Víctor Font, atrapat, curiosament, en la tempesta perfecta que ell mateix havia anunciat. Es referia al desastre que vivia el club. Però no sabia que ell era allà. Just al lloc on no va imaginar estar. Tenint Laporta, i el seu carisma, davant seu. I, a més, sense poder enfrontar dos models radicalment diferents perquè l’aparició de Toni Freixa com a tercera via també li restava vots i opcions. 

Feia set anys que treballava, però no va intuir l’aparició de Laporta, a qui la ruïnosa gestió de Bartomeu en els seus anys finals li va obrir la porta per retornar al Camp Nou. Era un duel entre el passat i el futur. I va guanyar el passat.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Torna Laporta. Torna el cruyffisme. Sense Johan, però amb Jordi. Torna el cruyffisme, tot i que sense Pep, còmodament instal·lat a Manchester, on habita el club que sí que li ha donat tot el que no va rebre al Camp Nou, coincidint, precisament, en els seus dos anys finals amb Rosell.

Retorna Laporta, de nou, com si fos una altra anomalia del sistema, convençut com està ell que segones parts sí que poden ser bones, enfrontat a partir d’avui a una delicada reconstrucció d’un club acompanyat en l’experiència, la paraula que l’ha portat, de nou, a la llotja. El llegat del que va deixar i la lona. Així va guanyar.