Messi s’acomiada del Barça entre llàgrimes

 Una vall de llàgrimes va negar l’Auditori 1899. Brollaven des de l’estrada, amb un Lionel Messi incapaç de contenir-se, amb els convidats abaixant el cap per aplaudir i dissimular entre tots el drama i la plorera, i desenes d’aficionats compungits que es van amuntegar a l’estadi, enyorant-lo ja en l’últim viatge al Camp Nou.

No va ser un comiat tan multitudinari com es mereixia un futbolista que porta 21 anys al club, 17 al primer equip. Ni tan gloriosa com podria haver sigut coincidint amb la conquista d’un gran títol. Però va ser trist i emocionant com correspon a l’adeu del jugador més gran de la història del FC Barcelona.

«És el moment més dur i difícil de la meva carrera. Això ja no torna. Això és el final», va verbalitzar Messi quan va poder, tornant-se a ofegar al pensar en què quedava enrere: 21 anys de vida a Barcelona, 17 jugant al primer equip del Barça, 778 partits disputats i 672 gols marcats, 35 títols alineats en un lateral de la sala, davant el lloc que es va reservar per a tots els seus companys i poguessin comprovar quina ha sigut l’aportació del capità.

El començament de tot

El moment més dur era l’últim. Malgrat les lesions, malgrat les derrotes, malgrat els disgustos. Però el millor, entre trofeus, golejades, festivals, doblets i sextets, riures i rialles, va ser el primer. «Quan vaig debutar. Va ser el començament de tot, un somni que es va fer realitat i el que va venir després va ser meravellós», va explicar, trencat. Sense amagar la seva tristesa i abatiment, condemnat a un final en família. «M’hauria agradat acomiadar-me al camp, sentint l’última ovació amb el meu nom», va confessar.

S’ha acabat. De mala manera, amb la ruptura, i bones formes, amb educació i un funeral per cerimònia. Obrint l’auditori, contravenint la voluntat dels serveis mèdics i sobrepassant l’aforament. Amb tota la plantilla a la seva esquerra, més el cos tècnic i dos excapitans com Carles Puyol i Xavi Hernández, en terres catalanes entrenat amb l’Al-Sadd de Qatar, van assistir a la vetlla vivent; amb la seva dona Antonella i els seus tres fills a primera fila, absents els pares i els germans de Leo, amb Joan Laporta i els vicepresidents i més directius darrere, i les parelles d’Alba, Busquets i Pepe Costa, el nucli dur de pròxims. Trencat al veure el que tenia davant i el que deixava darrere, amb un kleenex d’assistent a la mà. 

Entre tots la van matar

«He fet tot el possible per quedar-me. Havia rebaixat la meva fitxa un 50% i havíem tancat el contracte. Estava tot acordat, ja ho va dir el president. Però el club té un deute molt gran, no es vol endeutar més i se’n va adonar que no es podia fer pel tema, a més, de LaLiga, que no ho permetia», va resumir Messi, amb un discurs molt semblant al de Joan Laporta, que va comparèixer divendres. Una versió moderna de l’entre tots la van matar i ella sola es va morir.

No hi va haver retrets i, en tot cas, es van dissimular. Messi no va desmentir el president tot i que deixés el dubte en l’aire al deixar caure «jo sí que he fet tot el que he pogut» i remarcar que desconeixia quin era «l’entramat» de LaLiga, l’impediment de l’organització de Javier Tebas, per reinscriure Messi.

Potser van ser les dues fórmules rebutjades que va plantejar el Barça, o que la patronal no es cregués que Messi, amb un contracte registrat de 160 milions anuals, es reduïen el primer any, a 20 milions més 30 de prima de fitxatge. El jugador va negar que dimecres, al tornar d’Eivissa per firmar dijous, se li plantegés una altra rebaixa del 30% i es precipités la ruptura.

 «Ho he posat tot de part meva»

«No puc dir més res, ho he posat tot de part meva», va insistir, sense voler deixar en evidència ningú. Messi acceptava reduir-se el sou a la meitat, una rebaixa que altres companys han rebutjat. El límit salarial no el trencava només ell, sinó la suma de tots els contractes de la plantilla, desfasats.

La directiva de Laporta no ha sabut articular una proposta que blindés la continuïtat de Messi, des que va prendre possessió al març, com va prometre el president. L’herència nefasta de Bartomeu, amb el deute bestial que ha deixat, lligant de mans i peus al seu successor, i la intransigència de Tebas a aplicar la flexibilitat comptable suggerida per la FIFA i a la UEFA a conseqüència de la pandèmia, van instal·lar Messi davant la porta. Se’n va per poc temps. Per tornar quan es retiri «per fer el que sigui» al Barça, «el club que estimo», impregnat de «la humilitat i el respecte» que se li han inculcat des dels 13 anys.

Promesa als nens

Quaranta minuts va estar dalt la tarima. Sol. Assumint el tràngol. Plorant des del primer segon, sobrepassat per les emocions més que per la falta de paraules, incapaç encara de preparar un discurs des de dijous, «fent voltes sobre què dir», quan ningú contemplava l’adeu. Ni ell, per descomptat.

Notícies relacionades

Messi s’acomiada dels seus amics amb un sopar a casa seva

Laporta, credibilitat davant el fracàs

«L’any passat sí que me’n volia anar. Quan es va armar l’embolic amb el burofax, sabia el que havia de dir. Però aquest any, aquest any... estàvem convençuts de seguir aquí a casa nostra, que és el que més volíem, disfrutant d’aquest club, de la nostra vida quotidiana aquí, que és meravellosa», van ser les primeres frases que va encadenar.

Fa un any, els seus fills, «tres nens catalanoargentins», van plorar més que el pare quan els va comunicar que se n’anaven. Aquesta vegada era al revés. «Tornarem aquí, perquè és casa nostra, perquè així ho he promès als meus fills». Hola, Leo.