¿Per què el Barça es va encongir i va deixar de volar?

Ha caigut el Barça. Amb nombrosos jugadors lesionats (fins a set han arribat a coincidir a la infermeria) i amb un joc pobre, simple, a què li ha faltat govern dels partits, entrant en escenaris que no domina.

Les absències de Kounde, es trencava amb França, i Araujo, va disputar un minut en un amistós amb l’Uruguai i va acabar en un quiròfan de Finlàndia, han esquerdat l’estructura defensiva de l’equip. L’han desproveït del seu millor tresor. Cames fresques, capacitat de correcció, valentia per viure lluny de la porteria de Ter Stegen i sense vertigen a tenir 40 o 50 metres a la seva esquena.

N’hi ha prou amb veure com va acabar el Barça contra el Celta, parapetat en la seva àrea petita, traient pilotes, penjat gairebé del travesser del porter alemany. Res a veure amb l’equip d’abans de l’aturada. «Hem patit, hem patit... Quan hem abaixat la intensitat, el Celta ha jugat molt bé i psicològicament estàvem nosaltres amb l’«ai, ai, ai»! Ens han sotmès en els últims minuts amb dos o tres jugades en què podien haver fet perfectament l’empat», va reconèixer un alleujat Xavi.

«Cal jugar millor a futbol. Ens adonem de quan abaixes la intensitat i la pressió alta, doncs... No busquem excuses, no en busquem. No n’hi ha, no n’hi ha... Una segona part així no pot passar. No m’amago, hem d’afrontar els dos partits com el que són, dues finals», va admetre el tècnic. El problema del Barça és que no troba solucions.

Abans de l’aturada, el Barça, utilitzant el vocabulari de Xavi, volava. Vuit partits, sis victòries, un empat (el 0-0 inicial contra el Rayo) i una derrota (2-0 a Munic). Jugava bé, dominava els partits amb la contundència de Lewandowski i marcava gols. Molt gols. 24 gols en vuit partits. O sigui, una mitjana de 2,87 per partit.

Després de la maleïda aturada (es va passar de 0 lesionats a 7), a Xavi se li ha enfonsat l’equip. No només en el joc sinó també en la fabricació d’ocasions, exposat a més a l’impacte negatiu que li han deixat el Mallorca, l’Inter i el Celta. Ha perdut gol. Tot just n’ha fet tres en els últims 270 minuts, que descendeix fins a un alarmant 0,66 per partit.

«Hem de millorar molt en el joc, però molt», va confessar Xavi després d’assistir a una de les pitjors segones parts que es recorda en la seva època. «No estic satisfet de la segona part, hem hagut de patir perquè no hem estat fins», va afegir el tècnic, que té clar l’existència de dos Barça en tot just tres mesos.

«La davallada pot tenir un argument en l’aturada de seleccions, hem tingut lesions, hi ha molts factors», va explicar el tècnic. «Un altre argument és que acumulem molts partits seguits, que juguem cada tres dies o que hem viatjat molt. En fi, les lesions... Però el que sabem és que no estem com fa unes setmanes, hem de jugar millor a futbol i igualar en intensitat per guanyar els duels», va reclamar Xavi, instant el seu equip «a serrar les dents per patir».

És la línia que menys toca Xavi perquè ha definit des de l’inici del curs el seu trio d’elegits: Busquets, Gavi i Pedri. Però resulta tot un misteri que Xavi, un dels millors migcampistes de la història del futbol mundial, no hagi inoculat la seva essència a aquesta zona del Barça.

No domina els partits com s’espera, i queda exposat, i amb massa freqüència, a l’intercanvi de cops. En set dels 11 partits han format la sala de màquines, tot i que alternant les funcions, sobretot els interiors.

A Pedri, per exemple, se’l va veure contra l’Elx exercint d’interior dret i Gavi de migcampista esquerrà, al contrari que a Milà. També Xavi demana coses diferents als interiors. I no només pel canvi d’ubicació, sinó perquè reclama aspectes diferents tàctics als dos futbolistes que viuen per davant de Busquets.

«Volia que Pedri fos més a prop de Robert i Gavi havia de baixar més», va argumentar el tècnic per justificar aquest intercanvi de posicions. Li va sortir bé. En el gol intervenen tots dos.Gavi arriba a la banda esquerra com si fos un extrem i el seu centre és horriblement defensat per Unai Núñez, i el mal rebuig cau als peus de Pedri, que va trepitjar l’àrea com si fos un nou.

«Hem tingut tres o quatre ocasions molt clares de Pedri, és molt positiu. L’altre dia el vam utilitzar més de ‘playmaker’, ara ha sigut més mitja punta», va admetre Xavi sobre el rol més organitzador del canari a Milà. Però ni a la Champions ni tampoc a la Lliga va tenir el Barça el govern real del partit.

El Barça de Xavi estava dissenyat per ser el Barça dels extrems. Dels vells extrems. Jugadors a qui se’ls omplen les botes de calç perquè han d’estar trepitjant sempre la línia lateral per eixamplar el camp al màxim.

En la teoria aquest és el seu paper. Un paper fonamental en l’estructura ofensiva blaugrana. Però contra el Celta, i malgrat que el tècnic va utilitzar els quatre que posseeix en nòmina, cap va tenir l’impacte desitjat. Va engegar el Barça amb Raphinha en la seva posició preferida, la d’extrem dret, mentre Ferran Torres s’ancorava a l’esquerra.

Arribada ja l’hora del partit, Xavi va ordenar el canvi d’home per home: Dembélé pel brasiler i Ansu Fati pel valencià. Però els quatre van ser irrellevants. No van centrar tant com a Milà. Es va passar dels 50 centres amb l’Inter a tan sols 10 contra el Celta i només un de bo.

Ni van centrar ni tampoc van desbordar. Vuit regats entre els quatre extrems és un molt pobre balanç, tenint en compte, a més, que només en tres ocasions van esquivar la defensa gallega.

Sis xuts i tres a porta (un de Raphinha, Ferran i Dembélé) revelen també la seva falta de contundència. No són tan essencials com haurien de ser. «Potser els genera una mica d’ansietat el gol. Potser abaixen aquesta confiança per la falta de gol. Però jo els insisteixo que no s’han de quedar només amb el gol», va assegurar Xavi al ser preguntat pel rendiment dels dos titulars. «Tinc confiança, tant en Ansu com en Ferran, han de continuar treballant per millorar ells i millorar l’equip».