Entrevista a Ronald Araujo: «Vaig passar moments durs, de vegades faltava menjar»

¿On comença a jugar? Jo començo al carrer. A casa meva, a Mandubí, un barri humil de Rivera, hi havia un passadís llarg. I allà, entre les cases, és com jo vaig començar. Però després al futbol, una mica més seriosament, va ser a l’Huracán de Rivera. Tenia cinc anys. A la meva ciutat, un costat del carrer és de l’Uruguai i l’altre del Brasil.

¿Què se sent? ¿Uruguaià? ¿O brasiler? ¿Jo? ¡Uruguaià, uruguaià! Parlo portuguès perquè allà, a la frontera, gairebé tots ho fem i perquè els meus avis procedeixen d’allà. Soc Da Silva de cognom, tota la família de la meva mare és brasilera.

¿Com és el seu barri? És molt gran, potser dels que més habitants té a Rivera. Jo vivia en un lloc molt, molt humil. Però era un barri on les persones són molt amigables, viuen felices, malgrat les dificultats, per descomptat, que els toca afrontar. Vaig fer molts amics al barri quan era petitó. Eren carrers de terra, és clar. Ara ja està més actualitzat. Però era pedra, sorra, terres. Passava un camió i t’omplia la casa de terra (ja, ja, ja).

Allà comença a jugar. Sí, clar. Davant de casa teníem també un camp. Primer al passadís, després anàvem allà. Era un camp municipal, tallàvem la pastura i a jugar. Hi havia una part de pastura i una altra de sorra. Hi anàvem amb un ‘aserradero’, no sé com es diu aquí, agafàvem la fusta per fer la porteria i a jugar. La veritat és que ho recordo sempre com una cosa molt maca. Em sentia la persona més feliç del món.

¿No necessitava més? No. ¡Per a què! ¡Buaff! ¡Tremend, tremend! I quan plovia, millor encara... El fang, tirar-se a buscar la pilota...

¿Se sentia ja jugador? ¡Clar! Nosaltres, per exemple, en aquests partits a Rivera ens posàvem noms de jugadors.

¿I qui era vostè? Jo era Ronaldinho. De petit era sempre Ronaldinho. Era una cosa molt maca, disfrutaves per jugar, el que mes t’agradava, sense cap pressió. No, no jugava de central. M’agradava estar més amunt, fer gols, anar a l’atac.

¿Com el descobreix l’Huracán? Ja des de petit, amb vuit o nou anys, sempre vaig tenir ofertes per anar-me’n a la capital per provar amb alguns equips. Vaig anar a Danubio, també a Nacional i després a Peñarol. Però la meva mare no em deixava quedar-me allà. Sempre em deia el mateix: ‘Ets molt petitó, has d’estudiar, després ja arribarà el moment d’anar a la capital’ Jo, clar, em quedava trist i li preguntava: ‘Llavors, ¿per què em deixes anar a provar si després no em permets quedar-me?’

I, al final, acaba jugant a Rentistas. Però va passar una prova i no el van voler fitxar. Jo estava llavors a cinquena categoria i em van fer la prova amb l’equip de quarta. Vaig jugar només 10 minuts i el tècnic em va dir: ‘No et quedes, ja tinc el planter tancat’.

¿Què va pensar? Vaig tenir una gran decepció, un disgust tremend. Vaig pensar: ‘El meu somni s’ha acabat’. Estava molt trist. Jo estava sol en un apartament a Montevideo. No li vaig voler dir res a la meva mare. M’ho vaig guardar tot per a mi.

¿Què va canviar? Després de dir-me que no, Diego Ospitaleche, que era el meu agent llavors, va trucar a un directiu per dir-li el que havia passat. Després, em van cridar a mi. ‘Vine demà a jugar a la teva categoria, a cinquena. Vine a provar aquí de nou’.

¿I? Vaig anar a la prova, em van posar 15 minuts, vaig marcar un gol de cap i vam guanyar el partit amistós. Llavors, em van dir: ‘Ja et quedes amb nosaltres’. Després, vaig agafar el telèfon per trucar a casa: ‘Mare, em volen, em quedo a Rentistas’. No vaig voler donar-li la mala notícia. Una cosa així em va passar quan em van donar l’oportunitat de jugar a Primera.

