El Barça-Madrid femení, rècord d’assistència mundial amb 91.553 aficionats

Fins a 91.553 persones es van reunir a l’estadi blaugrana per assistir al Barça-Madrid de la Champions femenina. A Europa mai hi havia hagut tanta gent veient un partit. Va superar el registre dels Estats Units i amb motiu d’un Mundial, que ja data de 1999. La del 30 de març del 2022 és una nit per a la història a la llar culer, que ha assaborit cada segon d’aquest pas a les semifinals.

Aquests milers de persones somreien, conscients que estaven assistint a una cosa única. Un partit mai vist abans. Un partit que no ha de ser el cim de res sinó «l’inici d’una nova era», com va augurar Alexia Putellas, la millor jugadora del món. Una era en què van acabar fent l’onada després d’una reacció superba del Barça al gol de Zornoza (1-2). En tot just 10 minuts, les blaugranes van firmar tres gols que van remoure els fonaments del vell Camp Nou provocant fins i tot l’onada.

Embussos i col·lapse

I això que la ciutat es va col·lapsar de tal manera que va provocar uns embussos interminables en la proximitat de l’estadi, demorant l’arribada al partit, que estava envoltat d’un halo especial com va demostrar el fet que no es portava ni mitja hora i ja s’havia cantat ‘a cappella’ l’himne del Barça un parell de vegades, amb mosaics sorgits de forma espontània des del cor de l’afició culer.

El Camp Nou va necessitar gairebé 40 minuts de joc per reunir els milers de persones que anaven en processó sentint-se actors principals d’una tarda per a la història, amb un ambient espectacular, que transcendeix molt més del que és purament esportiu. És el futur. Ja ha arribat.

𝐓𝐨𝐭𝐬 𝐮𝐧𝐢𝐭𝐬 𝐟𝐞𝐦 𝐟𝐨𝐫ç𝐚 🔵🔴🥳 pic.twitter.com/LCZdMrgBcd

— FC Barcelona Femení (@FCBfemeni) 30 de marzo de 2022

I en el minut 67, ja amb 4-2 per al Barça, l’estadi va rescatar la seva versió més creativa amb un càntic mai sentit abans. «¿On ets Florentino? ¿Florentino, on ets?». Ni rastre del president del Madrid a la llotja, on Joan Laporta va estar acompanyat per Pere Aragonès, el president de la Generalitat. Fa una setmana, Florentino Pérez tampoc va ser a Valdebebas, la ciutat esportiva madridista, en l’1-3 de l’anada.

El cel era blau sobre el Camp Nou, com si volgués respectar la magnitud de l’esdeveniment. Poc acostumat com està aquest vell temple, construït el 1957, obligat a una urgent i veritable reforma perquè el pas dels anys, més de mig segle, l’ha deteriorat.

De l’Imma a l’Alexia

Però tot i així, vell i gastat com està, es va emocionar perquè mai abans havia disfrutat d’un partit com aquest. Un Barça-Madrid de la Champions femenina. Un Barça-Madrid de dones honrant l’agosarada, revolucionària i singular idea d’Imma Cabeceran, la jove de 18 anys que el novembre de 1970 va trucar a la porta del despatx d’Agustí Montal, llavors el president del Barça. «Vull que hi hagi un equip de dones», li va dir sense saber com ni quan ho faria.

Un mes després, el Nadal de 1970, ja en els anys finals del franquisme, jugaven de blanc –el club no les va deixar ni portar els colors blaugrana ni l’escut, tot i que elles, tossudes i obstinades en el seu somni, van aconseguir que les mitges almenys sí que tinguessin el blaugrana que entroncava amb la cultura de l’entitat– el primer partit que trencava el veritable sostre de vidre.

Amb l’atreviment de l’Imma va començar tot, però sense la indestructible força de voluntat de Núria Llansà, presidenta, entrenadora, directora esportiva, psicòloga, mare i companya, que va aguantar la inacabable travessia pel desert de la incomprensió i els insults, a més del menyspreable rebuig general, res del que ha passat aquesta tarda al Camp Nou hauria tingut lloc.  

