El Barça, vist pels líders polítics

Els periodistes Xavi Torres iFrederic Porta acaben de publicar el llibre ‘Barça: Més que un club?’ amb les opinions d’11 líders polítics i cívics de Catalunya que reflexionen sobre la validesa actual del famós lema, si existeix encara la comunió tradicional entre el club i el catalanisme. L’‘equip’ d’entrevistats està format, en ordre alfabètic, per Jéssica Albiach, Carlos Carrizosa, Jordi Cuixart, David Fernàndez, Xavier García Albiol, Salvador Illa, Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Raül Romeva, Jordi Sánchez i Quim Torra. Reproduïm aquí la part del text centrada en els records inesborrables en clau blaugrana viscuts pels protagonistes:

 

El president Torra no ho dubta: «Recordo de manera especial la primera Copa d’Europa guanyada pel Dream Team, amb Cruyff a la banqueta i Guardiola al camp. Va ser un moment d’alegria i felicitat gairebé indescriptible». Per a Oriol Junqueras, Wembley’92 també resulta inoblidable: «La primera Champions és única, la sensació que passàvem de ser un gran equip que guanyava amb comptagotes a convertir-nos en el millor club del món, no només pel que representàvem, sinó pels resultats i, abans que res, per l’estil de joc». Jordi Cuixart també ha triat aquest episodi: «Per als aficionats de certa edat, aquell 20 de maig de 1992 representa un abans i un després en la història del Barça. Érem molt joves i començàvem a viure el Barça amb molta passió».

Cuixart també recorda una final de Copa molt especial, la de 1997 al Bernabéu. El Barça de Bobby Robson i Figo va guanyar el Betis per 3-2 en la pròrroga i el santuari madridista es va convertir en la seu d’una festa culer. La grada plena de senyeres, per megafonia va sonar tres vegades l’himne del Barça i «Joan Gaspart va fer la volta a l’estadi posseït, amb l’afició exultant. No es va envair el camp perquè hi havia un cordó de policies nacionals». 

«Molt guardiolista»

 Raül Romeva, com tants aficionats, es va començar a enamorar del joc del Dream Team de Johan Cruyff sense saber que l’obra del seu deixeble favorit, Pep Guardiola, convertiria el Barcelona en llegendari: «Em quedo amb dos equips. El primer, el Dream Team de Cruyff, amb Laudrup de fals 9 i Pep, de 4. Era un Barça que feia por perquè, si et descuidaves, et perdies l’espectacle. Allò de resoldre els partits en quinze minuts m’impressionava molt. I, clar, també recordo el Barça de Guardiola. Jo soc molt guardiolista i sé que resulto poc original. L’any dels sis títols és extraordinari, màgic».  

 I de totes les obres d’art del Pep Team, a Romeva li ve de gust rememorar el 5 a 0 de Guardiola a Mourinho, aquell memorable 29 de novembre del 2010: «Hi ha molts grans partits d’aquella època, tot i que em quedo amb aquest perquè el vaig viure al camp. Les Champions, per exemple, les he vist totes per la tele i és diferent». 

Jordi Sànchez també va disfrutar molt amb «el joc i els resultats del 2009 al 2012. Quatre anys insuperables en què els meus dos fills grans, l’Oriol i la Clara, es van malacostumar a veure un Barça sempre guanyador. La majoria de partits eren una gran festa». Ni Jéssica Albiach ni David Fernàndez entren en detall, tot i que tots dos es confessen admiradors de l’obra de Guardiola. En canvi, Carlos Carrizosa opta per destacar els èxits d’altres èpoques: «Quan tenia quinze anys, el Barça va jugar la final de la Recopa a Basilea», diu el dirigent de Ciutadans. «Em va impactar molt perquè, segurament, allò va comportar el primer gran moviment social blaugrana, amb molts autocars desplaçats a Suïssa i que, per sort, va arribar acompanyat d’una gran victòria a Europa quan el Barça no guanyava mai res. Recordo aquella jornada amb molta emoció i èpica». 

La remuntada davant el PSG

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

 Ens quedem a Suïssa. ¿Saben quin va ser el primer partit que Carles Puigdemont va veure jugar el Barça en directe?: «Va ser la final de Basilea. Una jornada històrica, amb anada i tornada el mateix dia i una victòria èpica, impressionant. Ja com a president vaig disfrutar molt de la remuntada contra el PSG en la Champions de 2017, assegut entre els presidents dels dos clubs. El que es va sentir en l’instant del gol de Sergi Roberto va ser una experiència sensacional».

 El periquito Salvador Illa s’atreveix a verbalitzar el mateix pensament que Xavier García Albiol: «¿El millor record al Camp Nou? ¡El Tamudazo!». ¡Sense complexos! Mira que he vist derbis al Camp Nou, però aquell dia no hi vaig ser». El 9 de juny del 2007, l’ànim del barcelonisme va canviar en 18 segons. Ens situem en la penúltima jornada de Lliga. A tres minuts del final, el Reial Madrid perdia 2-1 a Saragossa i el Barça guanyava l’Espanyol pel mateix resultat. Si els partits haguessin acabat així, els blaugrana s’haurien situat líders a 90 minuts per al final de la competició. Però en 18 segons, tot va canviar. Primer va empatar el Madrid i de seguida un gol de Raúl Tamudo va fer tremolar els fonaments del Camp Nou. 2-2. La Lliga blaugrana, a les escombraries.