Ja era central llavors. No, no... Quan vaig pujar a Primera jugava de mig, de boia, de pivot... Però a la pretemporada es van lesionar dos defenses i se’m va acostar Sergio Cabrera, l’entrenador, per dir-me: ‘Et provaré allà darrere, ¿val? Crec que aquesta és la teva posició, rendiràs segur’.

Vostè, ¿què pensava? Jo deia: ‘Ehh, a mi m’agrada fer gols!’ Però, al final, va ser una decisió molt correcta de Sergio perquè em va començar a agradar. Ell creia que jo podia arribar lluny. Després, vaig poder anar-me’n fora perquè vaig rebre oferta de clubs de l’Argentina i el Brasil. Però vaig escollir Boston. Sí, és veritat. No vaig passar per Danubio, ni per Nacional o per Peñarol. De vegades, als equips petits donen més opcions als joves.

¿Creia que arribaria tan lluny? És una cosa que no pots imaginar. Sempre vaig jugar amb gent més gran que jo i això m’ha ajudat bastant. A Rentistas, tenia Jadson Viera i Deivis Varone, eren els dos capitans, els dos centrals. Jo només tenia 17 anys. Em donaven consells sobre el futbol i la vida. Viera em passava a buscar per casa per anar a l’entrenament. Vam viure moments durs allà. No ens pagaven, no teníem sou. Tant Jadson com Deivis m’ajudaven en el que necessitava. Ja fos menjar o en altres coses. Vaig passar moments molt durs a l’apartament i ells sempre estaven allà. 

¿Ha viscut el costat fosc del futbol? ¡Síí! Però tant la meva família com jo som uns lluitadors. A casa, de vegades, ens en faltaven per tenir sabates i hi havia dies en què també en teníem pocs per al menjar. En recordo un en què només teníem pasta i maionesa per menjar amb la meva mare. També recordo que no tenia sabates per jugar a futbol i la meva mare es posava, no sé com es diu aquí, a ‘sacar cuotas’ per aconseguir-les. De vegades, es demorava vuit o nou mesos sense pagar-les, però jo tenia les meves sabates. És un esforç molt gran el que van fer els meus pares, sempre els estaré agraït. I ara resulta que jo tinc contracte amb Nike. Això em fa molt feliç, però no oblido els moments durs de Montevideo.

¿Què va passar allà? Fins que no vaig ser professional em donaven 500 pesos per a l’autobús i me’n sobraven 200, que han de ser uns 10 euros aquí. La panera amb el menjar me l’enviaven els meus pares des de Rivera. Era una vegada al mes. Amb això, em mantenia. Però hi va haver un moment en què faltava menjar. ¡O menjava molt! ¡O en faltava! Llavors, ho vaig passar molt malament menjant només el que hi havia. Per això, estic tan agraït a Déu i al futbol per tenir ara les meves coses i poder ajudar els meus pares.

¿Com va explicar a la seva mare la trucada del Barcelona? Explico la història sencera. Jo estava fent la migdiada al meu apartament de Montevideo. Rebo llavors una trucada del meu representant. Era un divendres, jo tenia un partit diumenge a Rivera, la meva ciutat, i els meus pares havien acoseguit entrades per anar a veure’m. ‘¡Fes la maleta que vens cap aquí!’, em diu. I jo li responc: ‘¿Cap aquí? ¿On?’ I ell: ‘Cap aquí, a Europa’. I jo: ‘¿Però on aniré?’. Ell em va respondre: ‘Tranquil, tenim diverses ofertes, anem veient poc a poc’. I li insistia: ‘Has de dir-me...’ 

¿I li va dir? Sí. ‘Tenim aquest equip, aquest i aquest... I el Barça’. Va ser quan jo vaig trucar a la meva mare: ‘No puc jugar diumenge. Me n’he d’anar’. I ella em va respondre: ‘¿Com què te’n vas? ¿On?’ Quan els vaig dir que tenia diversos equips i un era el Barça, es van posar tots molt feliços. No vaig jugar diumenge per precaució, clar. Ells van anar igualment a veure el partit, però jo no hi era.

