¿Per què el Barça marxa líder de la Lliga fins després del Mundial?

Després d’un inici irregular –va cedir un empat en la primera jornada davant el Rayo al Camp Nou–, el Barça ha aconseguit dominar la Lliga, instal·lat en el liderat després de superar una derrota en el clàssic amb el Madrid. Una derrota que, curiosament, li va anar bé a l’equip de Xavi (han seguit 15 punts de 15) i ha provocat una inesperada caiguda del conjunt d’Ancelotti (7 de 12 a falta del que faci aquest dijous davant el Cadis abans d’acomiadar-se camí del Mundial).

Es va despistar el Madrid amb el seu empat davant el Girona (1-1 en el Bernabéu) i la seva derrota a Vallecas (3-2 amb el Rayo). Estava tranquil pensant que havia deixat enrere el Barça després del clàssic. Però es va equivocar.

Va començar malament, va tenir després la caiguda del Bernabéu, però després el Barça es va entonar. Va millorar el seu joc perquè Xavi, que havia anat assentant el seu model entorn de dos extrems purs (Dembélé per la banda dreta i Raphinha en l’esquerra) va modular aquesta proposta introduint novetats com Pedri exercint de quart centrecampista o un davanter (Ferran sempre per davant d’Ansu) menys vertical i més associatiu per dotar de més consistència el seu equip.

Les xifres així ho avalen amb 12 gols marcats en les cinc últimes jornades després de la derrota amb el Madrid encaixant només un gol en 450 minuts, el cop de cap de David García a Pamplona.

En tot inici de projecte resulta fonamental tenir les dues peces que marquen les diferències a les àrees: Lewandowski i Ter Stegen. El polonès, amb 13 gols, és el pitxitxi del campionat. I l’alemany lidera el trofeu Zamora almenys batut perquè només li han marcat cinc gols.

En 11 de les 14 jornades, el Barça ha mantingut la porteria a zero, signe d’una vitalitat i solvència defensives que adquireixen més valor encara perquè Xavi ha hagut d’anar improvisant solucions davant les diverses lesions que han castigat aquesta zona tan estratègica.

L’aposta per Balde com a lateral dret és l’exemple més clar. Però no l’últim. Ha recorregut a Marcos Alonso com a central esquerrà sense ser central. Però tenia el tècnic la seguretat de Ter Stegen i la contundència de Lewandowski per dominar les àrees, guanyar partits i avançar en la idea de joc.

En una mateixa setmana, el Barça quedava eliminat virtualment de la Champions amb aquell tràgic 3-3 davant l’Inter al Camp Nou i es veia impotent per mirar-li als ulls al Madrid al Bernabéu. L’equip va entrar en pànic al consumar-se el drama europeu amb la golejada del Bayern que certificava la seva condició d’habitant de la segona divisió continental.

Però va reaccionar gràcies als ajustos tàctics i a l’enteresa de la plantilla, capaç de sobreposar-se a situacions tan singulars com l’inesperat adeu de Piqué en plena temporada. El Barça va trobar estabilitat en el seu joc, sense donar símptomes de quedar-se atrapat en la nostàlgia d’una Champions que continua observant des de la llunyania.

Va tenir futbol, gols i, sobretot, equilibri defensiu per no cometre a la Lliga els errors que el van condemnar a Europa.

Un dels grans canvis s’ha produït en les dues últimes jornades: Almeria (2-0) i Osasuna (1-2). Rau en el fet que no necessita els gols de Lewandowski per respirar, una cosa que era imprescindible en l’arrencada del campionat, quan la dependència era absoluta, a l’estil del vincle esportiu i emocional que sostenia al seu dia amb Messi.

Dembélé i Frenkie de Jong van il·lustrar amb els seus gols aquesta substancial modificació en el Barça, l’últim pas de la qual ha sigut guanyar sense Lewandowski. Expulsat a El Sadar a la mitja hora de joc, després de veure dues targetes grogues ensenyades per Gil Manzano, l’equip va saber remuntar jugant amb 10. I sense el ‘nou’ que exerceix de líder. Pedri i Raphinha van certificar la vida extra que va conquistar el Barcelona a Pamplona.