D’un partit benèfic a la final de la Champions: la història d’un Barça campió

De l’anunci en un diari d’Imma Cabecerán i la trobada dirigida per Antoni Ramallets davant un Camp Nou amb 60.000 persones al Barça de Lluís Cortés hi ha una tirada. En tema esportiu, però també en inversió i visibilitat. Perquè d’un futbol a l’ombra en el qual no creia ningú s’ha passat a un projecte professional. Carmen Nieto, una de les pioneres que van jugar el primer partit de la història de la secció, ens explica que «la premsa ens va rebre amb conya, ens deia guapes, no futbolistes i parlava de més voluntat que futbol. A més, quan van veure que anàvem seriosament ja va començar a emprenyar que juguéssim». La calau de l’èxit actual està en la professionalitat i en esborrar aquesta imatge. El club inverteix, elles responen.

Guanyar a l’estil Barça

De fet, sis anys més tard que Josep Maria Bartomeu i Jordi Mestre decidissin professionalitzar la secció, el FC Barcelona ja és, segons la Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol (IFFHS), el tercer millor equip del món per darrere d’Olympique de Lió i Wolfsburg. I ho és amb un estil propi i un projecte sostenible. «L’objectiu després de la professionalització era que l’equip fos campió d’Europa cap a final de mandat, com estem ara, i per a això feia falta crear una sèrie d’estructures, treballar en el futbol base i fitxar jugadores que s’adaptessin a l’estil del club», explica Zubizarreta, recalcant que el més important era tenir en compte que no podien passar de zero a cent perquè «a diferència d’altres clubs, no volíem guanyar la Champions, volíem guanyar-la jugant d’una manera determinada».

Un xec d’El Corte Inglés

Per això van començar pel bàsic, que és el que no tenia una secció reconeguda com a part del FC Barcelona des del 2002 i que ja havia alçat diversos títols amb l’elàstica blaugrana. Les campiones de la Copa de la Reina de 1994 i 2011, les de la primera lliga en l’última jornada del 2012 i les dels doblets (Lliga i Copa) a les campanyes 2012-13 i 2013-14 jugaven en gespa artificial, entrenaven de nit, es desplaçaven per tot Espanya amb autocar i cobraven més una ajuda que un salari. Una cosa difícil d’entendre en un club multidisciplinari com el blaugrana, que havia passejat les campiones del 2014, que va premiar amb un xec d’El Corte Inglés i una prima de 5.000 euros per guanyar la quarta lliga consecutiva, pels carrers de la ciutat comtal al costat de l’equip masculí.

«Quan vaig arribar érem un ‘staff’ de cinc persones i ara som 18. D’un fisio hem passat a tres, d’un doctor a una doctora (vital per controlar el cicle hormonal de les futbolistes i evitar lesions com les temudes ruptures de lligaments encreuats) i, a més, ara tenim dos analistes, un delegat professional i dos entrenadors assistents. Es tractava de dotar l’equip de les eines necessàries perquè les jugadores creixessin, tant des d’un punt de vista logístic com a esportiu», insisteix Zubizarreta.

L’enveja de les pioneres

Ara entrenen al matí, mengen a La Masia, viatgen amb comoditat i cobren pel que fan. És a dir, tenen les mateixes condicions que els jugadors del club de futbol masculí, l’handbol, el bàsquet i l’hoquei. Carmen ho observa amb admiració. «La paraula és enveja, mai vaig pensar que el futbol femení podia arribar a això. Però encara queda molt per traçar per arribar al tracte igualitari».

La professionalitat els ha permès dedicar-se exclusivament al futbol i viure d’això. I, en això, el Barça ha sigut motor de canvi. Tot va començar quan el 2004 van decidir incorporar a la «galàctica» Maribel Domínguez, ‘Marigol’, que assegurava que volia jugar amb homes. A ella li va prosseguir l’arribada de Lieke Martense l’estiu de 2017. La neerlandesa, guanyadora del premi The Best de la FIFA aquell any, es va convertir en el primer fitxatge pagat en la història del futbol femení espanyol. El Barça va desemborsar 30.000 euros al Ronsegard suec i li va oferir una fitxa d’uns 100.000 euros anuals. L’aposta era real i va assentar un precedent. De fet, aquell mateix estiu, el conjunt blaugrana va pagar 50.000 euros a l’Atlètic de Madrid per Mapi León i va firmar el primer pagament per traspàs entre dos clubs espanyols.

Secció autofinançada

Dels 600 euros en primes que rebien abans de la professionalitat a sous que amb els patrocinis individuals poden arribar als 250.000 euros anuals en el cas de Martens. La marca Barça i els èxits aconseguits per les jugadores va permetre que la secció anés tancant patrocinis i es convertís en l’única no deficitària del club. Fa 10 anys que ja no depenen del que sobri del masculí. A més, l’estiu de 2019 van realitzar la gira americana amb el conjunt d’Ernesto Valverde. Una gira marcada per la decisió de fer-les viatjar en classe turista mentre ells anaven en bussiness però que va servir per tancar el patrocini més gran de la història del futbol femení. L’empresa americana Stanley Black&Decker va invertir un total de 3,5 milions per temporada. Des d’aleshores, elles han respost amb èxits. Dues lligues consecutives i quatre semifinals de Champions en els últims cinc anys. 

L’aposta per Cortés

Però el camí no ha sigut tan fàcil. «Quan ens vam convertir en professionals vam estar quatre temporades sense guanyar la Lliga. Ara mateix sembla que això no hagués passat, però va passar», recorda Zubizarreta. I llavors es va veure que l’aposta era ferma. «Sabíem que anàvem pel bon camí, només feia falta canviar la dinàmica». Per això van apostar per Lluís Cortés per substituir Xavi Llorens, que durant 11 campanyes va dotar a la secció de l’estil que s’ensenyava a La Masia i va establir les bases del conjunt que ha arribat a dos finals continentals.

El treball més important de l’actual tècnic va ser el reconvertir un grup que a la final de Budapest es va veure superat per l’Olympique de Lió. «Quan va acabar la final del 2019, les jugadores, el cos tècnic i jo mateix, com a director esportiu, vam decidir que volíem entrenar més i millor per regnar a Europa. I això era fàcil de dir, però molt complicat de fer». Dos anys més tard, només amb la incorporació d’Andrea Falcón, Jennifer Hermoso i Caroline Graham Hansen, són el rival a batre. I ho són amb les mateixes jugadores que es van veure superades en una final que va arribar «per sorpresa». La derrota les va impulsar a treballar més i això les ha convertit en invencibles.

L’exemple de Bruna Vilamala

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Perquè l’objectiu, insisteix Zubizarreta, «ha sigut sempre fer millors les de casa i, en cas de fitxar, no fer-ho per motius comercials. Perquè l’estil està per sobre de tot, no per posar-nos medalles, sinó perquè creiem que competim millor». El secret, així doncs, ha sigut dotar de condicions professionals unes jugadores que demandaven protagonisme. A elles i a les que venen per darrere, que ho fan amb avantatge.

«Jugadores com Bruna Vilamala (que ha irromput aquest any en la dinàmica del primer equip) fa 7 o 8 anys que entrenen en un entorn professional i coneixen l’estil Barça. Això, desafortunadament, no ho van poder fer Alexia, Vicky i companyia, però sí que s’han reinventat i millorat cada dia». El treball els ha portat a formar part de l’elit europea. Han respost amb escreix a l’aposta del club i ara volen tancar-la amb la primera Champions de la història del futbol femení espanyol.