La colla d’Ansu; la llavor de Koeman

I es va sentir orgullós al comprovar que Nico passava tranquil la pilota a Busquets com si portessin tota la vida junts, bressant ja Araujo com un dels seus perquè sent en aquesta empenta uruguaiana una cosa que ja donava per perduda amb el pas del temps. No oblidava l’univers culer que cada galopada de Mingueza, per feble que fos el rival, que ho era, insuflava energia a un equip deprimit i a un club turmentat, al qual el somriure, tot i que efímer de Riqui Puig, també li prova bé. És la colla d’Ansu i la llavor que va deixant Koeman, discutit com sempre, en un Barça que com que no té ni un euro per reforçar-se ha girat la vista cap a la Masia.

O en realitat cap al talent jove perquè no tot s’ha format exclusivament a la fàbrica blaugrana. Un talent que sempre ha estat allà, tot i que la porta del Camp Nou no s’hagi obert amb tanta facilitat com en aquestes últimes setmanes (Nico, Gavi, Demir, Balde…). Una porta que va esfondrar de forma estrepitosa Ansu amb només 16 anys arrasant (agost del 2019) amb tots els rècords de precocitat.

Una porta oberta per necessitat i, alhora, per convicció, com ja es va demostrar la temporada passada quan el tècnic va confiar i de manera entregada en Pedri, un desconegut jugador del Las Palmas, amb tot just 17 anys, que va passar per davant de jugadors com Pjanic, Sergi Roberto o Riqui Puig, entre d’altres.  

La llum que irradia Ansu no pot ocultar el que hi ha darrere. El davanter va firmar una màgica reaparició en el Camp Nou, demostrant la seva fortalesa mental després d’estar 323 dies lesionat. Més enllà del seu gol, un símbol del que és Ansu (determinació per robar la pilota, màgia a la ruleta, velocitat en la carrera i contundència en el xut amb la dreta sec, furiós i precís), va desprendre un halo d’esperança que va transformar l’equip.

Canviar el paisatge

Del pessimisme de Cadis, amb el futur de Koeman esgotant-se, a l’explosió d’alegria en aquest 3-0 al Llevant, supeditat tot, per descomptat, al complicat examen europeu davant el Benfica, unit a la visita al Metropolitano per enfrontar-se a l’Atlètic, el campió.

Però el Camp Nou, igual com el Barça, viu al dia, i necessita moments d’entusiasme. Per efímers i fugaços que resultin. La continuïtat del tècnic continua sota sospita, però, passi el que passi, en els pròxims mesos allà haurà deixat una llavor per al pròxim entrenador. Sigui Xavi, sigui Robert Martínez o sigui qui sigui.

«Hem avançant el post-Messi dos anys», va proclamar Joan Laporta, el president del Barça, quan va veure partir l’estrella que ha aguantat l’equip, i el club, en els tres últims lustres fins a portar-lo al cim. El post-Messi és apostar per la gent de la casa, procedent de tots els llocs en un viatge que ja va emprendre després d’una altra dura travessia pel desert (1998-2003). 

Barreja de camins

Llavors, coincidint curiosament amb l’arribada de Laporta a la presidència en el seu primer mandat, van emergir talents nacionals (Iniesta, d’Albacete), catalans (Xavi, de Terrassa) i de fora del país, però format a la Masia (Messi, d’Argentina). Ara, la història es repeteix. Pedri no ha trepitjat aquest lloc, però s’ha instal·lat al Camp Nou amb una autoritat insultant.

Ansu (Sevilla) i Gavi (Betis) signifiquen la detecció del talent jove, que després es modela i poleix a Barcelona, capaç com és de trencar totes les barreres. Ni han trepitjat el Barça B, prova de la seva enorme qualitat i personalitat trencant així velles teories de prudència amb l’ascensor al primer equip.

Araujo, captat en un equip uruguaià que no és dels grans (Rentistas) al seu país, és una altra prova dels camins que ha escollit el club blaugrana per injectar qualitat. En idèntica situació es troba, per exemple, Demir, un jove austríac, cedit pel Rapid de Viena, que tampoc ha trepitjat l’Estadi Johan Cruyff amb el Barça B.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Són apostes barates i atrevides per a un equip que ha perdut Messi, el cor, amb el qual ha bategat pràcticament des del 2003. Va marxar sense voler anar-se’n perquè el temps se li escorria i se li esgotava abans d’acompanyar aquesta colla d’il·lusionants joves que han connectat a la primera amb el Camp Nou perquè són seus. I els senten seus. És la colla d’Ansu, que disfruta de la pressió de lluir el 10 i se’l veu feliç, gens contaminat. I és la llavor de Koeman.