Gavi, Pedri, Balde, Ansu i Araujo, acne juvenil per reanimar el Barça

Un Madrid superat per l’entusiasme, dinamisme i energia que van desprendre aquesta descarada colla de joves que sintetitzen dues vies radicalment diferents per arribar al Camp Nou. Nois de la casa (Ansu, Gavi i Balde), a cost zero, que han resistit nombroses temptacions que l’empenyien a sortir de la Masia i talent espanyol (Pedri va costar cinc milions) i estranger (va pagar per Araujo 1,7 milions fixos que es van ampliar en el millor dels casos a 5,2).

O sigui, per 10 milions posseeix el Barça la base de la seva regeneració, pendent, això sí, que el ‘fair play’ salarial permeti adequar el seu excel·lent rendiment i rol a l’equip (són eixos del pla de Xavi) a la normativa professional. És un perill latent perquè Gavi i Balde tenen fitxa del filial. I en el cas del lateral esquerrà, una descomunal irrupció, no ha renovat encara.

Araujo, l’ànima

23 anys. L’‘avi’. Més que un defensa. Transporta l’essència de l’agressiu futbol uruguaià al Camp Nou, que el va acollir ja des del primer dia com un dels jugadors més estimats. És un defensa que estima defensar. I això en temps en què se li exigeix a aquest tipus de futbolistes tenir una exquisida sortida de pilota des de darrere no és cap retret.

Una final con Vini. #ElDíaDespués pic.twitter.com/tKgUSCVhiH

— El Día Después en Movistar Plus+ (@ElDiaDespues) 16 de enero de 2023

Més aviat, constitueix una gran virtut i especialment necessària en el Barça de Xavi, que va acusar, i moltíssim, no tenir Araujo en els mesos previs al Mundial. És un central, obligat a ser lateral dret sempre que arriba un clàssic contra el Madrid. La seva velocitat és determinant per frenar Vinicius, a qui li canvia el rostre quan veu davant seu Araujo. 

Tres clàssics ha jugat contra l’uruguaià (Las Vegas, Bernabéu i Riad). Ni un gol ha marcat Vinicius, que ha sortit sempre danyat d’aquest triple duel amb el lateral-central blaugrana. 

A la Supercopa, va viure el brasiler una tortura diumenge passat. 90 minuts i ¡zero xuts! Va perdre, a més, 22 pilotes i només va aconseguir regatejar dues vegades amb èxit de les cinc que va intentar. «Ronald és un de millors correctors del món, és tremend, tremend», havia dit Xavi hores abans de la final. I hores després, Araujo li va donar tota la raó al seu entrenador.

Gavi, líder contagiós

18 anys. El més imberbe. Jugador singular i polièdric. Sembla fins i tot una heretgia dir-ho, però és així. Un dels grans líders del nou Barça. En el terreny futbolístic, es mou com un indesxifrable àtom lliure per tot el front d’atac, i, a més, en l’emocional. Juga com un veterà amb una saviesa certament impròpia de la seva edat, per la qual cosa encara genera més sorpresa ja que ofereix un rendiment espectacular.

No porta ni 100 partits en l’elit el jove andalús. Diumenge, a Riad, va complir el 71 amb la samarreta del primer equip. Un partit que mai oblidarà. Ni el barcelonisme. Ningú diria que és un inexpert futbolista. Un golàs (0-1) i dues assistències (0-2 a Lewandowski i 0-3 a Pedri) el van convertir en el millor jugador del torneig. Sense cap discussió al reunir unanimitat absoluta.

Però el tresor més gran de Gavi és que va governar el Madrid amb una autoritat indiscutible i gairebé, gairebé jeràrquica, sent indetectable en la gespa per a veterans de veritat com Carvajal, Kroos o Modric, que van quedar desbordats en totes les facetes del joc. Van buscar sense èxit aquest pillo blaugrana, però mai van saber trobar-lo. Van assistir impotents a la nit a Riad del geni de Los Palacios (Sevilla).

