20 anys sense l’estimat Urruti

Urruti perdura en el record com a personatge irrepetible, estimat per igual entre periquitos i culers, devoció gens fàcil d’aconseguir. Al cap i a la fi, va defensar la porteria de Sarrià i el Camp Nou de manera semblant, 120 partits oficials per bàndol, si bé només va actuar quatre temporades al servei dels blanc-i-blaus mentre que va ampliar full de serveis entre els blaugranes fins a completar vuit campanyes. Criat al Lengokoak, a Urruti no li va quedar més remei que posar un somriure a la vida davant la competència de categoria que va acompanyar el seu recorregut a la Reial Societat, on va topar contra un mite com Luis Miguel Arkonada. Traspassat a l’Espanyol, va enamorar els seguidors. Els seus xiulets per alertar la defensa, concentrar els companys en el joc i mostrar en cada aparició un personalíssim codi de com entendre el lloc sota els tres pals el van convertir en porter únic. No parava quiet al camp amb la mateixa facilitat que captivava en la vida civil gràcies a la seva senzillesa, humanitat i gran sentit de l’humor, sempre de broma. 

Fa exactament vint anys, quan encara no arribava a la cinquantena, Urruti va patir un accident de circulació passats dos quarts de quatre de la matinada. Tornava a casa després de veure la final de Champions amb uns amics a la zona de l’Ordal. Al volant del seu poderós Mercedes 320 E de 218 cavalls, sense portar posat el cinturó de seguretat, va topar contra una barrera de seguretat al quilòmetre 3 de la Ronda de Dalt, ja al terme municipal d’Esplugues de Llobregat. Va tenir la desgràcia de sortir disparat del cotxe malgrat que l’airbag es va activar i va morir gairebé a l’acte a conseqüència de greus ferides. 

La notícia va causar commoció més enllà del món futbolístic. Els mitjans de comunicació van publicar, amb tota mena de detalls, fins i tot en excés, els detalls del succés i es va generar un ampli debat social sobre l’imprescindible ús del cinturó de seguretat per salvar vides. Per desgràcia, la popularitat de la víctima va conscienciar els qui encara dubtaven de tal complement o no solien a utilitzar-lo al volant. La seva legió d’amics i admiradors van sentir la notícia com si es tractés d’algú molt pròxim. La gent, així, en eteri concepte a l’engròs, el considerava noble, extravertit i barallat per ADN amb qualsevol indici de negativitat. 

Arkonada i Zubizarreta

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Quan el Barcelona va decidir reforçar-se amb Andoni Zubizarreta sota l’argument que el jove porter de l’Athletic assegurava una dècada de continuïtat, Urruti va assumir la suplència sense un mal gest, encaixant el cop molt millor que la majoria d’aficionats barcelonistes, gens disposats a abaixar-lo del pedestal. Javier era un porter de garanties que hauria obtingut moltíssima més projecció si no hagués coincidit amb Arkonada, del qual va ser sempitern suplent a la selecció espanyola. Amb ‘la Roja’ amb prou feines va arribar a cinc titularitats, número molt menor al pertinent per a la seva categoria.  

Urruti va ser un dels porters amb més carisma en la llarga trajectòria històrica del FC Barcelona i del RCD Espanyol, digne integrant d’un hipotètic i selecte club en el qual amb prou feines tindrien buit Ricardo Zamora, Ferenc Plattkó, Antoni Ramallets o Tommy N’Kono. Prova inequívoca de la seva gran categoria, humana i futbolística, és que continuem recordant-lo amb afecte de manera pràcticament unànime dues dècades després del seu prematur i tràgic adeu.