La crònica del Madrid-Barça de la final de la Supercopa: un genial Gavi li dona el primer títol a Xavi

A Riad, el Barça va fer ballar el Madrid. A Riad, el Barça li va clavar una revolcada al Madrid. A Riad, el Barça va poder fer un petó, per fi, a la Supercopa, molt més que un títol. A Riad, el Barça va fabricar un rondo gegant amb què va fer callar i va fer ballar un Madrid petit, minúscul, que encara va tenir sort que Courtois no claudiqués perquè la derrota hauria sigut molt més escandalosa.

I a Riad, l’escàndol va ser Gavi, un nen que es va apoderar de l’escena firmant un antològic partit que es recordarà pels segles dels segles. D’aquí un temps s’entendrà la veritable dimensió del que va fer el jove andalús, capaç de regnar fins i tot al desert de l’Aràbia Saudita. D’aquí uns anys s’estudiarà aquest Gavi, murri, astut, amo d’una creativitat infinita, capaç com va ser de fer tornar boig el Madrid.

El triomf dels ‘4 migcampistes’

Passada la por inicial d’una final que era molt més que una final, el Barça es va quedar la pilota. I el Madrid no l’hi va treure perquè la fórmula dels ‘quatre migcampistes’ que va fer servir Xavi al Metropolitano li va sortir genial. Hi va haver un canvi tàctic. Només un respecte al que va utilitzar contra l’Atlètic. Però va ser el canvi que ho va canviar tot. Va situar Gavi a la banda esquerra de l’atac (Pedri va ocupar aquest rol contra el conjunt de Simeone) i va desencadenar una tempesta que no va saber codificar Carvajal primer i després tot el madridisme. No en va saber ni tampoc el va veure. Es va moure com un dimoni, amb la inconsciència juvenil que el caracteritza, transformat en l’estrella d’una nit en què el Barcelona va governar el partit de principi a final. 

Gols a tot drap

Va tenir la pilota, va pressionar un Madrid que va convertir en irreconeixible, amb una defensa de plastilina, atordida i desorientada. Araujo va intimidar Vinícius, Christensen va oferir una lliçó de calma per treure la pilota des de darrere i Ancelotti es desesperava perquè arribaven un segon tard. I quan tenien el pilota la perdien un segon després. No hi havia manera de fer front a un Barça harmònic, equilibrat –per fi, ¡equilibrat!– i, sobretot, intel·ligent en l’ocupació dels espais.

Era qüestió de temps. Va necessitar fins a sis xuts per superar Courtois però el bon joc sempre acaba trobant la recompensa. Va ser, a més, un gol digne del Madrid. Una pèrdua de Camavinga, que havia rebut una mala passada prèvia de Rüdiger, va ser l’origen d’una jugada tan veloç com bonica i eficaç.

El més murri

Busquets va robar, va connectar amb Lewandowski i aquest va veure el murri futbolista andalús que cavalcava feliç pel prat de Riad. Tot anava tan ràpid que el Barça corria el perill de precipitar-se. ¡Ingenus! No coneixen Gavi. Meravellós va ser el control previ per esmorteir l’endimoniada pilota. Meravellosa paciència la seva per no deixar-se espantar per l’imponent cos de dos metres que suposa tenir Courtois davant teu.

Meravellosa va ser l’esquerra que es va burlar dels peus, mans i fins i tot colzes del porter belga per firmar un gol ple de simbolisme, amb el petó a l’escut com a prova d’una fidelitat eterna. Va ser culpa de Rüdiger i d’una passada que era, en realitat, una invitació al caos. Va ser culpa de Camavinga. Però ningú és més responsable que un Gavi, camuflat d’extrem esquerre, amagat per al radar blanc. Ni el va veure. Ni el va detectar. 

Pedri es va afegir a la festa

I generós com és Gavi li va tornar el favor a Lewandowski en un altre gol que podria portar el segell del Madrid. Un gol que va tenir de tot. La ferocitat de Frenkie de Jong en una pilota dividida va ser el símptoma de la gana que demanava Xavi. El migcampista neerlandès va guanyar la pilota sense amo i va llançar una pilotada perquè el murri fes murriades. Va córrer amb astúcia i intel·ligència perquè es va allunyar de la defensa –ni rastre de Carvajal– abans de veure la figura de Lewandowski per firmar el 0-2. Tan o més ràpid que el 0-1. Sis segons va durar el rutilant viatge de la pilota de la bota de Frenkie a Robert. I tot just quatre tocs. Un Barça precís. Un Barça letal. Un Barça rodó per fer callar un Madcrid trist i pla.

El poder dels nens

Notícies relacionades

Busquets: «Gavi és un animal, pot marcar una època al Barça»

La contracrònica del Madrid-Barça: Xavi torna als quatre piloters

Trist i pla perquè no van saber que feien uns nens irreverents (Pedri i Gavi; Gavi i Pedri) que es van muntar una festa a Riad. Una festa a què van convidar el Barça per crear l’inici d’una nova generació. Dos adolescents que es van comportar com si portessin tota la vida jugant clàssics. ¿Jugant? No, ni de bon tros.

Jugant, dominant i oferint una lliçó que mai s’oblidarà. Una lliçó que va resultar emocionant perquè al desert va quedar la monumental obra de Gavi (un golàs i dues assistències, una a Lewandowski i l’altra a Pedri) per omplir d’esperança a un Madrid sense nord, que es va sentir ballat i ridiculitzat. Va voler, però no hi va arribar. No va veure ni la pilota perquè el Barça se la va emportar al Camp Nou per obrir un Museu que portava gairebé dos anys sense acollir cap trofeu.