Les mans del Barça femení

«El futbol femení s’està obrint camí. I està arribant a Barcelona. Tant és així, que una simpàtica senyoreta acudeix a nosaltres per sol·licitar-nos ajuda en el seu desig de completar una plantilla de bones jugadores», deia l’anunci que va llegir Mínguez. Es buscaven jugadores d’entre 18 i 25 anys. Ella, que no havia jugat a futbol en la seva vida, va decidir apuntar-s’hi.

«A mi això de jugar a futbol em va anar bé. Perquè antigament fins cap als 23 anys no eres major d’edat i no podies fer el que volies. Jo al març vaig complir els 23 i al novembre vaig llegir la nota en un diari que demanaven noies per poder fer un partit benèfic. I com que el meu pare ja no podia opinar sobre mi, vaig anar a apuntar-m’hi», afirma Mínguez.

Insults masclistes

La conversa entre les que fins aquesta setmana eren dues desconegudes flueix i Paños li revela que ella també va topar amb travetes quan va voler jugar al seu Alacant natal. «En la nostra època no va ser tan dur no poder jugar fins als 23, però si ens hem anat trobant amb situacions d’insults», diu. Els «ves-te’n a fregar» que sentia Mínguez el 1970 els sentia Paños fins «fa relativament poc». «A la meva escola no hi havia equips de futbol de noies, ni permetien que les nenes juguessin amb els nens. Però em vaig reunir amb la coordinadora i li vaig dir ‘és que jo he de jugar a futbol’. I em vaig barallar fins que em van deixar jugar-hi. I a partir d’aquí ja es va organitzar un equip de futbol sala femení i es va anar obrint una mica».

Mínguez no havia sentit improperis quan feia atletisme, però el futbol era fins a l’any del seu debut vedat privat masculí. «L’atletisme el consideraven més femení i el futbol, masculí. La gent d’aquella època assimilaven que el futbol era per a homes». No només en aquella època. El primer Mundial femení no va arribar fins al 1991, 71 anys després del masculí. «La societat fins aleshores era bastant masclista en aquest sentit i tenia catalogats els esports, igual que al principi la gimnàstica era cosa de dones», afirma Paños. «Amb tota la seva insistència perquè les deixessin jugar ara nosaltres som on som gràcies a elles».

Com els va passar a molts porters i porteres totes dues van començar sota els pals de mala gana. «Ens van posar a les 16 en fila davant del senyor Antoni Ramallets i el senyor César Rodríguez [dos mites blaugrana que es posarien al capdavant d’aquell nou projecte]. I ens van dir ‘tu a córrer’, ‘tu de defensa’, i quan Ramallets va arribar a mi va dir ‘tu, apa, a la porteria’. I jo, que havia fet atletisme, li vaig dir ‘a mi m’agrada córrer’. ‘No no, de portera, de portera’» explica Mínguez que li va insistir un dels més cèlebres porters de la història culer. Paños també va arribar al marc gairebé obligada. «A mi em va passar una cosa semblant. Vaig començar a l’escola barallant-me perquè em deixessin jugar a futbol i quan era a tercer o quart de primària fèiem la lliga escolar de futbol sala i jo era pràcticament l’única noia de la meva competició. Vaig començar de jugadora, però com que no hi havia ningú que es volgués posar a la porteria em van dir ‘tu que ets més gran, a la porteria’. I jo, ‘no’. I mira fins on ha arribat la broma», afirma amb un somriure una de les millors metes de l’actualitat.

Tot i que en principi no volien, van descobrir de seguida que se sentien a gust en els seus dominis. «Crec que tenia facilitat per fer de portera i mira que jo soc més de córrer», diu Mínguez. «Jo no soc gaire de córrer, crec que els porters i porteres és perquè córrer tampoc ens agrada massa», fa broma Paños. «Al final veus que hi tens més facilitat que en altres coses».

Mínguez no havia parat una pilota fins a 15 dies abans del debut al Camp Nou amb la Selecció Ciutat de Barcelona (embrió del Barça femení) contra l’Unió Centelles aquella tarda històrica. «Nosaltres vam començar ja de grans. Vosaltres jugueu millor que nosaltres perquè veniu amb una base de petites». «I les que vinguin en un futur jugaran millor que nosaltres –destaca Paños–. En el lloc concret de portera es necessita un treball específic i es veu molt la diferència de les noies que venen del formatiu amb la qualitat tècnica que tenen. La figura de l’entrenador de porteres jo l’he tingut, però moltes companyes no».

Referents

Els seus referents eren masculins, Mínguez aprenia de Ramallets i Sadurní, mentre que Paños es fixava primer en Casillas i després en Ter Stegen. Quan eren petites cap va poder veure futbol femení per la tele. Potser la portera del Barça d’aquí a 10 anys haurà tingut Paños o alguna una altra meta com a mirall.

