Melanie Serrano, símbol d’una travessia dels barracons al glamur

Jugava el Barça femení i hi era, com sempre, Melanie Serrano, testimoni directe de la prodigiosa transformació que ha viscut un equip, marginal primer dins el club (hi va entrar el 2002), sense gaire arrelament (entrenaven i jugaven de forma anònima, i fins i tot van baixar a Segona Divisió), transformat ara en la bandera de la modernitat barcelonista capaces com han sigut d’omplir dues vegades el vell Camp Nou (ni un clàssic Barça-Madrid d’homes ho ha aconseguit aquesta temporada) i que aquest dissabte arriba a la seva segona final de Champions consecutiva.

Però el record d’aquests complexos anys de misèries i dificultats no s’apaga. No per elles. No fa falta ni recordar-los el rival. Se’l saben de memòria. El pas del temps no ha debilitat la seva memòria. «Sí, va ser l’Arsenal. Vam perdre 0-3 o així, ¿oi?», diu Marta Unzué, una de les històriques del club, ara jugadora de l’Athletic, pel qual acaba de renovar fins al 2023.

Hi havia gent. Molta gent en aquest partit. Gairebé set vegades més dels que solien acudir als partits disputats a la ciutat esportiva de Sant Joan Despí. «Aleshores eren moltes persones per les que solien venir a veure’ns», explica la futbolista navarresa. «No recordo ara si va ser el nostre primer partit al Mini. Nosaltres jugàvem a la ciutat esportiva i venien 200 persones. No moltes més. Ara igual es veu que és poca gent, però llavors eren bastants aficionats», diu orgullosa perquè van aconseguir reunir 1.354 espectadors.

«Per nosaltres va ser un somni. Vam sortir al camp i quan vam veure tanta gent, vam pensar: ‘¡Guauu!’ A nosaltres només ens venien a veure familiars i amics», recalca l’Ani. Ara s’espera que més de 10.000 aficionats viatgin aquest cap de setmana a Torí. I això que una hora i mitja abans del partit (el dimecres 26 de setembre del 2012) havia caigut un ruixat sobre Barcelona.

Però tot i així, aquests 1.354 seguidors que van anar a l’estrena en la Champions superava l’assistència de quatre partits del Barça B de la temporada anterior a Segona A. Llorens va treure aquest onze: Esther Sullastres; Laura Gómez, Meli Nicolau, Marta Unzué, Melanie Serrano (Ani Escribano, m. 58); Miriam Diéguez, Virginia Torrecilla, Alexia Putellas (Laura Gutiérrez, m. 77), Marta Corredera, Sonia Bérmudez i Carol Férez (Olga García, m. 58).

«Allò era la Champions, allò ja era una altra cosa, no va ser dur. El camí, sí», afirma Marta Unzué assumint que quan els va tocar l’Arsenal sabien que seria «molt difícil i supercomplicat perquè tenien molt bones jugadores, acabaven de guanyar la Lliga anglesa i aquell any van arribar fins i tot a semifinals de la Champions». 

El Barça va jugar i va debutar, però ni va competir. 0-3 al Mini, amb l’enuig de Llorens, necessàriament exigent («no hem donat la talla, hem estat molt lluny del que volem aconseguir», va dir el tècnic) i 4-0 a Meadow Park. Un dolorós global de 7-0 per a un ràpid comiat d’Europa. «Aquí vam veure que érem molt lluny dels equips de Champions i vam començar a intentar acostar-nos-hi», confessa la jugadora navarresa.

«Competíem amb les millors d’Europa, però no teníem el nivell per lluitar cara a cara contra elles. ¿Per què?», es pregunta l’Ani. I ella mateixa respon. «Nosaltres estudiàvem i treballàvem, les condicions no eren les mateixes que ara. Entrenàvem a dos quarts de nou de la nit. Ara sí que es poden dedicar al cent per cent al futbol. Nosaltres, abans no. Anàvem a entrenar després de la jornada laboral i a l’Arsenal sí que eren, per exemple, professionals». 

El Barça començava a dominar a Espanya conquistant fins a quatre Lligues consecutives (2012, 2013, 2014 i 2015) trencant l’hegemonia de l’Athletic i el Rayo. Però rere aquests èxits hi havia un silenciós treball que no es percebia, incapaç d’imposar-se a Europa. «Al principi érem sempre les últimes en els horaris d’entrenament. Hi va haver una època que ens van portar a les instal·lacions de l’Hospitalet Nord. Ens havíem de rentar la roba a casa, no teníem res», afirma Marta Unzué.

Aun estoy asimilando lo vivido estos días.El amor y el cariño que la gente me ha mostrado, el reconocimiento como persona y futbolista.Ahora más que nunca tengo claro que quiero luchar y seguir aportando al fútbol femenino.Gracias por todo❤️💙#oneclubwoman pic.twitter.com/dmt7iAxOhR

— Melanie Serrano (@mel_serrano89) 16 de mayo de 2022

«Jo havia de sortir abans de l’entrenament per agafar l’últim tren cap a Blanes», explica sempre la Melanie. No hi havia infraestructura professional. Només l’entrenador, el preparador físic i el delegat. Al principi, ni fisio exclusiu ni doctor. No es veia massa llum al final d’aquest complex túnel. «Jo vaig arribar el 2006 i vaig encaixar molt bé amb la Melanie i l’Ani. Hem conviscut 12 temporades, vam ser companyes de pis, ens enteníem molt bé», remarca Marta Unzué, posant en relleu la trajectòria de la Melanie. «Ella sempre ha estat present. Hi va haver temporades en què va poder anar-se’n a altres equips, però va decidir quedar-se i apostar pel projecte», afegeix la navarresa.

