Deu galopades amb Jordi Alba: els ‘altres ulls’ de Messi

Tenia 23 anys. Va ser quan Andoni Zubizarreta, director esportiu del Barça a la presidència de Sandro Rosell, va escollir el lateral del València. Jugador que va ser rebutjat al seu dia al planter blaugrana, per la qual cosa va haver d’anar a buscar-se la vida (Cornellà, València, que el va cedir al Nàstic de Tarragona, i retorn a Mestalla) abans de tornar al Camp Nou per la porta gran.

Va pagar el club 14 milions per un defensa profund en què ha sigut una de les contractacions més rendibles de l’última dècada. La seva explosió a l’Espanya que va conquistar l’Eurocopa 2012 va accelerar la seva arribada al Barça, que no va voler esperar a l’any de contracte que li quedava amb el València.

Va entrar a l’equip amb Tito Vilanova, just després de la marxa de Pep Guardiola, que s’havia pres un any sabàtic als Estats Units. I es va assentar en la titularitat tot just aterrar formant una defensa que tenia Valdés a la porteria, escortat per Alves a la banda dreta i Alba a l’esquerra tenint en l’eix la parella de centrals formada per Piqué i Puyol, incloent-hi també Mascherano.

D’allà ja no el va moure ningú, per molts laterals esquerrans que van anar desfilant, gairebé tots des de la banqueta, en aquesta última dècada.

Es va apropiar de la banda esquerra amb autoritat, i va teixir una química espectacular amb Messi. Es va transformar en el seu soci preferit perquè el seu futbol va connectar a la primera. S’entenien a la mirada. Jordi arribava fins a la línia de fons i sense mirar cap enrere sabia que la figura de Leo apuntava amb paciència esperant la seva passada precisa.

Velocitat i calma es fusionaven una vegada i una altra. «El que jo tenia amb Leo era una cosa especial. Era el millor amb qui m’entenia», va confessar el lateral. La jugada es repetia una vegada i una altra. Partit rere partit. Però no va existir cap antídot per a ella. 

Era extrem. I mai va deixar de ser-ho, tot i que la seva evolució com a futbolista l’anés retardant fins a la posició de lateral esquerre. Però aquell passat mai el va abandonar al punt de transformar-se en un lateral profund, que vivia més en l’àrea pròpia que en la seva.

Tot i que això li costés, per exemple, errors defensius, sobretot en desatencions amb les pilotes aèries que queien a la seva esquena. Però tot ho compensava després amb aquest ànima d’extrem que el va fer galopar sense fi per la banda esquerra del Camp Nou, convertit en la seva llar durant més d’una dècada. 

Va adquirir cada vegada més protagonisme al vestidor, bon amic com va ser sempre d’Iniesta, Xavi, Busquets i, per descomptat, de Messi. O sigui, el nucli dur. Les ‘vaques sagrades’ que dominaven la convivència, adquirint cada vegada més poder, integrat, finalment, fins i tot Piqué en el grup dels capitans.

La seva veu tenia cada vegada més pes en el grup, cosa que va provocar, a més, reticències en la directiva, especialment en la de Josep Maria Bartomeu (gener 2014 - octubre 2020). «Se’m fa estrany no tenir notícies del club sobre la meva renovació», va arribar a dir el lateral. Va firmar el 2019 per cinc anys. Però no complirà el cinquè i últim perquè se’n va abans. «És el moment adequat», va argumentar per justificar la seva decisió d’anar-se’n.

És el penúltim jugador de l’onze inicial que va guanyar l’última Champions del Barça que abandona el club. Només queda ara, per tant, Ter Stegen. Els altres pertanyen al passat. Allà, a Berlín, i amb Luis Enrique, un entrenador amb qui va tenir problemes, tot i que després es van reconciliar, sobretot en la selecció espanyola, va trepitjar el cim el lateral.

Va besar la seva primera i única Copa d’Europa sent capital en el Barça del trident Messi-Suárez-Neymar, equilibrant el costat esquerre per on es movia l’astre brasiler. No podia intuir llavors Alba que mai més tornaria a disfrutar d’aquest reconeixement europeu.

A Berlín 2015 va descobrir Alba el paradís. I quatre anys després va assistir a la decadència a Anfield, on es va sentir responsable d’aquella dramàtica derrota (4-0), que va frustrar el pas a la final del Barça de Valverde i Messi, que va malgastar un còmode 3-0 obtingut al Camp Nou. En el descans, i encara amb 1-0, gol marcat per Origi, el defensa es va posar a plorar. Va sentir que havia fallat en el gol del Liverpool, com van captar les imatges del documental ‘Matchday’.

L’equip, i el tècnic, es van quedar en silenci al veure el seu company trencat. Tenia el rostre tapat per una tovallola blava, intentant ser consolat per Ricard Pruna, el metge. Però no hi havia consol. I el pitjor encara havia d’arribar.  

Anfield va anticipar el caos per al Barça a Europa. Un equip que anava de mal en pitjor. Roma ja va ser un avís. Però el pitjor encara havia d’arribar amb aquell 2-8 del Bayern de Munic a Lisboa que va enterrar, i ja per sempre, la imatge d’aquest equip triomfador.

Alba, com un dels líders del vestidor, va acaparar crítiques. Fins i tot des de dins del club, al considerar que el seu salari era excessiu. «Es diuen moltes mentides de mi. No puc sortir a desmentir-ho tot. De 10 notícies de Jordi Alba, 10 són dolentes, al final és normal que la gent pensi malament. Soc aquí per donar la cara», va afirmar.  

«S’ha parlat més dels quatre capitans que de la resta. Toca aguantar-ho tot», va afirmar Alba en els turbulents temps en què hi va estar qüestionat. Anys finals de Bartomeu. Anys inicials de Laporta en el seu segon mandat. Crítiques abans de la seva renovació. Crítiques després de la seva renovació, que el va situar en l’escalafó dels jugadors més ben pagats de la plantilla.

«Tinc una edat, no em sorprendrà res. Però no suporto la mentida ni que es filtrin coses. Ni es generin dubtes cap a la meva persona. Accepto haver jugat malament i soc el primer que ho reconec. Però quan es diuen mentides, no ho aguanto. No les suporto», va exclamar Alba quan se li va reclamar que s’abaixés el sou en temps de pandèmia. Va acceptar diferir-lo.

A l’estiu passat, el Barça ja va voler prescindir del defensa. Va intentar, però sense èxit, una cessió a l’Inter. Alba es va quedar assumint que el seu paper protagonista, aquest que havia tingut en l’última dècada, desapareixeria. Però no va imaginar que tant. La irrupció de Balde va precipitar els esdeveniments. «He tingut un rol més secundari, m’he conegut més a mi mateix. He ajudat molt als joves», va confessar en el seu comiat.

Xavi, a més, ja li va fer saber que aniria a pitjor la temporada vinent. El club, a més, necessitava alliberar la seva fitxa perquè seria la més ben pagada de la plantilla, una cosa inassumible per a un suplent. «Sempre he volgut quedar-me, però van passant els anys...», va afirmar el lateral esquerrà.

Tenia contracte, el que li va firmar Bartomeu enmig d’una polèmica sense fi, fins al 2024. Però Alba va prendre la decisió de marxar. «El millor és fer un pas al costat. No ha sigut una decisió fàcil, però me’n vaig feliç i tranquil. Des del meu sentiment culer, és el millor», va sentenciar el nen que no estimaven a l’equip de la seva vida. Però va acabar triomfant.