Koeman: «El Barça d’avui no pot jugar com fa vuit anys»

En un Camp Nou on la gent ja ha desertat, van quedar lliures gairebé 13.000 localitats que podien haver accedit, va retornar un futbol rústic, primitiu, que faria remoure qualsevol fonament ideològic culer. I el remou de tal manera que danya la vista. Fa mal veure Luuk de Jong rematar a un metre de la línia de gol. Fa mal perquè físicament era molt més complex que la pilota marxés a la grada, com va marxar.

Fa mal a la vista encara que gairebé l’última mitja hora d’una nit anguniosa s’acabés amb un doble davanter centre: l’autèntic (Luuk de Jong) i el postís (Gerard Piqué). No hi havia més recursos demostrant el viatge als antípodes, al futbol del segle XX. Però no de finals del segle XX. Més aviat de l’inici.

I allà, en aquests escenaris tenebrosos, va emergir la figura del veritable nou que va tenir el Barça. Un noi jove, uruguaià ell, dotat d’una personalitat tremenda, capaç de jugar a camp obert, tenint més de 50 metres a la seva esquena, sense sentir cap por en una nit caòtica. Fins i tot va tenir Araujo la rebel·lia de convertir-se en un extrem dret, ja en el temps afegit, amb una centrada superba on Piqué no va arribar a temps per remuntar un partit que va perdre el Barça des de l’inici.

Gairebé abans de sortir al camp, com si no entengués el valor d’un partit que sotmet Koeman al tribunal popular per moltes raons. I totes argumentades per a desgràcia seva, sobretot davant la mirada cada vegada més crítica i exigent de Joan Laporta. Un president crescut i educat en el cruyffisme, a qui nits tan anticulturals li remouen l’estómac. I molt més. Però la Lliga, amb la visita a Cadis dijous vinent, potser no li deixa temps per prendre decisions. 

Tot i que, com diria Núñez, quan estava tramant l’adeu de Cruyff (1996), s’està carregant de raons. Perquè hi ha coses que l’actual president no pot entendre. Ni tolerar. No hi va haver recursos per esquivar el Granada que va començar el partit disfrutant del Camp Nou, aprofitant la debilitat en un córner.

54, un rècord de centrades

Cada pilota penjada a l’àrea, i en van ser 54, xifres de rècord, era una punyalada en el vell i exitós estil blaugrana que ja no existeix. Era l’únic recurs. Com que Koeman no tenia davanters va acudir a tres torres (Araujo, De Jong i Piqué) per dessagnar-se amb tal estrèpit que li costarà recuperar-se. Va entrar Gerard per jugar de nou, sent el neerlandès al camp ja des de l’inici de la segona part. No hi havia més registres. Era el primer i l’últim, amb Laporta al camp veient, a més, sortir Riqui Puig, una de les apostes estratègiques del club. I del president.

Abans, fa uns anys, era la passada. Ara, és el centre. En el seu moment va ser control, velocitat de pilota i circulació tan ràpida que el rival era incapaç de tapar tant esvoranc d’aigua. En nits tan dramàtiques cada pilota a l’olla (utilitzant l’expressió del segle passat com el futbol del Barça) era una punyalada al cor culer. Se sabia i s’intuïa que la vida sense Messi seria terriblement dura. ¿Dura? No, duríssima. Però no es podia imaginar que la realitat seria tan cruel amb un equip i un club que presumeix de ser més que un club. Però ara mateix no és un equip. Prou en té amb ser un club. I gràcies.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Abans, ja fa molts anys, el Barça tenia un estil. Jugava amb frac i la pilota viatjava elegant per tota la prada del Camp Nou. Ara, no obstant, és un objecte volador no identificat, al qual es tortura a puntades de peu menyspreant-lo com si fossin unes escombraries. I ho era per al Barça. O l’equip que va portar la samarreta del Barça. Fins i tot Koeman ho va admetre. «Una vegada més, el Barça d’avui dia no és el de fa vuit anys. No hi ha profunditat, cal buscar altres maneres», va dir el tècnic. «Perdoneu-me si no m’enteneu. La culpa és meva», va recalcar Koeman.

«Si veus la llista, si veus els convocats, ¿què s’ha de fer?», va comentar el tècnic. «¿Jugar al tiqui-taqui on no hi ha espai?», va afirmar després, per justificar la decisió de canviar de sistema. Va començar amb el 4-3-3 i després va apostar pel 4-2-3-1, amb llibertat per a Coutinho, i va acabar amb aquest doble nou (Luuk de Jong i Piqué) fins que va arribar el tercer davanter centre, el noi que va aixecar tot un estadi quan va assistir a les puntades de peu i més puntades de peu a un estadi. Amb la fe d’Araujo no n’hi va haver prou.