Sergi Albert: «Negreira és un comercial que ho venia tot, el que era bo i el dolent»

Quan Laura Rosel, responsable d’‘El matí’ de Catalunya Ràdio, li diu si el tema de rabiosa actualitat és una polèmica arbitral, Albert assegura amb contundència: «Ho han convertit en una polèmica arbitral, però no ho és, no ho és». Albert, de 74 anys, és a dir, tres anys més jove que el ja popular Enríquez Negreira, assegura que l’exvicepresident dels col·legiats del futbol «va extorsionar el Barça, no els àrbitres». Una cosa té clara Albert, que va tenir més d’un enfrontament amb l’exdirigent arbitral: «Negreira és, fonamentalment, un comercial, que ho venia tot, el que era bo i el dolent».

Convèncer ingenus

«Jo el vaig conèixer i vaig conviure amb ell quan vaig començar a arbitrar, és a dir, del 1971 al 1993, quan ell se’n va anar al Comitè Nacional o Territorial, com se li vulgui dir, i jo me’n vaig anar a TV-3 per comentar els partits», explica Albert. «I sempre, sempre, ha sigut un gran comercial, ho ha venut tot, el que era bo i el dolent, repeteixo. I també, també, un altre senyal de la seva personalitat és que es feia passar com si fos, que no ho era, o no de tots, el líder de tots els àrbitres, fent veure que ell els manava i dirigia. Vaja, que els feia formar».

I, clar, al tancar aquest comentari, a Albert se li escapa una ganyota, que no és somriure, no, ni encara menys rialla, per afegir: «És molt possible, bé, és segur, que aquesta és la imatge que els venia, que transmetia i que algú l’hi va comprar, sí, a un preu escandalós, cert, però l’hi van comprar».

Quan fa unes setmanes va sortir publicat que Negreira assegurava tenir Alzheimer, Albert ho va dubtar molt, molt, però últimament, sobretot recentment al veure una fotografia seva, ha començat a pensar que, possiblement, és cert. Una cosa sí que té clara Albert i no ho oculta, Negreira sempre va ser un ‘bon vivan’, d’angules i altres fineses. Ara, pel que sembla, Negreira s’ha ocultat a Villajoyosa (Costa Blanca, Alacant).

«Només s’han de llegir aquests burofaxs en els quals amenaça el Barça per comprovar el tarannà de Negreira», continua explicant Albert. «Això, ¿veritat?, sona a extorsió, a amenaça. Jo no en sé de lleis, però amenaçar d’explicar algunes coses que sap que li poden fer mal al Barça és una manera d’extorsionar. I, fixa-t’hi, que diu ‘coses’, és a dir, que poden ser assumptes, secrets, no compres de partits ni àrbitres, que han aparegut, potser, qui sap, en converses desenfadades, dinars, sopars, viatges, amb dirigents del Barça, ja que ell va tenir molt tracte amb ells i amb gent de l’RCD Espanyol quan el seu fill va ser juvenil als dos clubs».

Albert qualifica Negreira com una persona molt altiva, prepotent, ésser superior, que semblava tenir un munt de servils sota les seves ordres, quan no era així i quan molts col·legiats no li feien ni cas. «No és la primera vegada que ho explico, clar, però jo vaig tenir un petit enfrontament amb ell. Un dia em va reunir amb altres àrbitres i em va dir: ‘Ei, pollastre, ves amb compte amb el que dius a la televisió. Tu ja m’entens. Ves amb compte’. Jo no li vaig fer ni cas, clar».

Albert està molt dolgut amb la polèmica que acaba de disparar-se, entre altres raons perquè està qüestionant l’honestedat del gremi arbitral. «El tema ha arribat a la bogeria que em paren pel carrer i em diuen: ‘Tu, no parlis tant, que ets igual que tots i has cobrat’, cosa que resulta increïble, molt dolorós. ¡Bé, fins i tot diuen que he cobrat per venir aquí, a la ràdio, a explicar la meva experiència amb Negreira! ¡És tremend!»

Això sí, Albert no nega que, quan va entrar en l’arbitratge el 1971, «hi havia corrupció». És més, tothom sabia qui era el que ho manejava tot, ja que era a la Federació Catalana de Fútbol, assegura. «No en diré els noms, ja que no ho puc provar i aniria a la presó, però tothom coneix el seu nom».

