Aquest és l’ideari futbolístic de Xavi Hernández: «Represento un estil»

¿Què sent a l’estar en el Dream Team de la Pilota d’Or? 

Com pot imaginar, un orgull increïble. És un reconeixement per a tota la vida. És més que una Pilota d’Or. Figurar a l’onze inicial encara em posa la pell de gallina. Ho vaig saber pel meu germà Òscar. ‘Enhorabona, tio’, em va dir. ‘Estàs a l’onze de la història de France Football’. ‘Què dius, nano!’, li vaig respondre. Al·lucinava, estava sense paraules. Maradona, Messi, Ronaldo, Beckenbauer... i jo allà, entre ells. Cracs que han sigut ídols, referències mundials. No sé si és excessiu, però ho sento com una meravella. Estic molt agraït que m’hagin votat.

¿Quines qualitats creu que li han valorat? 

Les que jo vaig poder tenir, però crec que han valorat més el que jo representava. Com a representant d’un estil, de l’estil de joc del Barça, de la millor generació de la història, i la millor generació de la selecció espanyola. És espectacular. Estic emocionat encara. 

¿Sí? ¿Sent que representa un estil? 

D’alguna m’han escollit com a representant d’un èxit col·lectiu del Barça i de la selecció. Els periodistes deuen haver pensat que hi havia d’haver un futbolista espanyol. La selecció va encadenar Eurocopa, Mundial i Eurocopa, i entre el Barça i el Madrid han sumat vuit Champions en onze anys.

Ha sigut escollit com a centrecampista defensiu. Davant de Busquets, Gerson, Guardiola, Pirlo, Schuster, Xabi Alonso...

Ser recuperador no era la meva principal qualitat, però sí que era intuïtiu i tenia sentit posicional. Recuperava pilotes perquè l’equip exercia la pressió molt alta i si saps interpretar l’acció... És evident que les meves virtuts no eren defensives, sinó crear joc, intentar pensar abans de rebre, com atacar... és el que deia Cruyff. M’he passat la vida pensant. Soc fill del cruyffisme i n’estic orgullosíssim. Fill d’una manera de jugar molt tècnica, d’entendre el joc. Es juga amb els peus i es pensa amb el cap. No represento ni la força, ni la fúria ni l’agressivitat, sinó la comprensió.

¿El vertigen és per l’elecció per si mateix o al repassar la resta de l’equip?

Sento vertigen més pels companys. ¡Si dels cinc mites n’hi ha dos que no hi han entrat, que són Cruyff i Di Stéfano! Ni Zidane, per exemple. Quan fas un onze acabes sent injust. Un títol individual en un esport col·lectiu enclou una petita injustícia. Estar repartits en demarcacions m’ha beneficiat. Ha sigut un petit avantatge, tot i que he quedat davant de Guardiola, Pirlo, Busquets, Alonso... En una votació oberta no estaria entre els onze millors, igual seria el 30è.

Vostè proclama que el talent guanya sempre.

El talent, la constància... No ho vaig tenir fàcil quan començava. Hi havia moltes crítiques. Vaig haver de creure molt en mi mateix.

Però ara es parla molt de la condició física.

També és important. Potser jo era el que més corria de l’equip, amb 11 o 12 quilòmetres per partit. A la final del Mundial en vaig fer 15 amb la pròrroga. Et veuen petit, com Iniesta i Messi, però pots ser un animal físic. Mira Roberto Carlos o Dani Alves. No cal que siguis un tio de dos metres. La gent confon el vigor i l’envergadura. L’important és la comprensió del joc.

¿Fins a quin punt aquest joc és o serà més físic?

És difícil que sigui més físic. El que sí que es pot entrenar més és el talent, perquè cada vegada passen menys coses de qualitat en un camp de futbol, i al final el talent marca la diferència. També es pot treballar més l’aspecte psicològic. En la qüestió física tothom es prepara més o menys igual. Però el talent, la comprensió del joc, sempre és millorable.

¿En els nens?

¡A qualsevol edat! Si aprens coses als 30 anys, per què no les ensenyaràs als 12 o als 14 anys? Tot és millorable i entrenable, independentment de l’edat. ¡Si m’ha passat a mi! Per exemple, un exercici d’entrenament on hi ha una presa de decisions, si es va practicant, aquesta presa de decisions cada vegada serà més ràpida i més encertada.

