UNA POSICIÓ QUE TRITURA

Centrals que no duren al Camp Nou

La desfilada és llarga. I el càsting és interminable. Cada any apareix un central nou pel Camp Nou. Centrals de posar i treure perquè no aconsegueixen establir-se amb solvència en l’eix de la defensa, una posició que va assolir la seva època de màxima esplendor en les últimes dècades amb la parella Piqué-Puyol, evolucionada després amb l’arribada de Mascherano. Un jugador que no era central, però va funcionar de meravella.

En el Barça, no resulta gens senzill viure a 40 metres del porter, convertida la teva esquena en un latifundi on no només es necessiten cames sinó una prodigiosa intel·ligència tàctica per apagar incendis.

En temps de misèries econòmiques, les últimes incorporacions han arribat a cost zero. En un any, dos especialistes de l’ofici, tots dos procedents de l’exigent Premier, com Eric Garcia (Manchester City) i Andreas Christensen (Chelsea). Com si el Barcelona necessités imprimir aquest vigor i energia que proporciona l’exigent lliga anglesa on es requereix no només una excel·lent sortida de pilota (tots dos la tenen) sinó una lectura correcta del joc sense caure en desatencions.

Aquesta obligada política d’austeritat queda retratada en els quatre últims anys on s’han abandonat les elevades inversions pels centrals. I ha sigut un de barat i desconegut, que va entrar per la porta posterior del Barça B de llavors, ara el Barça Atlètic, el que s’ha apropiat de la posició.

A penes 1,7 milions va abonar el club blaugrana al Boston River de l’Uruguai, un equip allunyat dels grans del país, per executar una aposta per Ronald Araujo, que s’ha apropiat de la posició fins a transformar-se en el nou ídol del Camp Nou.

Henrique, Txigrinski...

És l’últim que ha trencat aquesta maledicció que un es va carregar defenses desconegudament prometedors (Txigrinski, per qui Guardiola va ordenar pagar 25 milions d’euros) a tipus experts, però semblaven fets de vidre com Vermaelen, que havia de donar un rendiment immediat. Rendiment que mai va arribar perquè les lesions van frustrar totes aquestes expectatives.

Umtiti, ara un central marginal, malgrat la seva condició de campió del món amb França a Rússia-2018, va oferir dues excel·lents temporades en què semblava estar disposat a acabar amb aquesta mala sort. Però va besar la Copa del Món a Moscou i el seu genoll es va trencar de tal manera que mai més (i ja han passat quatre anys) va tornar a ser qui va ser.

Proves com Martín Cáceres o Henrique (brasiler que va tenir el deshonor de no posar-se ni tan sols la samarreta blaugrana) revelen que el camí sempre ha sigut molt tortuós. O no s’adapten a la primera o el seu nivell, que era bo en altres equips, no és suficient per sobreviure en l’angost Barça. Angost per als centrals.

El negoci econòmic de Yerry Mina

Yerry Mina va ser un negoci econòmic (el Barça va pagar 12 milions al Palmeiras pel colombià el gener del 2018 i el va vendre l’agost a l’Everton, on encara segueix, per 30), però ni temps va tenir per acomodar-se al Camp Nou. Un altre central de posar i treure. I les fórmules prèvies a Araujo com Marlon o Todibo van tenir un efímer impacte perquè no van aconseguir instal·lar-se.

Notícies relacionades

Només el jove uruguaià ha desafiat totes les circumstàncies que tenia en contra. No s’assembla en res el seu estil al de Piqué, l’últim exemple, al costat de Mascherano, de central rendible i sòlid, que es va mantenir en la memòria de la gent, però tenen en comú que van ser barats. El Barça va pagar el 2008 cinc milions d’euros al United. I no venia Piqué per ser titular, però ha sigut part indestructible d’aquesta defensa durant gairebé tres lustres, just ara que surt el seu final involucrat en la polèmica i els problemes físics. A un dels capitans de l’equip encara li queden dues temporades més de contracte.

Menys encara va costar l’uruguaià ja que Ramon Planes, nou secretari tècnic del Getafe, el club del qual va venir precisament al Barça, va comprometre la seva paraula per aquest central anònim a Europa, que desconeixia tots els racons del model de joc del Barça. Mentre els va assimilant, Araujo s’ha convertit en un pilar gairebé imprescindible per a Xavi perquè és l’únic especialista corrector, amb cames, agressiu, valent en el xoc i que té veritablement ànima de defenses. Va arribar Christensen. No és un nen. Ni tampoc un veterà. Però el Barça és sempre un univers desconegut per a un central.