La típica trampa

I, llavors, Albert passa a explicar la manera més típica, tradicional, gairebé innòcua per ¿comprar?, bé, arreglar, manipular, un resultat. «És una trampa de tontos: soc amic de tal de l’equip rival, em dones tants diners i t’ho soluciono. Jo ni conec ni tinc cap amic en l’equip rival, però tu, que tens necessitat d’aquests tres punts de forma desesperada, altrament no ho intentaries, ho acceptes. Es juga el partit i si el resultat és negatiu, és a dir, si el que t’ha pagat perd, tardes 10 minuts a tornar-li els diners. ‘Ho sento, ho vaig intentar, però el meu conegut no es va deixar’. Si guanya, queda marcat de per vida, però feliç».

Tothom i quan Albert parla de «tothom» es refereix a «tothom», clubs, presidents, dirigents, directors generals, gerents, directors esportius, «ha sentit, algun dia, en algun moment, aquesta temptació, la de controlar, manipular, arreglar un partit, un resultat».

Albert, quan parla, no pretén oferir cap exclusiva, explicar secrets únics o mai sentits. No, no, ni parlar-ne. Ho explica per confirmar que moltes llegendes urbanes són perfectament certes. «Per exemple: la neutralitat dels àrbitres. Mira, és increïble que jo, que soc català, no pugui arbitrar el Barça, l’Espanyol i/o el Girona. Ara bé, si vaig a viure a Mallorca, llavors sí que puc dirigir partits del Barça, l’Espanyol i/o el Girona. ¿Això és neutralitat? Si la meva neutralitat, si el paràmetre de neutralitat, és on vius, no va bé, no va bé».

Albert hi ha una cosa que defineix, en els seus temps, clar, com a «sistemes de cobrament». Quan arribava a un camp, algú del club local li deia que li donés el rebut pel seu arbitratge i/o li preguntava quant valia. «I tu li deies: ‘Són 25.000 pessetes’. Ell t’entregava un sobre tancat, que tu obries al vestidor i veies, ja pel pes, que allà hi havia més diners. En efecte, n’hi havia 250.000. El buscaves i li deies, immediatament, ‘escolti, perdoni, perdoni, però aquí sobren 225.000 pessetes, potser s’ha equivocat amb les dietes dels jugadors’. I ell, com si no fos amb ell la cosa, et deia: ‘Perdó, perdó’ i et canviava el sobre. Una altra manera de disfressar-ho era enviant-te al massatgista, que, al seu maletí, portava el sobre».

I llavors és quan Albert t’explicava el que en català es denominaria ‘tarannà’, una personalitat molt seva, egocèntric, una mica altiu, sí. «Quan entra al CTA, cap al 1993 o 1994, crea unes empreses que facturaven objectes promocionals, ‘gadgets’, com ara xiulets, insígnies, clauers... que gairebé, gairebé, obligava a comprar les federacions territorials i fins i tot els col·legis d’àrbitres locals. I els hi compraven, clar, perquè era ell, per estar bé amb ell. Però... exacte, sempre hi ha un ‘però’, jo comprava aquests mateixos ‘gadgets’ per a Caixa Catalunya, per exemple, per un euro, quan ell els venia per cinc euros».

Sou milionari

Albert assegura que tothom coneixia els «mercadejos» que manejava Negreira i els hi permetien. I és clar, amb tothom mirant, pel que sembla, cap a un altre costat, «Negreira s’ho va anar creient i va créixer, va créixer, va créixer, fins a perdre l’oremus, flotar i estavellar-se».

Notícies relacionades

La fiscalia demana que Luis Enrique i Valverde declarin pel cas Negreira

El Barça s’enfronta a l’«hostilitat» del ‘clima Negreira’

Albert creu que aquí, en aquest assumpte tan brut, «algú ha posat mà a la caixa i si la fiscalia o els investigadors segueixen el rastre d’aquests diners, d’aquests 20.000 euros, que jo crec que són més, que mensualment treia Negreira de la caixa, del seu compte, d’on fos, i esbrinen on han anat a parar, sapiguem alguna cosa més, però no confio massa en aquesta via tot i que, sí, no hi ha res com seguir el rastre dels diners i, en això, Hisenda és molt llesta».

Albert està convençut que en el col·lectiu arbitral no hi ha corrupció. «I menys ara, ja que ningú pensarà en això, a intentar-ho, per perdre un salari anual de 450.000 euros. Per comprar algú que guanya 450.000 euros anuals has de fer servir molt més que 7 milions d’euros en 17 anys, ¿no?»