Pedri, el mag

20 anys. Després d’un irregular inici de temporada, incloent el Mundial amb la selecció espanyola on no es va veure l’autèntic Pedri, ha recobrat de nou el seu nivell. Intel·ligent, creatiu, diferent i, sobretot, interromput perquè sap interpretar el llenguatge que demana el partit. Amb el format dels ‘quatre centrecampistes’ se sent el canari encara més còmode.

Davant el Madrid, va quedar Pedri situat per darrere de Lewandowski i més a prop del que semblava de Gavi, a més de tenir la protecció de Frenkie de Jong i Busquets. Un escenari ideal per expressar-se en gran.

Juga «el mag», així ho va definir Joan Laporta, el president del Barça, després de l’1-3 al Madrid, amb aquesta naturalitat que el transporta als carrers de Tegueste, el tenerifenc poble on va començar a construir la seva carrera seguint a la televisió les entremaliadures d’Iniesta, el seu ídol d’infància. El mateix ídol que té Gavi.

Tots dos, a més, han afegit arribada amb perill des de l’àrea com es va veure a la final. Va marcar Gavi i va marcar Pedri. Això aporta un recurs nou al joc ofensiu del Barça i evita quedar hipotecat a la dependència exclusiva de la punteria de Lewandowski.

En aquest aspecte, Xavi és molt pesat. No para d’insistir al canari que ha d’incorporar més elements al seu creatiu joc. Elements com el xut llunyà, l’arribada a l’àrea i sumar gols des d’aquesta segona línia. Diumenge, a Riad, li va fer cas al tècnic.

Balde, un avió

19 anys. Tant va confiar Xavi en aquest prodigi de la natura que li va encomanar davant el Madrid una tasca que semblava titànica: lateral esquerrà i extrem esquerrà. Tot alhora en una final i amb un títol en joc. No va errar Balde en aquest doble treball. Va intimidar a darrere, on va construir una fortalesa, impedint l’accés Valverde, un jugador determinant . Ni rastre de l’uruguaià. I, de passada, va aixecar l’stop Carvajal. 

Ni un sol jugador del Madrid va aconseguir regatejar el defensa blaugrana. Ni un de sol. A dalt va arribar amb una impressionant energia per alliberar primer espais al ‘dimoni Gavi’ i després amb l’atreviment necessari per transformar-se en un davanter. Va disparar el lateral dues vegades. Tot i que no va trobar la porteria de Courtois, però sí que va suposar una amenaça seriosa per al Madrid, obligant Valverde a viure a gairebé 60 metres de Ter Stegen, amb la qual cosa resultava més fàcil interceptar-lo.

Ansu Fati, l’esperança

20 anys. a poc comença a emetre senyals il·lusionants que pot tornar a ser qui va ser. Si el seu genoll esquerre, és clar, l’hi permet. Era la bandera inicial d’una generació jove que encarna el canvi del Barça, amo d’una personalitat sorprenent, capaç de recollir la infinita herència de Messi accedint amb naturalitat i sense cap pressió a enfundar-se la samarra sagrada del 10.

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Signe de la valentia d’Ansu, fins que tanta visita al quiròfan hagi dificultat la seva permanència en l’elit, frustrant una aparició descomunal. Decisiu va ser, tanmateix, en la semifinal de la Supercopa amb el Betis, amb un golàs ‘ansunià’ que el va alliberar de tanta angoixa. Ho va fer sortint des de la banqueta.

Fins i tot Xavi es va veure obligat a assumir certa ‘injustícia’ amb el davanter. «Potser l’havia d’haver tret abans», va admetre l’entrenador. Però després, a la final, Ansu va tenir un paper absolutament marginal, allunyat de l’obra coral que va completar el Barça. Tot just va jugar un minut i va anar suplint Gavi, l’heroi, però en la mesura que Ansu s’acosti a ser Ansu més tranquil viurà Xavi.