La contracrònica del Barça-Cadis: El regat rebel de Ferran

El protagonista

El Barça no va començar mirant a la banda dreta. Més aviat, semblava un equip d’esquerres perquè Balde, que no Ansu, assumia tota la producció ofensiva blaugrana. Però passat el quart d’hora inicial, Ferran va aixecar la veu. ¿Com? Demanant la pilota, dibuixant eslàloms des del seu lloc preferit, entossudit a reinvidicar-se, necessitat com està de grans nits. Nits que el reconciliïn amb si mateix.

I ho va aconseguir en l’acció de l’1-0, firmat per Sergi Roberto. Però gairebé tots els seus companys es van oblidar voluntàriament del golejador perquè l’autor ideològic era Ferran, capaç de firmar una jugada de vell extrem.

Disfressat amb una capa que no se li suposava. Fins a tres regats, tres grans regats va fer previs a la mesurada centrada per al remat de cap de Lewandowski, rebutjat a la línia de gol per Iza Carcelén, però una jugada tanl bonica mereixia el premi de passar al record col·lectiu blaugrana. Sergi Roberto va posar la rúbrica. Però la feina era tota de Ferran.

No és un regatejador nat. Però ho va semblar. I ho va ser.

La tàctica

Xavi va abandonar la fórmula dels quatre migcampistes contra el Cadis. El va abandonar perquè no tenia Pedri, la peça que dona sentit a tot el seu joc d’atac. Lesionat el canari, el tècnic va recuperar el dibuix original amb què va començar la seva carrera a la banqueta del Camp Nou. Va apel·lar als extrems: un de més profund (Ferran), un altre de més mòbil (Ansu).

Va tornar al Barça dels extrems perquè es trobés Lewandowski el més fàcilment possible. Va situar Ferran a la dreta, va ancorar Ansu a l’esquerra, tot i que, en realitat, aquest no es va enganxar a la calç. Ni de bon tros.

Ansu es movia cap endins mentre Balde ocupava tota la banda transformat en lateral, interior i extrem. Una bala que omple el camp amb una velocitat que li permet superar tothom que es creua en el seu camí. Una font de vida per al Barça.

Marcatge a...

En la primera meitat, el Camp Nou va observar en silenci fins a tres correccions defensives de Christensen. Totes amb el seu segell. Totes discretes. Totes silencioses. Totes plenes d’elegància. El danès és aquesta mena de defensa que treballa gairebé sempre en l’anonimat. Fins que en la segona meitat, una altra excel·lent acció de l’exjugador del Chelsea va provocar una espontània ovació dels 72.010 espectadors que van acudir al temple blaugrana.

No es portava ni una hora de partit, temps més que prou per comprovar, un partit més, la fiabilitat de Christensen. No és només el que roba, talla o intercepta. És també com ho fa. No és únicament la seva capacitat per entendre el que demana el joc sinó la seva eficàcia per executar-ho.

Aquest és Christensen, el tio a qui li canvien els acompanyants (contea el Cadis va ser Eric com abans ho van ser Araujo, Kounde, Marcos o fins i tot Piqué abans que es retirés), però ell no canvia res.

Ni tampoc per a Ter Stegen, que va rebutjar fins a tres centrades amb els punys, deixant, a més, dues parades decisives. Com sempre. Són ja 17 jornades de les 22 amb la porteria a zero. ¡Una veritable bogeria! per molt que el Barça patís més del que il·lustra el marcador, amb dues pilotes al pal del Cadis.

Un mal dia per...

Un mal dia per Ansu. Una mala nit. Se’l va veure fins i tot frustrat perquè no li sortia res del que tramava. La seva ment semblava anar per davant del seu cos. I fins i tot del seu cos. Va començar a la banda esquerra i va acabar com a davanter centre després que Xavi tragués Lewandowski per estalviar-li minuts pensant en el decisiu duel europeu contra l’United. Però ni en un lloc ni en l’altre es va veure l’Ansu que era. D’aquí la seva decepció perquè notava, i amb raó, que se li escapava una altra nit per acostar-se a qui va ser abans de la seva greu lesió de genoll. 

Notícies relacionades

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Va marxar ocupant dues de les tres posicions de l’atac, avalat per la confiança cega que li té el Camp Nou, ovacionant-lo en aquests moments de foscor. També quan va ser substituït per Alarcón, el davanter del filial.

Dos xuts i els dos fora provocant tres faltes (arribava una mil·lèsima de segon tard) i només rebent-ne una. Fins i tot va perdre nou pilotes, prova que l’àngel que tenia s’ha esfumat. Però el món culer el va acomiadar amb una ovació. Aplaudiments per mitigar la frustració que aclapara, des de fa mesos i mesos, Ansu.