La conversa corre al primer toc. Tiki-taka. I Paños se sorprèn al saber que s’entrenaven junts el Barça masculí i el femení, cada un en una meitat d’un camp. «¿Compartíeu camp? Ara això és impensable que passi». Mínguez li explica que no només això, sinó que fins i tot hi havia hagut algun flirteig i que alguna parella que havia sortit d’allà. De fet Imma Cabecerán, la jove que va convèncer Agustí Montal per crear l’equip femení, era la nòvia de Pau García Castany.

Tot i que s’entrenessin junts, la perspectiva de cobrar per jugar com ells aleshores era impensable. «No ens pagaven, però anàvem a hotels de cinc estrelles i viatjàvem amb tren i amb avió», diu Mínguez. «Nosaltres ara fem bastants viatges amb tren i amb avió, però fins fa pocs anys molts viatges eren amb autobús. Però la veritat és que poder viatjar amb avió o l’AVE pel que fa al descans és una comoditat enorme», afirma Paños.

Punts d’inflexió

«¿Què dius?», diu sorpresa al saber per què va haver de penjar Mínguez els guants, després de quatre anys i mig de carrera i a l’edat que té l’actual portera. «Quan vaig tenir nòvio i vam dir de casar-nos un any abans em va dir ‘bé, comença a pensar a deixar el futbol que tens mooooooolta feina per organitzar un casament’», afirma Mínguez.

El seu germà David va agafar el relleu familiar i va ser entrenador del Barça femení un parell d’anys. Cap dels dos podia intuir el creixement que tindria aquell projecte amateur. «No ens hauríem pensat la bona acceptació i triomf que hi ha hagut del futbol femení», afirma Mínguez.

Paños fa sis temporades que és al Barça i en aquest temps ha vist el seu creixement, en paral·lel amb l’equip blaugrana, que ha disputat dues de les tres últimes finals de la Champions i ha guanyat les dues últimes Lligues. «En els últims cinc anys hi ha hagut una diferència de creixement enorme. Els punts clau van ser el Mundial del Canadà, del 2014, quan es va veure que el futbol femení tenia ganxo, i també el Mundial de França 2019. Els mitjans de comunicació per èxits i coses s’han anat fixant en el futbol femení, però crec que això té un marge molt gran de millora», diu la meta il·licitana.

L’exportera del Llevant li explica que, malgrat les millores derivades del primer conveni, encara queda molt camí per fer i que no totes tenen ni de lluny la situació que es viu ara al vestidor barcelonista. «Estem en camí que les futures jugadores de futbol tinguin mínimes condicions i llargues èpoques de jugar a futbol i ser valorades com a tal. Perquè nosaltres som unes privilegiades per ser al Barça, però n’hi ha d’altres que ni de prop estan en condicions professionals».

Club pioner i motor de canvi

Notícies relacionades

D’un partit benèfic a la final de la Champions: la història d’un Barça campió

Champions femenina: el Barça se cita de nou amb la història a Göteborg

Totes dues coincideixen en la importància que ha tingut el Barça com a motor de canvi. L’equip va jugar al cèlebre partit del Camp Nou el 1970 amb prou feines dues setmanes després que es disputés el primer partit de futbol femení a Espanya. «En aquell temps les dones no podíem jugar a futbol. El Barça va ajudar en tot que tiréssim endavant. El senyor Agustí Montal més que ningú», afirma Mínguez. «El Barça és pioner i ha fet l’aposta més brutal pel futbol femení. I l’aposta de futur és més gran encara –diu Paños–. Em remeto als fets . Les quatre lligues seguides [entre el 2012 i el 2015], pioneres a arribar a finals de Champions, a fer el futbol femení professional. També perquè ens ho hem guanyat. Perquè tant vosaltres quan vau començar com nosaltres hem deixat empremta perquè s’hagi aconseguit tot».

View this post on Instagram

A post shared by Sandra Paños (@sanpanos)

¿Una altra heroïna en els penals?

Paños no vol acomiadar-se sense agrair-li de nou que posessin la primera pedra. «Totes nosaltres valorem tot l’esforç i implicació que vau tenir. Som aquí i ara gràcies al que vau iniciar al seu dia. Gràcies de cor per haver lluitat tant per l’esport que estimem». Mínguez somriu mentre mira enrere per última vegada, a aquell dia en què una dona va trepitjar per primera vegada la gespa del Camp Nou. «Nosaltres ho vam fer perquè la dona sortís una mica a l’espai. S’havia d’obrir una via a la dona perquè pogués volar». «I gràcies a això ara amb l’oportunitat de guanyar una Champions», afirma Paños. «I jo vull que ho aconseguiu. M’agradaria que el pròxim títol l’aconsegueixi una portera com vaig fer jo, ¿d’acord?», respon Mínguez amb uns ràpids reflexos. «Tant de bo, l’important és que portem el títol aquí. Tenim el recolzament dels aficionats del Barça i d’una altra gent d’Espanya perquè serà molt bo per al futbol espanyol, per al futbol femení. Espero sincerament no ser l’heroïna a parar els penals i que se solucioni abans. Però si s’ha de fer, ho faré», diu Paños en aquest trajecte de 50 anys de porta a porta.