Balanç de la Mini Lliga: el Barça de Xavi marca el pas davant un Madrid despistat i un Atlètic que es dessagna

El triomf a Pamplona, amb un jugador menys per l’expulsió de Lewandowski, el líder sobre qui s’havia sostingut, reflecteix l’esperit del reconstruït Barça. Capaç de sobreposar-se al desastre de la Champions, que va coincidir en el temps amb la derrota en el clàssic, l’única a la Lliga, que va exercir, curiosament, de motor per al canvi.

Des d’aleshores, un palmarès immaculat (15 punts de 15 de possibles) que ha fet que l’equip de Xavi sigui líder, cosa que no passava des de feia dos anys. A més, injecta més pressió al Madrid i l’obliga a no cometre més errors en una Lliga que apunta a un cara a cara, perquè els altres rivals han caigut aviat de la carrera.

El primer que s’ha desconnectat de la lluita pel títol és l’Atlètic, qui viu el període més negre des que Simeone es va asseure a la banqueta fa gairebé 11 anys. No només pel sideral avantatge de 13 punts obtingut pel Barça, sinó perquè l’equip blanc-i-vermell ha perdut totes les virtuts que emanaven del cholisme.

Ja no és fiable al darrere (ha encaixat set derrotes en 20 partits oficials) ni espanta al davant. A més, està fora d’Europa. Eliminat de la Champions i ni tan sols amb passaport per a l’Europa League, fet que certifica la profunda gravetat de la seva crisi.

A cada partit, i és igual el porter que jugui, l’equip de Diego Martínez es converteix en transparent, i la seva gran debilitat es pot resumir en l’autogol de Lecomte que li va costar els tres punts davant el Vila-real. L’Espanyol només ha guanyat dos partits (0-1 a San Mamés i 1-0 a casa al Valladolid), fet que delata la inestabilitat d’un projecte sacsejat ja des de l’inici per la rebel·lió de Raúl de Tomás, que havia de ser la seva cara més visible.

El davanter se’n va anar i l’Espanyol no va trobar el seu successor, per molt que Joselu hagi firmat set gols. Diego Martínez no troba la fórmula adequada, mentre augmenten les crítiques entorn de la política esportiva, que tutela Domingo Catoira, director esportiu.

La crisi ve de lluny. En aquest 2022, del qual ja s’ha acomiadat al seu estadi, perquè l’últim partit el jugarà en el derbi amb el Barça, l’Espanyol només ha guanyat quatre partits. Ni amb Vicente Moreno, el seu antic entrenador, ni amb Diego Martínez, l’actual. L’equip no funciona i sempre es mou per la zona més perillosa.

L’afició ja s’ha cansat de viure a prop de l’abisme. I la derrota davant el Vila-real va provocar, de nou, crits contra la junta directiva, a més de xiulets contra l’equip. La paciència s’està acabant a l’Espanyol.

No va començar gens bé el Girona sumant només quatre punts dels 12 en joc. Després, tot va anar a pitjor, perquè va entrar en un sot que va fer que encaixés quatre derrotes en cinc partits. Llavors, Michel va modificar l’estructura tàctica, abandonant la línia de tres centrals i canviant fins i tot de porter a l’apostar per Gazzaniga en lloc del discutit Juan Carlos, i l’equip va trobar solvència defensiva.

A partir d’allà, el Girona va començar a aixecar-se i ara ja acumula quatre jornades, les quatre últimes, sense perdre. Va empatar a Montilivi contra l’Osasuna, un dels equips revelació del campionat (1-1) i va donar la gran sorpresa al Bernabéu amb una altra igualada (1-1), fet que el va impulsar a aconseguir dos triomfs consecutius: un de prestigi a casa davant l’Athletic (2-1) i un altre de necessari a l’estadi de l’Elx (1-2).

Ha deixat d’encaixar gols amb facilitat i recull punts (8 dels 12 últims) amb abundància per tenir graner pel que ha d’arribar. Michel va demanar 20 punts per veure el Mundial tranquil·lament des de casa. S’ha quedat en un botí de 16, que és tot un tresor veient la pobra arrencada del Girona.

El Sevilla va en descens cap a l’infern, incapaç encara de trobar-li fre. Ha passat de ser un equip que vivia còmodament a la zona Champions a deambular pel pantanós territori del descens, fet que acusa la nefasta planificació esportiva de Monchi, abans ídol del Sánchez Pizjuán, ara més qüestionat que mai perquè ha descapitalitzat la plantilla i els seus fitxatges no donen resultat.

Ni el canvi de Sampaoli per Lopetegui ha obrat l’efecte esperat, ja que el club ha entrat en combustió, perquè ha descendit a posicions que no trepitjava des de feia anys. El problema es va generar per la marxa, sobretot, de Koundé (Barça) i Diego Carlos (Aston Villa), els dos pilars que sostenien defensivament l’equip.

I Monchi, que fins ara tenia resposta per a tot, s’ha quedat sense alternativa per reflotar un equip que perillosament es va apagant.

Acabat el primer terç del campionat, s’han produït diversos canvis d’entrenador que tampoc han suposat grans modificacions, com s’ha vist amb l’arribada de Sampaoli per Lopetegui (Sevilla) o el tràfec de tècnics a l’Elx (Francisco va ser substituït per Almirón i aquest destituït a l’espera de trobar un relleu definitiu) o a Vigo, on Coudet va ser acomiadat per fer lloc a Carvalhal i rescatar el Celta de Iago Aspas, que s’ha desorientat.

Al Vila-real, Emery va marxar a disfrutar de la Premier amb l’Aston Villa, fet que va obligar a rescatar Setién de la seva jubilació de les banquetes. A Euskadi, en canvi, triomfen entrenadors intel·ligents i assenyats com Alguacil (Reial Societat) i Valverde (Athletic).

En un altre esglaó, però amb el mateix mèrit o més, perquè disposen de molt menys recursos, sobresurten altres bascos: Arrasate està completant un treball sensacional amb l’Osasuna, que ronda les posicions europees, igual que Iraola al Rayo, un agosarat Rayo que igual empata al Camp Nou (0-0) o al Metropolitano (1-1) que derrota el Madrid a Vallecas (3-2).