¿Sabia que era el Barça B? Faltava bastanta informació. Vaig arribar a Madrid un dimarts, estava a l’hotel, i encara no s’havia concretat res. Després em van dir que anàvem a Barcelona. Jo estava molt feliç, no vaig pensar si era el primer equip o el Barça B. Per a mi, era Barcelona i el Barça, el club més gran del món.

Un canvi de pel·lícula. Va ser tremend, tremend. En unes hores va canviar tot. De vegades, hi ha esglaons per arribar a un club com aquest. Potser anar de Boston a un gran de l’Uruguai i després venir aquí. Però aquest pas, de Boston al Barça, no l’ha fet gaire gent.

¿Creu que li ho devia el futbol després d’aquells mesos foscos? Soc molt creient i Déu em va donar aquesta gran oportunitat. Va ser un pas gegant. Quan vaig arribar a Sant Joan Despí estava nerviós, només volia passar les proves mèdiques i arrencar. Ja el primer dia vaig conèixer Luis Suárez. Tot just firmar, i coincidint que ells entrenaven a la tarda, vaig baixar al camp d’entrenament. Suárez em va donar la benvinguda després de parlar una estoneta. Jo estava vivint una pel·lícula. Tal qual. Vaig veure a Leo, Piqué, Busquets... Jo estava contentíssim. Estava flotant. Al Luis només el coneixia de veure’l a la televisió i, de sobte, estava parlant amb ell.   

Quin debut amb el primer equip: 14 minuts i vermella. No em va influir per a res l’expulsió. Res de res. Era molt feliç d’haver debutat al Camp Nou davant 90.000 persones... Allà és on vaig començar. Em van escriure els meus amics, el meu oncle i es lamentaven. I jo els deia: ‘¡Llàstima no! ¡Digueu-me felicitats! ¡He jugat amb el Barça! ¡No em posis quina llàstima l’expulsió!’ Jo no estava trist, estava content.

¿Quan està al Camp Nou pensa en aquell nen de Mandubí? No, la veritat que no. Em passa una cosa així quan estic en un moment dolent. Per exemple, quan em vaig lesionar. Però reflexiono, veig on soc i penso que això no és res.

¿Estudia altres centrals? A l’Uruguai tenia moltes referències: Godín, Giménez, Lugano, Montero... A Europa mirava molt a Puyol, a Gerard, a Rio Ferdinand.. Avui miro més als d’ara, sento que he de treure el joc de cada un d’ells. Sento que he de continuar aprenent.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Aquest gol és una ’macana’, va dir del seu error contra l’Eibar. Vaig voler anar a parlar. Era el que sentia, vaig dir ‘macana’ per no dir una mala paraula... Sé que és futbol i pot passar. Sentia que havia d’anar a parlar i demanar disculpes, primer als meus companys. Jugar al Barça és una responsabilitat molt gran.

‘Buscant el Senyor en secret perquè ell et reconeix en públic’, va escriure vostè. Treballo bastant en les coses que he d’aprendre i corregir. Soc molt jove. Sé que la feina, al final, et donarà fruits. Per exemple quan vaig arribar al Barça B la pilota anava volant. ¡Venia a 200 per hora! Això em costava bastant. En un reduït tocava dues vegades la pilota i la perdia. I deia: ‘¡Això què és!’ Em quedava a fer control i vaig passar, a fer girs cada dia. Dia rere dia. Al cap de dos mesos, ja era tot diferent. Al principi estava una mica enrere. Venia d’una altra escola. Al meu equip o li donava el ‘goleiro’ a la pilota cap amunt o me la donava a mi i jo la xutava al 9. Quan vaig arribar al Barça em van fer un passada i tenia el davanter a un metre o metre i mig, deia: ‘¿què és això?’. Al principi em va costar bastant, però vaig treballar cada dia, a tenir més confiança, em va ajudar bastant l’staff de Pimi. Ell és boníssim i em va ajudar molt. Ja em sento còmode amb això. No li tinc por a res. A mi m’agraden molt els duels, m’agrada l’un contra un.