L’Imma va començar aquesta descomunal obra, la Núria li va donar vida quan tots l’empenyien cap a la desaparició i l’Alexia, que ha proporcionat l’embranzida universal i planetària a l’empenta d’aquelles pioneres, queden unides per aquest fil argumental que en el duel contra el Madrid va arribar a la màxima expressió. Era un partit irreal. Ni tan sols somiat.

«¿Imaginar-s’ho? No, perquè en aquest estadi només veia jugar homes. Sabia que podia jugar a futbol, però veia inaccessible aquestes dimensions», va admetre Alexia Putellas, Pilota d’Or, inquieta i nerviosa, trobant, un altre cop, que vivia en una pel·lícula per a la història. «Això pot marcar un abans i un després en el futbol femení», va pronosticar la talentosa jugadora que ha arribat a la perfecció amb la pilota entre els seus delicats peus.

L’immens altaveu del Camp Nou

No es va equivocar. Res serà com abans. Ni de bon tros. «El Barça és el club més gran i té aquest altaveu», va anunciar Alexia, mentre les jugadores del Madrid, per qui el Bernabéu continua sent, de moment, un vedat tancat, sortien pel túnel dels vestidors mirant sorpreses el que tenien al voltant. Un majestuós i vell estadi, capaç de reunir 100.000 persones, però que buit imposa encara més.

Es feien fotos per recordar la tarda que van trepitjar per primera vegada la gespa d’un camp tan immens. Fins i tot feien vídeos. I alguna fins i tot corria celebrant un gol fictici. Quan el Barça va sortir a escalfar, ja hi havia més de 10.000 persones a les grades. Encara quedava una hora perquè comencés el partit. Al sentir per l’estrident megafonia de l’estadi el nom d’Alexia Putellas va retronar una ovació.

Amb el partit ja arrencat, centenars de persones corrien pels voltants de l’estadi perquè arribaven tard. I no volien perdre’s res del que estava passant dins, amb un partit ple de màgia, emergint el mosaic de ‘More than empowerment’ (més que empoderament).

Amb Xavi i Puyol a la llotja del Camp Nou, on no deixava d’arribar gent, el partit adquiria un to més emocionant després del gol de Mapi León (1-0, m. 8), igualat immediatament pel penal marcat per Olga (1-1, m. 16). Acabada la primera part, amb aquesta igualada al marcador (1-3 en l’anada per a les blaugranes), va començar a ploure sobre l’estadi, com el monumental golàs de Claudia Zornoza (1-2, m. 48) des de 45 metres, igualat ràpidament per Aitana Bonmatí (2-2, m. 51) amb un precís xut amb l’esquerra, simbolitzada la seva alegria amb la de milers de culers i el 14, que va ser de Cruyff, a l’esquena.

Notícies relacionades

El clàssic femení, un partit quàntic

El Barça de Flick treu bona nota

Tot i que Claudia Pina, amb un altre xut amb l’esquerra meravellós, tot i que va semblar que volia centrar, va fer posar dret el Camp Nou en uns minuts màgics (3-2, m. 55) i va tornar a emergir el mosaic, i va retronar una altra vegada l’himne, i just després el públic va utilitzar la llanterna del mòbil com a font de llum per provocar una altra imatge per al record.

Faltava, és clar, el gol d’Alexia (4-2, m. 62) perquè la festa fos encara més rodona, per molt que la pilota entrés dolçament després que Misa, la portera del Madrid, veiés com se li doblegaven les mans. I el Camp Nou més festiu que es recorda dels últims anys va corejar el nom d’Alexia. Però amb quatre no n’hi havia prou. Va arribar el cinquè de Graham Hansen en una furiosa segona meitat plena de futbol i emoció (5-2, m. 70)