Ha dit que se sent fill de l’escola de Cruyff.

Totalment. I molt orgullós de ser-ho. Va ser qui va canviar la història del futbol, perquè els èxits del Barcelona van generar aquest canvi en el futbol modern amb el joc de posició que practiquen molts equips. La majoria vol ara tenir la possessió de la pilota, sortir jugant des del darrere, amb la pressió alta... són característiques de Cruyff de fa 40 anys. A part dels genis com Messi, Maradona, Ronaldo, tots som fills de Cruyff. Així també es poden guanyar Copes d’Europa.

¿L’Al-Sadd practica el joc de posició? ¿És ensenyable o tornem a la necessitat de tenir talent?

Tot és entrenable. Si tens tios com Cazorla és molt més fàcil. Pel que ensenya i perquè un que no tingui el seu nivell, se li acostarà. Si Cazorla hagués jugat al Barça tindria consideració de crac mundial. Hi ha entrenadors que prefereixen no tenir la pilota. Jo prefereixo tenir-la; si no la tinc, pateixo.

¿En el dilema entre el sistema o les idees...

La idea, la idea és el principal. El sistema el canvio molt. De vegades jugo el 4-3-3, vaig utilitzar el 4-2-3-1, aquest any faig servir més el 3-4-3 per tenir superioritats al centre del camp... La idea és el que marca l’estil. Es pot guanyar de qualsevol manera: en un contraatac, amb el 20% de possessió, amb una jugada d’estratègia.... Per això és tan gran el futbol. És addictiu. El més savi del món pot vaticinar una cosa i en passa una altra. De vegades el resultat és tan injust...

¿I la frontera entre l’espectacle i el resultat?

De vegades has jugat un partidàs, perds per 1-0 i parlen de fracàs de tal equip. Tots juguem per obtenir resultats, tots. Però has d’analitzar una mica més enllà. Han fet fora entrenadors per una derrota injusta. Home, espera’t una mica... En aquest tema parlaríem de com decideixen els dirigents, la influència de l’afició, de com pressiona la premsa...

A Koeman l’han criticat per posar Umtiti en el minut 89 per protegir l’1-0 davant el Llevant.

És comprensible. Pots posar un defensa i no canviar les teves idees. Guardiola, per exemple, hi posava Keita i movia Iniesta a l’extrem, però això no significava que anéssim a defensar. Era un recurs per tenir més possessió.

¿Ho faria vostè?

Clar. Al final defenses un resultat. No és el mateix una substitució en el minut 50 que en el 90. Saps que et penjaran pilotes, que cal lluitar-les per dalt i que has de guanyar els duels. El Barça, el futbol, és això: d’entrenador que pren decisions només n’hi ha un. Deixi’m dir-li, de passada, que el millor que tinc és el meu equip, els meus ajudants del cos tècnic.

Sap que el seu nom sona com a futur entrenador, almenys de dues candidatures.

Mai ha amagat que entrenar el Barça és el meu somni. M’agradaria, però no sé quan es donarà ni com. Ara estic disfrutant molt a Qatar, ens va molt bé, és una experiència enriquidora. I aquí també hi ha pressió. L’Al-Sadd és com si fos el Barça, estem obligats a guanyar sempre. Compte: no em postulo per ser entrenador del Barça i, a més, cal respectar Koeman, que és un gran de la nostra història.

És un pilar de Víctor Font, i Joan Laporta també pensa en vostè.

Soc un actiu del Barça i no vull ser proactiu de cap candidat. Tinc amistat amb tots dos i els desitjo el millor a tots dos, els estimo molt a tots dos. Amb Font he tingut molta relació en els últims cinc anys, en els quals hem parlat del futur del Barça i de les seves necessitats a nivell esportiu. I amb Laporta, que no he sabut que es presentava fins fa poc, tenim molta sintonia. Ha sigut el millor president que he tingut al Barça.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

¿Votarà?

No podré venir a votar. Només espero que guanyi el millor. Si el president del Barça, qui sigui, em necessita, sempre hi seré. Com Bartomeu, que em va trucar i li vaig explicar la meva situació personal i professional. Sempre estaré predisposat a escoltar, a ajudar el futur president, però ara l’entrenador és Koeman i es mereix crèdit i temps.