«El futbol va ser sempre la meva passió», insisteix l’Ani. «Però jo sabia que, tard o d’hora, se m’acabaria. Treballava per tenir un futur perquè sabia que del futbol no podia viure. És clar que rebia una mica de diners, però no m’arribava... No m’arribava per poder mantenir-me», afirma després de deixar el Barça el 2013 i haver compartit amb la Melanie els tenebrosos i desesperançadors inicis.

«A ella la conec des que tenia 14 anys, per mi és com una germana petita. Amb aquesta edat ja era responsable i tenia les idees molt clares. Ha sigut una companya 10, que mai s’ha ficat en problemes. Quan vaig deixar el futbol es va convertir en una de les meves millors amigues. I tinc aquesta sort. Ella sempre tenia molt clar on volia arribar», afegeix l’Ani.

«Quan vaig arribar al Barça ens canviàvem en barracons, érem l’últim equip a entrenar, et miraven sempre amb lupa», remarca la mallorquina Meli Nicolau, que ara exerceix de mestra d’educació física en una escola de Palma, després de recordar que ella va fitxar pel Barça l’any següent de l’ascens a la Superlliga. «A l’inici ni tan sols eren al club, jo jugava a Mallorca i et cridava l’atenció que elles et deien que portaven l’escut del Barça, però res més». 

En aquesta època, just després del descens a Segona, la Melanie va rebre ofertes de diversos equips de Primera. Però va escollir continuar dibuixant una ruta inigualable (porta 18 temporades al primer equip) transformada en One Woman Club. «Em vaig quedar quan ningú es volia quedar», diu ara amb la força que li proporciona haver resistit en temps tan convulsos.

Feliz día a todas las mamis en especial a mi compañera de viaje @larasalmeron5 #mifamilia 💜💜💜💜 pic.twitter.com/9xytpLbHjy

— Melanie Serrano (@mel_serrano89) 1 de mayo de 2022

«Hem lluitat durant molts anys per viure aquests moments, a poc a poc s’han anat enderrocant barreres», apunta Melanie Serrano. «Recordo quan vam guanyar l’última Lliga», apunta Meli Nicolau. «Al gener estàvem a 11 punts de l’Athletic i vam perdre un partit al tornar de vacances. Hi va haver gent que deia: ‘Potser s’ha de treure el femení’ ¡I tot per només una derrota! Al final, vam remuntar i vam aconseguir guanyar la Lliga a San Mamés en l’últim partit», apunta la mallorquina, que ja ha fet d’entrenadora.

Aquesta travessia va acabar per l’esforç de moltes i moltes dones, simbolitzades ara en la Melanie, que fa mesos i mesos que està atrapada per l’emoció. Pel naixement, el febrer passat, de les seves dues filles (Itzel i Natura) i perquè el futbol li ha reconegut, per fi, el valor d’una decisió adoptada enmig de la penombra.

💜 @mel_serrano89 pic.twitter.com/LRVuaquCBQ

— FC Barcelona Femení (@FCBfemeni) 15 de mayo de 2022

Aquest cap de setmana passat, l’Estadi Johan Cruyff es va posar dret, amb llàgrimes als seus ulls quan sortia en la segona part del Barça-Atlètic a la recerca de la temporada perfecta (30 jornades, 30 victòries). Una recerca amb èxit.

Hi havia 5.179 espectadors, la tercera millor entrada de l’estadi en tota la seva història. I fins i tot les jugadores blanc-i-vermelles, còmplices i generoses amb la Melanie, li van fer el passadís. ¡Qui li havia de dir que viuria del futbol! 

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

«Fa molta enveja sana tot el que estan vivint. Ho compares amb la teva època i penses: ‘¡¡Caram!!’ Nosaltres vam treballar molt. I abans de nosaltres, també, però no vam tenir aquest premi, aquest caramel. No dic de jugar una final de Champions sinó de passar dues rondes. Però estem superorgulloses d’haver pogut aportar el nostre gra de sorra. Hi ha moltes i moltes jugadores que han fet tot això possible», destaca Meli Nicolau.

A Torí només hi ha dues supervientes del 0-3 de l’Arsenal. Són la Melanie i l’Alexia, la Pilota d’Or, la millor jugadora del món, però sota la seva samarreta també hi ha una mica de l’Esther, la Laura, la Meli, la Marta, l’Ani, la Miriam, la Virginia, la Laura, la Marta, la Sonia, la Carol i l’Olga, sense oblidar el lideratge que va exercir el Xavi... Les que van transformar les derrotes en un motor que va obrir la porta del paradís.